Pequín o Beijing (en xinès: 北京, pinyin: Běijīng, 'capital del nord') és la capital de la República Popular de la Xina, situada al nord-est del país, davant la serralada Ian-Xan (燕山) i a l'est de la serralada Tai-Hang-Xan (太行山). Amb més de 21 milions d'habitants, va ser la primera ciutat a tenir categoria provincial de municipalitat; actualment n'hi ha quatre. Fundada fa uns 3.400 anys, també va ser la capital de la Xina durant les dinasties Yuan (元朝), Ming (明朝) i Qing (清朝).
És la segona ciutat més gran del país, només superada per Xangai quant a població. També és un important nus de comunicació, amb múltiples línies de ferrocarril, autopistes i carreteres. Actualment, és reconeguda com el centre cultural, polític i social de la Xina.
Geografia física
La ciutat està envoltada per la província de Hebei. És una ciutat interior envoltada de muntanyes pel nord i el nord-oest; al sud, s'estén el pla que forma part de les riquíssimes terres de conreu del gegantí delta del riu Groc. No la creua cap riu important; el més proper és el Yong Ding.
Tot i que Pequín es troba aproximadament a 150 quilòmetres de la costa té, a causa de la seva posició, una forta influència del cinturó de vent d'oest i dels monsons, que li porten un clima continental moderat, és a dir, calent i humit a l'estiu i fred i sec a l'hivern. Les precipitacions de l'any ascendeixen de mitjana als 619 mil·límetres; d'aquests, en cauen aproximadament un 70 per cent els mesos de juliol i agost.
A l'hivern, hi regnen unes temperatures de fins a -20 °C i un vent glacial, que bufa de les planes mongols. A l'estiu (de juny fins a l'agost) el clima és humit i calent, amb temperatures de fins a 30 °C; la primavera (abril i maig) és seca, però ventosa. Al setembre i l'octubre hi regna un temps sec i suau.
La màxima temperatura que s'hi ha assolit mai és de 42 °C i la més baixa mai enregistrada és de -27 °C.[1] El 2005, la precipitació total va ser de 410,77 mm, la majoria durant els mesos d'estiu.[2]
Subdivisions
El municipi de Pequín està format per 18 subdivisions administratives, àrees governades directament pel municipi (divisions de segons nivell). D'aquestes 16 són districtes i 2 són comtats. Les àrees urbanes i suburbanes de la ciutat es divideixen en 8 districtes:
El nom de diversos punts de Pequín acaba amb mén (门), que significa 'porta', i eren punts on es trobaven les portes de la muralla de Pequín. Altres llocs acabats en cūn (村), que significa 'vila', eren originàriament viles fora de les muralles.
Els 18 districtes i comtats de Pequín se subdivideixen a la vegada en 273 divisions administratives de tercer nivell: 119 ciutats, 24 cantons, 5 cantons autònoms i 125 subdistrictes.
Economia
Carrer financer de PequínWangfujing és un dels carrers més concorreguts de Pequín, amb prop de 100.000 visitants cada dia (agost 2008)Zhongguancun és un centre de tecnologia al districte Haidian
Beijing (Pequín) és una de les ciutats més desenvolupades de la Xina, amb el sector terciari que aporta el 73,2% del seu PIB; va ser la primera ciutat postindustrial de la Xina continental.[5] Les finances és una de les indústries més importants de la ciutat.[6] El 2007, hi havia 751 entitats financeres a Pequín, que van generar 128,6 mil milions de RMB, l'11,6% del total d'ingressos de la indústria financera de tot el país. També representa el 13,8% del PIB de Pequín, el major percentatge de totes les ciutats xineses.[7] Beijing és la llar de 26 empreses Fortune 500, el tercer país del món amb més, darrere de Tòquio i París.
