Hans Werner Henze[1] (Gütersloh, Westfàlia, 1 de juliol de 1926 - Dresden, 27 d'octubre de 2012) fou un compositor alemany de música clàssica del segle XX que va destacar per les seves òperes, ballets i simfonies.[1]
Henze era ben conegut per les seues conviccions polítiques d'esquerra.[2] L'any 1953 va deixar Alemanya i es va instal·lar a Itàlia a causa de la intolerància del seu país envers la seua homosexualitat i el marxisme. Membre del Partit Comunista Italià, va dedicar obres a Ho Chi Minh i al Che Guevara, i va passar un temps com a professor a Cuba, però finalment es va desil·lusionar amb Castro.
La seva música és extremadament variada pel que fa a l'estil, gaudint de diverses influències; serialisme, atonalitat, música àrab, jazz, i les tradicions musicals alemanya i italiana.[3]
Vida i obra
Primers anys
Fill d'un mestre i excombatent de la Primera Guerra Mundial que abraçà el nazisme i morí al front durant la Segona Guerra Mundial,[4] Henze va ser el més gran de sis germans d'una família luterana.[4] Va mostrar des de ben menut interès en l'art i en la música. Això, unit a les seves idees polítiques van provocar el conflicte amb el seu conservador pare. Va començar els estudis musicals a l'Escola Estatal de Música de Braunschweig, l'any 1942, però hi va haver d'abandonar ben aviat en ser reclutat per l'armada l'any 1944, en els últims moments de la Segona Guerra Mundial. Molt aviat va ser capturat i internat en un camp de presoners de guerra britànic fins a la fi d'aquesta, fet que li va facilitar prosseguir la seva carrera musical.[4] L'any 1945 va esdevenir acompanyant del Teatre de la Ciutat de Bielefeld, i el 1946 va poder recomençar els estudis a la Universitat de Heidelberg amb Wolfgang Fortner.
En els seus primers treballs va utilitzar la tècnica dodecafònica, per exemple en la Simfonia núm. 1 i el Concert per a violí núm. 1, ambdues obres de 1947. L'any 1948 va ser nomenat assistent musical del Deutscher Theater de Constança, on va estrenar la primera òpera: Das Wundertheater, basada en una obra de Cervantes.
El 1950 va esdevenir director artístic del ballet del Teatre Estatal de Wiesbaden, on va compondre dues òperes per a la ràdio, el primer concert per a piano i la primera òpera d'èxit; la jazzística Boulevard Solitude. Aquesta darrera òpera és una adaptació actual de la història de Manon Lescaut. També va formar part de la cèlebre Nova Escola d'Estiu de Música de Darmstadt, una institució clau en la divulgació de les tècniques d'avantguarda.
Trasllat a Itàlia
L'any 1953 va deixar Alemanya en desacord amb l'homofòbia que regnava al país i el clima polític en general, i va traslladar-se a Itàlia, on ha viscut la major part de la seua vida. Els inicis van ser durs a causa de les estrenes discutides de l'òpera König Hirsch,[5]basada en una obra de Carlo Gozzi, i del ballet Maratona, amb llibret de Luchino Visconti. Afortunadament va iniciar una fructífera i duradora col·laboració amb la poeta Ingeborg Bachmann. Amb aquesta com a llibretista va compondre les òperes Der Prinz von Homburg (1958) basada en una obra de Heinrich von Kleist i Der junge Lord (1964) basada en una obra de Wilhelm Hauff així com Serenades and Arias (1957) i la Choral Fantasy (1964).
Des de l'any 1962 fins a l'any 1967, Henze va impartir classes magistrals en composició al Mozarteum de Salzburg, i el 1967 va ser nomenat professor visitant del Dartmouth College, a Nou Hampshire. Un dels seus majors èxits el va aconseguir amb l'òpera Die Bassariden (Les bacants), estrenada al Festival de Salzburg.
En els anys següents va intensificar el seu compromís polític, el que també va influir en la seua música. Per exemple, l'estrena del seu oratori Das Floss der Medusa a Hamburg va ser cancel·lat quan els seus col·laboradors de Berlín Oest van negar-se a interpretar-lo davall d'un retrat del Che Guevara i una bandera revolucionària, que el llibretista havia col·locat a l'escenari. La seua ideologia política també va influir la Simfonia núm. 6 (1969), el Concert per a violí núm. 2 (1971) i la peça per a locutor i orquestra de cambra El Cimarrón, basada en un llibre de l'escriptor cubà Miguel Barnet, que tracta sobre la fugida d'uns esclaus negres durant el període colonial a Cuba.
