Es desenvolupà a partir de la Contrareforma per obra de Felip Neri, que en les reunions pietoses escenificava fragments de les escriptures. La primera composició que pot ésser considerada com a oratori és la Representació de l’ànima i el cos (Rappresentazione di anima e di corpo), d'Emilio de' Cavalieri (1600). S'ha interpretat que, en certa manera, el gran auge que va tenir arreu, especialment al segle xvii fou degut al fet que va actuar com una mena de resposta de l'església a l'enorme èxit que havia tingut l'òpera, el gènere de música escènica dedicat quasi exclusivament a la narració escenificada d'històries profanes. Per contra, l'oratori, gairebé sempre va optar per les històries bíbliques, ja fossin de l'Antic o del Nou Testament, amb predilecció per uns o altres segons els moments.
L'estructura resultant, que va quedar plenament fixada a la segona meitat del segle xvii, en la majoria dels casos fa que l'obra comenci amb un moviment en què intervé només l'orquestra o el grup instrumental encarregat de l'acompanyament instrumental; segons els moments, aquest va rebre diversos noms: obertura i simfonia es troben entre els més usuals. A partir d'aquí, la major part de l'obra conté una alternança entre recitatius i àries. Atès que no hi ha representació escènica, l'oratori necessita sempre -si més no en la seva forma barroca- un narrador, que invariablement recau en una veu masculina i que s'expressa amb recitatius. Entre les àries i els recitatius s'hi intercalen les intervencions dels cors; cada un dels números o passatges cantants pel cor s'anomena, també, cor.
Una de les figures més destacades del barroc i que va sobresortir especialment pels seus oratoris fou Georg Friedrich Händel. Els seus oratoris més coneguts són Israel a Egipte (Israel in Egypt, 1739) i El Messies (Messiah, 1742), el text dels quals no tenen, realment, una estructura narrativa.
Aproximadament des de principis del segle xviii les tècniques de l'oratori es van aplicar a molt altres textos religiosos que es posaven en música habitualment, en especial pel que fa a textos d'una certa llargada i que rebien una música de grans dimensions, especialment pensada per celebracions litúrgiques d'una marcada solemnitat. Entre aquests, les diverses parts de la Missa, els salms que es musicaven per a les vespres de festivitats especialment destacades de l'any litúrgic, el Stabat Mater, etc. Concretament consistia a fragmentar aquests textos estàndard de la litúrgia per uns punts que acostumaven a ser sempre els mateixos. Cada un dels fragments era tractat com una composició separada, amb unes veus o unes altres, amb solistes i/o cor, amb un acompanyament de tot el grup instrumental o només amb una part, etc., però també amb una tonalitat, una mètrica i un tempo diferenciat i sovint contrastant amb els dels fragments immediatament anteriors i posteriors.
Segueixen aquesta tècnica compositiva la majoria de misses dels compositors dels segles xviii i xix, entre molts altres obres religioses. En el cas de les passions, el narrador pren el nom d'evangelista, i sovint recau en la veu d'un tenor.
Johann Sebastian Bach, L'Oratori de Pasqua (1725). Cal tenir en compte que, malgrat el nom, aquesta obra és, en realitat un conjunt de cantates per al cicle de Pasqua que, com la majoria de les seves obres en aquest gènere, apliquen la tècnica de l'oratori.
Johann Sebastian Bach, L'Oratori de Nadal (1734). Cal tenir en compte que, malgrat el nom, aquesta obra és, en realitat un conjunt de cantates per al cicle de Nadal que, com la majoria de les seves obres en aquest gènere, apliquen la tècnica de l'oratori.
Johann Sebastian Bach, L'Oratori de l'Ascensió (1735). Cal tenir en compte que, malgrat el nom, aquesta obra és, en realitat un conjunt de cantates per al cicle de l'Ascensió que, com la majoria de les seves obres en aquest gènere, apliquen la tècnica de l'oratori.