El 2008, el PIB nominal de Beijing va ser d'1,0488 bilions de RMB (150 milions de USD), un creixement interanual del 9% respecte a l'any anterior. El seu PIB per capita va ser de 63.029 RMB (9.075 USD), un augment del 5,2% respecte a l'any anterior. El 2008, els sectors primari, secundari i terciari de Pequín valien 11,28 mil milions de RMB, 269,32 mil milions de RMB, i 768,2 mil milions RMB, respectivament. La renda per capita urbana disponible va ser de 24.725 iuans, un augment real del 12,4% respecte a l'any anterior. Els ingressos purs per capita dels residents rurals va ser 10.747 RMB, un augment real de 12,4%.[8] La renda per capita disponible del 20% residents de baixos ingressos va augmentar 16,7%, 11,4 punts percentuals més alta que la taxa de creixement del 20% residents d'alta renda. El Coeficient d'Engel dels residents urbans de Beijing arribà al 31,8% el 2005 i la dels residents rurals va ser del 32,8%, disminuint 4,5 punts percentuals i 3,9 punts percentuals, respectivament, en comparació amb el 2000.
Infraestructures i transport
L'estació Oriental de ferrocarrilL'avinguda de Chang´an est
Encara que geogràficament no està ben situada, disposa de molt bones comunicacions. El creixement de la ciutat a partir de les reformes econòmiques ha convertit la ciutat de Pequín en un important nus de transports. Té diverses estacions de ferrocarrils amb enllaços a totes les províncies del nord de la Xina; l'aeroport Internacional de Pequín està a uns 25 km al nord-est de la ciutat. És, juntament amb el de Shanghai, el principal nus aeri del país. I Pequín disposa d'algunes autopistes de peatge que la comuniquen amb Tianjin, Badaling i l'aeroport. A la vegada, la ciutat està rodejada per cinc anells de circumval·lació, nou autopistes i onze carreteres principals.
Ferrocarril
Hi ha dues estacions principals: l'estació Central de Ferrocarrils i l'estació de Ferrocarrils de l'Oest. Altres cinc estacions menors tenen trànsit de passatgers: l'estació de l'Est, l'estació del Nord, l'estació del Sud, l'estació de Fengtai i l'estació de Guang'anmen.
Pequín està connectada per carretera o autopista amb tota la resta de la Xina. L'augment del nombre d'automòbils i la disminució de l'ús de bicicletes a causa del creixement econòmic de la ciutat està agreujant el problema dels embussos, especialment en hora punta. A això cal afegir l'escàs desenvolupament del transport públic, a la vegada que té un important impacte en temes de contaminació aèria i de medi ambient.
El metro de Pequín té quatre línies, dues d'aèries i dues de subterrànies, i algunes més creades pels Jocs Olímpics. Hi ha unes mil línies d'autobús, a més de moltes de troleibús.
Geografia humana i societat
Demografia
El 2007 la població total era de 17 milions de persones. A més a més, hi ha un nombre gran però indeterminat d'emigrants il·legals.
La gran majoria de pequinesos són d'ètnia Han. Tradicionalment també hi ha manxús, Hui i mongols. L'emigració estrangera més recent és de sud-coreans, que hi viuen per motius de negocis o d'estudi, i es concentren a les àrees de Wangjing i Wudaokou.
La gent de la ciutat parla el dialecte de Beijing, que pertany a la subdivisió del mandarí. Aquest dialecte és la base del mandarí estàndard, idioma oficial de la República Popular de la Xina. A les àrees fora de la ciutat es parlen dialectes propis de la província de Hebei.
L'òpera de Beijing o Jingju (京剧) és molt coneguda a tota la capital. És reconeguda com un dels exponents de la cultura xinesa. L'òpera de Beijing és una combinació de cant, diàlegs, seqüències codificades com gests, lluites i acrobàcies.
La majoria de representacions es fan en un dialecte arcaic molt diferent del mandarí estàndard; això fa que els diàlegs siguin molt difícils d'entendre, encara que els teatres moderns ofereixen subtítols.
Arquitectura
El siheyuan (四合院） és un estil arquitectònic de Beijing. Un siheyuan consisteix en un conjunt quadrat amb habitacions que tanquen un pati central. Aquest pati conté algun arbre, plantes en testos i fins i tot un aquari.