Un compositor reconegut
La seua crítica política va atènyer el seu punt culminant l'any 1976 amb l'estrena de l'òpera We Come to the River (Apleguem al riu).
L'any 1976, Henze va fundar el Cantiere Internazionale d'Arte a Montepulciano, per a la promoció de la nova música. Ací va estrenar la seua òpera per a xiquets Pollicino l'any 1980. Des de 1980 fins al 1991 va fer-se càrrec d'una plaça de professor de composició a l'Escola de Música de Colònia. L'any 1981 va fundar els Mürztal Workshops a l'Estat austríac d'Estíria. En aquest mateix Estat va fundar el Festival Musical Jovenil Deutschlandsberg l'any 1984. Finalment, el 1988, va fundar la Biennal de Múnic, un festival internacional per a la nova música i el nou teatre, del qual va ser director artístic.
Les seues òperes esdevingueren més i més convencionals. Per exemple The English Cat, de 1983 i Das verratene Meer (1990) basada en la novel·la Gogo no Eiko de l'escriptor japonès Yukio Mishima.
Les seues darreres obres, tot i resultar menys controvertides, continuen mostrant el compromís polític i social de Henze. El Requiem (1990) comprèn nou concerts espirituals per a piano, trompeta i orquestra de cambra. Va ser compost en memòria del músic Michael Vyner, mort jove. La Simfonia núm. 9 per a cor mixt i orquestra (1997), que inclou textos de la novel·la The Seventh Cross d'Anna Seghers, relacionats amb els episodis més foscos del passat d'Alemanya, que el mateix Henze va poder viure en les seues infantesa i adolescència. El 2003 va obtenir un gran èxit amb l'òpera L'Upupa und der Triumph der Sohnesliebe estrenada al Festival de Salzburg i inspirada en un conte fantàstic sirià.
El 1995 Henze va rebre el Premi Musical de Westfàlia, que porta el seu nom des de l'any 2001.
L'any 2000 li és concedit el premi Praemium Imperiale, una distinció que reconeix els mèrits d'artistes en diferents camps, com la pintura, música, escultura, cinema i arquitectura. El premi va ser creat en 1989 per la «Japan Art Association». Aquesta distinció es lliura en una cerimònia al Meiji Memorial Hall de Tòquio que té lloc en el mes d'octubre. La seva quantia econòmica és de 125.000 dòlars.
El 7 de novembre de 2004 va rebre un doctorat honorífic en "ciències musicals" pel Conservatori de Música i Art Dràmatic de Múnic.
Estil
La música de Henze és eclèctica, incorporant neoclassicisme, jazz, la tècnica dodecafònica, serialisme, i de vegades rock i música popular. Com a deixeble del compositor alemany Wolfgang Fortner, el seu Concert per a violí de 1947 mostra que Henze podia compondre música dodecafònica d'excel·lent factura. Tanmateix, posteriorment va reaccionar contra l'atonalisme i la seua òpera Bouvelard Solitude inclou elements de jazz i de música popular parisenca. A partir del seu trasllat a Itàlia l'any 1953, la seua música va girar cap a un estil més "napolità"; l'òpera König Hirsch gaudeix de brillants i riques textures, igual que l'opulent ballet Ondine, escrit per al coreògraf anglès Frederick Ashton' l'any 1957. Henze va desenvolupar una gran mestria per a la música de ballet, arran del seu primerenc treball com a director artístic del ballet del Teatre Estatal de Wiesbaden State Theatre. Ondine és d'aparença clàssica, però conté influències del jazz, tot i que Mendelssohn i Weber van ser importants influències en aquest treball. També l'Stravinski, de Le Sacre du Printemps és ben palès. Les textures de la cantata Kammermusik són més aspres, i posteriorment Henze va retornar a l'atonalisme amb Antifone, i encara més tard altres dels estils esmentats anteriorment van esdevenir molt importants en la seua carrera. Els factors polítics també han tingut a veure en la conformació de l'estil de Henze en molts moments de la seua carrera.