Antoni Teodor Ortells: Oratorio sacro a la Pasión de Cristo Nuestro Señor (València, 1706)
Pere Rabassa: La gloria de los santos (1715), amb lletra de José Vicente Ortí y Mayor; La caída del hombre y su reparación (1718), Oratorio sacro a San Juan Bautista (1720), Diferencia de la buena y mala muerte, representada en la del mendigo Lázaro y en la del rico avariento (1721), Oratorio sacro a la Natividad del glorioso precursor San Juan Bautista (1722), Viva Jesús (1723)
Francesc Valls: Oratorio místico i alegórico que en culto de María Santísima del Pilar (Barcelona, 1717), El culvivo del alma (València, 1720), La escogida Esther (1736), El grande Samuel (1737)
Salvador Figuera: Saúl convencido por David, San Magín, Nuestra Señora de la Esperanza, Nuestra Señora de los Dolores
Manuel Gònima: Oratorio a la expectación del parto de la Virgen (1739), El vencimiento de Sisara (Girona, 1739), música perduda; Excessos del amor divino en el purissimo corazon de la virgen S. Gertrudis la Magna (Girona, 1747), música perduda; El vencedor más constante (Girona, 1749), perdut; Milicia angélica (Girona, 1760), música perduda; Las felicidades de la tribu de Dan (Girona, 1761), música perduda; La libertad graciosa en el cordón de la casa de Rahab (Girona, 1769), música perduda;Dolor y amor (Girona, ca. 1780)
Bernat Tria: La fábrica del arca de Noé en San Cayetano (Barcelona, ca. 1750)
Josep Masvasí:[3]Al Rey de dos orbes los dos elogiad, El monarca protector (Manresa, 1745)
Antoni Jordi: Oratorio a la Virgen Santísima (1750)
Josep Duran: Arca de Dios trasladada al gran templo de Sión (ca. 1760), perdut
Francesc Queralt: [4]Daniel en Babilonia (1777), Ana, madre de Samuel, después de ésteril, fecunda (1778), Salomon a regina Saba invisus (1783), Oratorio a Santa Eulalia (1786), El juicio universal (1787), La Virgen María en el Calvario (1794), Oratorio de los Dolores (1796), Oratorio a la casta Susana (1798), Oratorio a San Felipe Neri (1802), La conversión de Agustino (1804), Oratorio de Santa Eulalia (1823).
Francesc Juncà i Querol: A tu pueblo socorre, Santo Dios perezca, Oratori a Sant Tomàs: No hay que dudar Jaob todo el camino (Girona, 1772), conservat parcialment; Oratorio sacro historico con que la compassion de sus devotos acompaña à Maria Santissima en sus Dolores (Girona, 1774), Oratorio a la Virgen de los Dolores: Segun la fama anuncia, viene Noemi hermosa (1774), Canticos alegres, himnos agradables (Girona, 1774), A los Dolores de María: Atentos escuchemos las ordenes del rei (1775), Oratorio a Santo Tomás: Venid, venid asirios embestid la ciudad (1775), A los Dolores de María: Quando los peñascos se rompan a golpes (1776), Oratorio a Santo Tomás: A partir, a marchar con ardiente denuedo (Girona, 1777), Oratorio a la Virgen de los Dolores: Quanto cuesta tu delito, imprudente humanidad (Girona, 1777), Oratorio a la Virgen de los Dolores: Santo Dios, perezca el impio, reine el justo (Girona, 1779), Oratorio a Santo Tomás: A quien tus inciensos darás pueblo fiel (Girona, 1780), Oratorio a San Francisco de Paula (1779)
Jaume Balius: Oratorio a Santo Tomás de Aquino: El tabernaculo y sacrificio honrar propicio (Girona, 1783), Oratorio a Santo Tomás de Aquino: Quantos en Dan viven hasta Barsabé (1784), Oratorio a San Francisco de Paula (1784), Oratorio a la Virgen de los Dolores: Oprime o gran monarca, incomplet.
Domènec Arquimbau: Oratorio a S. Tomás: Hoy la inmortal corona que un joven noble (Girona, 1786), Oratorio a la Virgen de los Dolores (Girona, 1787), Oratorio de S. Tomás: Isrrael exaltado, Madián humillado (Girona, 1790)
Segle XIX
Carles Baguer:[6]Muerte de Abel (1802),El santo Job (1804), La adoración del Niño Dios por los ángeles y pastores (1805), La mística Rachel en lamento figura de Ntra. Sra. Madre adolorida, en la pasión y muerte de su Divino Hijo, No te abandones, La resurrección de Lázaro (1806), La partida del hijo pródigo (1807), El regreso á Barcelona, su patria, del Dr. Josef Oriol (1807), El regreso del hijo pródigo (1807)
Ramon Aleix: La passió de Jesucrist, La presentació de Nostre Senyor
Francesc Andreví: El Juicio Final (València, 1822), La dulzura en la virtud
Josep Barba: Oratorio a San Tomás de Aquino: Josué triunfante de les jericundinos por el arce (Girona, 1827), conservat en part; Aaron (1834), El joven ceñido de ángel y de hombre (1835)
Bernat Calvó Puig i Capdevila: La última noche en Babilonia (1848), amb lletra de Joaquim Roca i Cornet; El descenso de la Virgen de las Mercedes en Barcelona (1862), amb lletra de María Teresa Massanés de González
Antoni Massana: Montserrat (1925), Javier: estampas escénicas(1930), amb lletra de Genaro Xavier Gallegos; La Creación: oratorio bíblico (1946), sobre textos de la Bíblia; Ignis flagrans charitatis (1951), Miles Christi (1956)
Valentí Miserachs Grau: Mil anys (Barcelona, 2004), amb text d'Antoni Dalmau; Pau i Fructuós (Tarragona, 2009), Noces de Sang (El Sant Dubte d'Ivorra) (Ivorra, 2011)