Els hutongs (胡同) són els carrers i carrerons que connecten tot l'interior de la part vella de la ciutat. Molts d'aquests són tan estrets que no permeten la circulació de vehicles.
Abans, els siheyuans i hutongs estaven per tot arreu, però ara s'estan substituint per blocs de pisos moderns. Aquest canvi té dues cares: d'una part els pisos ofereixen una qualitat de vida que els hutongs no tenen, com l'aigua corrent i sanitaris. Per altra part, desfan la vida social que va associada als hutongs.
S'estan preservant alguns hutongs particulars per motius històrics o turístics.
Gastronomia
Com tota la cuina del nord de la Xina, està basada en el blat (no en l'arròs).
L'ànec de Pequín, o ànec lacat, n'és el plat més famós i és considerat el "plat més saborós del món". Les seves dues varietats són l'ànec lacat penjat, especialitat del restaurant Quanjude, i l'ànec lacat cuinat, especialitat del restaurant Bianyifang.
També són comuns els plats d'origen mongol o manxú, com el "Manhan Quanxi".
Beijing, centre polític, cultural i diplomàtic de la Xina, no és només un lloc ideal per a assaborir la gastronomia típica del país, també és una capital internacional on es poden trobar restaurants de cuines de tot el món. A la capital de la Xina, es produeix una interessant fusió entre cultures culinàries provinents de totes les parts de la Xina i de la resta del món. Per aquest motiu la "cuina de Beijing" resulta tan interessant, ja que és una amalgama de diferents tradicions culinàries amb el toc únic que li dona la capital.
Els restaurants àrabs i les parades de chuàn omplen els carrers de Beijing, deixant flotar a cada cantonada la saborosa olor de la vedella i el be rostits. L'"hotpot de be" de Donglaishun té una llarga història i molts habitants de la ciutat són assidus clients d'aquest establiment.
La història de la ciutat és molt antiga, es remunta a més de 3.000 anys enrere. Durant el període de Primaveres i Tardors i dels Regnes combatents regne de Ji (蓟国) tenia la seva capital on avui es troba Beijing. En algun moment del segle VII aC a finals de Zhou de l'Oest o principis de Zhou de l'Est, Yan va absorbir Ji i va traslladar la seva capital a Ji, també coneguda llavors com a Yanjing, "capital de Yan").[9] Durant les dinasties Qin (秦), Han (汉) i el període dels Tres Regnes, Beijing estava en la frontera nord de l'imperi. Va canviar molts cops de nom: Jichéng (蓟城), Yànduo (燕都), Yànjùn (燕郡), Youzhou (幽州) o (涿郡). Durant la dinastia Tang (唐) es va anomenar Youzhou (幽州).
El príncep de Hailing en 1152 traslladà la capital de la Dinastia Jin des de Huining Fu, al nord de Manxúria, a Zhongdu (l'actual Pequín),[10] fins que el 1214, la dinastia Jin mogué la seva capital a Kaifeng per fugir dels mongols. El 1403, quan els mongols estaven conquerint tota la Xina i mig Àsia, Yongle, el tercer emperador de la dinastia Ming, traslladà la capitalitat de Nanquín a Beijing (capital del nord),[11] procés que finalitza el 1421.[12]
Després de la Revolució Xinhai de 1911-1912, els rebels van establir un govern republicà provisional a Nanjing sota el president Sun Yat-sen del Guomindang, però només controlaven el sud de la Xina i van haver de negociar amb el comandant de l'exèrcit de Beiyang, Yuan Shikai, per posar fi a la dinastia Qing. El 10 de març de 1912, Yuan va esdevenir president provisional mentre es trobava a Pequín, la seva base de poder i es va negar a traslladar-se a Nanjing, i el govern va iniciar la seva administració des de Pequín el 10 d'octubre de 1912. El 1916 Yuan Shikai es converteix en president amb suport de l'exèrcit, però la seva legitimitat com el govern legítim de la Xina fou seriosament desafiada a Canton pel Guomindang, de Sun Yat-sen. La mort de Yuan va crear un buit de poder, i l'era dels senyors de la guerra es va caracteritzar per una guerra civil constant entre diferents faccions. Aliats amb el Partit Comunista Xinès, els nacionalistes van començar al juliol de 1926 l'Expedició del Nord, dirigida per Chiang Kai-shek amb més de 250.000 soldats nacionalistes que va avançar des de Canton cap al nord fins al riu Yangzi, per acabar amb els poderosos cacics militars i senyors feudals de nord de la Xina, que va conduir a la desaparició del govern de Beiyang i la reunificació xinesa de 1928[17] després de la caiguda Pequín el juny de 1928.[18]
↑Twitchett, Denis. «The Liao». A: The Cambridge History of China, Volume 6, Alien Regime and Border States, 907-1368 (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 1994, p. 240. ISBN 0521243319.