Obres
Òpera, música per al teatre i altres obres dramàtiques
- Das Wundertheater (1948, estrena 1949)
- Die Gefangenen. (1950)
- Boulevard Solitude (1951, estrena 1952)
- Ein Landarzt. òpera radiofònica (1951; versió per a l'escena 1964, estrena 1965; revisió 1994)
- Der tolle Tag. (1951; retirada)
- Sodom und Gomorrha. (1952)
- Das Ende einer Welt. òpera radiofònica (1953; versió per a l'escena 1964, estrena 1965; revisió 1993)
- König Hirsch (1952-55, estrena 1956; revisió 1962 as Il re cervo oder Die Irrfahrten der Wahrheit, estrena 1963)
- Der sechste Gesang. (1955)
- Die Zikaden (1955; retirada)
- Der Prinz von Homburg (1958, estrena 1960; nova orquestració1991)
- Elegia per a joves amants (Elegie für junge Liebende) (1959-61, estrena 1961; revisió 1987)
- Les caprices de Marianne. (1962; retirada)
- Muriel. (1963; a film score)
- Der Frieden. (1964)
- Die Bassariden (Les bacants) (1964-65, estrena 1966)
- Der junge Lord (1964, estrena 1965)
- Der junge Törless. (1966; banda sonora cinematogràfica)
- Moralities (1967, estrena 1968; revisió 1970)
- Der langwierige Weg in die Wohnung der Natascha Ungeheuer (1971)
- La Cubana, oder Ein Leben für die Kunst (1973, estrena 1974; versió de cambra La piccola Cubana 1990-91)
- We Come to the River (1974-76, estrena 1976)
- Die verlorene Ehre der Katharina Blum. (1975; banda sonora cinematogràfica)
- Der Taugenichts. (1977)
- The Woman. (1978; retirada)
- Pollicino (1979-80, estrena 1980)
- Montezuma (1980; banda sonora cinematogràfica)
- The English Cat (1980-83, estrena 1983; revisió 1990)
- Nach Lissabon. (1982)
- Un amour de Swann. (1983; banda sonora cinematogràfica)
- L'amour à mort. (1984)
- Das verratene Meer (1986-89, estrena 1990)
- Venus und Adonis (1993-95, estrena 1997)
- L'Upupa und der Triumph der Sohnesliebe (2000-03, estrena 2003)
- Phaedra (2007)
- Gisela! oder: die merk- und denkwürdigen Wege des Glücks (2010)
Simfonies
- Simfonia no. 1. (1947; revisió 1963 i 1991)
- Simfonia no. 2. (1949)
- Simfonia no. 3. (1949-50)
- Simfonia no. 4. (1955)
- Vokalsinfonie. (1955; a partir de König Hirsch)
- Simfonia no. 5. (1962)
- Simfonia no. 6. (1969; revisió 1994)
- Simfonia no. 7. (1983-4)
- Simfonia no. 8. (1992-3)
- Simfonia no. 9. (1995-7)
- Simfonia no. 10. (1997-2000)
Altres obres per a orquestra
- Kammerkonzert. (1946)
- Concertino. (1947)
- Concert per a violí no.1. (1947)
- Suite. (1949)
- Concert per a piano no.1. (1950)
- Sinfonische Variationen. (1950; retirada)
- Sinfonische Zwischenspiele. (1951)
- Tancredi. (1952)
- Tanz und Salonmusik. (1952; revisió 1989)
- Ode an den Westwind. (1953)
- Quattro poemi. (1955)
- Sinfonische Etüden. (1956; revisió com Drei sinfonische Etüden in 1964)
- Maratona. (1956)
- Jeux des Tritons. (1956-7; revisió 1967)
- Hochzeitsmusik. (1957)
- Sonata per archi. (1957-8)
- Drei Dithyramben. (1958)
- Trois pas des Triton. (1958)
- Undine, suite no.1. (1958)
- Undine, suite no.2. (1958)
- Antifone. (1960)
- Los caprichos. (1963)
- Zwischenspiele. (1964)
- Mänadentanz. (1965)
- In memoriam: die weisse Rose. (1965)
- Concert per a contrabaix. (1966)