↑Xuezhi, Guo. The Ideal Chinese Political Leader: A Historical and Cultural Perspective (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2002. ISBN 0-275-97259-3.
Bibliografia
Obres antigues
(en francès) Albert Marie Aristide Boüinais, De Hanoï à Pékin : notes sur la Chine, Berger-Levrault, Paris, 1892, 376 p.
(en francès) Emil Bretschneider, Recherches archéologiques et historiques sur Pékin et ses environs (traduit par Victor Collin de Plancy), E. Leroux, Paris, 1879, 133 p.
(en francès) Wu Ch'ang-yuan, Description de Pékin avec un plan de cette capitale, traduit du chinois en russe, puis traduit du russe par Ferry de Pigny, Charles Kray, Saint-Pétersbourg, 1829.
(en francès) Maurice Jametel, Pékin : souvenirs de l'Empire du milieu, E. Plon, Nourrit et Cie, Paris, 1887, 305 p.
(en francès) Pierre Loti, Les derniers jours de Pékin, Calmann-Lévy, Paris, 1901? (nombreuses rééditions), 464 p.
(en francès) Julien de Rochechouart, Excursions autour du monde : Pékin et l'intérieur de la Chine, E. Plon, Paris, 1878, 355 p.
Obres contemporànies
Becker, Jasper. Allen Lane. City of heavenly tranquility : Beijing in the history of China (en anglès). Londres: Allen Lane, 2008. ISBN 978-0-7139-9998-3.
Blommaert, Jan. Veenman Publishers. Simple present : Beijing (en anglès). Veenman Publishers, 2008. ISBN 978-90-8690-179-1.
Elliott, Mark C. Stanford University Press. The Manchu Way : The Eight Banners and Ethnic Identity in Late Imperial China (en anglès). Stanford University Press, 2001. ISBN 9780804746847.
Greco, Claudio; Santoro, Carlo. Skira. Beijing : the new city (en anglès). Skira, 2008. ISBN 978-88-613-0302-7.
Li, Lillian M.; Dray-Novey, Alison; Kong, Haili. Palgrave Macmillan. Beijing : From Imperial Capital to Olympic City (en anglès). Palgrave Macmillan, 2007. ISBN 9780230605275.
MacKerras, Colin; Yorke, Amanda. Cambridge University Press. The Cambridge handbook of contemporary China (en anglès). Cambridge University Press, 1991. ISBN 9780521387552.
Mooney, Paul. National Geographic. Pékin (en francès). National Geographic, 2008. ISBN 978-2-84582-246-7. (guia de viatge)
Zhou, Xinli. Université Paris 8, Institut français d'urbanisme. Les jeux olympiques et le développement de la ville : une étude sur les Jeux Olympiques de 2008 à Pékin (en francès). Université Paris 8, Institut français d'urbanisme, 2009. ISBN 978-2-84582-246-7.
Zhou, Yu. Rowman & Littlefield publ. The inside story of China's high-tech industry : making Silicon Valley in Beijing (en anglès). Rowman & Littlefield publ., 2008. ISBN 978-0-7425-5579-2.
.jpg)
.svg&lang=ca)
.jpg)