- Doble Concert. (1966)
- Fantasia per a corda. (1966)
- Concert per a piano no.2. (1967)
- Telemanniana. (1967)
- Compases para preguntas ensimismadas. (1969–70)
- Concert per a violí no.2. (1971; revisió 1991)
- Heliogabalus imperator, allegoria per musica. (1971–2; revisió 1986)
- Tristan. (1972–3)
- Katharina Blum. (1975; banda sonora cinematogràfica)
- Ragtimes and Habaneras. (1975)
- Aria de la folía española. (1977)
- Il Vitalino raddoppiato. (1977)
- Apollo trionfante. (1979)
- Arien des Orpheus. (1979)
- Barcarola (1979)
- Dramatische Szenen aus ‘Orpheus' I. (1979)
- Spielmusiken. (1979–80)
- Deutschlandsberger Mohrentanz no.1 (1984)
- Kleine Elegien. (1984–5)
- Liebeslieder. (1984–5)
- Deutschlandsberger Mohrentanz no.2(1985)
- Fandango. (1985; revisió 1992)
- Cinque piccoli concerti e ritornelli. (1987)
- Requiem: 9 geistliche Konzerte (1990–92)
- La selva incantata, aria and rondo (1991)
- Introduktion, Thema und Variationen (1992)
- Appassionatamente, fantasia (1993–4)
- Erlkönig, fantasia (1996)
- Pulcinellas Erzählungen. (1996)
- Sieben Boleros. (1996)
- Concert per a violí no.3, Tres retrats de Doktor Faustus de T. Mann. (1996)
- Zigeunerweisen und Sarabanden. (1996)
- Fraternité, air. (1999)
- A Tempest, rounds. (2000)
- Scorribanda Sinfonica. (2000–01)
- L'heure bleue. (2001)
- Sebastian im Traum (2004)
- Fünf Botschaften für die Königin von Saba (2004)
Ballets
- Ballet-Variationen (1949, estrena 1958; revisió 1992)
- Jack Pudding (1949, estrena 1950; retirat)
- Das Vokaltuch der Kammersängerin Rosa Silber (1950, estrena 1958; revisió 1990)
- Le Tombeau d'Orphée (1950, retirat)
- Labyrinth (1951, estrena 1952; revisió 1996)
- Der Idiot (1952, estrena 1952; revisió 1990)
- Pas d'action (1952; retirat)
- Maratona (1956, estrena 1957)
- Undine (1956-7, estrena 1958)
- L'usignolo dell'imperatore (1959, estrena 1959)
- Tancredi (1964, estrena 1966)
- Orpheus (1978, estrena 1979)
- Le disperazioni del Signor Pulcinella (1992-5, estrena 1997; aquest ballet és una versió ampliada de la versió revisada de Jack Pudding,llibret de Sergio Sivori)
- Le fils de l'air (1995-6, estrena 1997)
Cor
- Fünf Madrigäle. (1947)
- Chor gefangener Trojer. (1948; revisió 1964)
- Wiegenlied der Mutter Gottes. (1948)
- Jüdische Chronik. (1960)
- Novae de infinito laudes. (1962)
- Cantata della fiaba estrema. (1963)
- Lieder von einer Insel. (1964)
- Muzen Siziliens. (1966)
- Das Floss der ‘Medusa'. (1968; revisió 1990)
- Mad People's Madrigal. (1974–6)
- Orpheus Behind the Wire. (1981–3)
- Hirtenlieder. (1993–5)
- Elogium Musicum (2008)
- Der Opfergang (2010)
- An den Wind (2011)
|
Vocal
- Sechs Lieder. (1945; retirats)
- Whispers from Heavenly Death. (1948; revisió 1999)
- Der Vorwurf. (1948; retirat)
- Apollo et Hyazinthus. (1948–9)
- Chanson Pflastersteine. (1950; retirat)
- Fünf neapolitanische Lieder. (1956)
- Nachtstücke und Arien. (1957)
- Kammermusik 1958. (1958; revisió 1963)
- Drei Fragmente nach Hölderlin. (1958)
- Three Arias. (1960; revisió 1993)
- Ariosi. (1963)
- Being Beauteous. (1963)
- Ein Landarzt. (1964)
- Versuch über Schweine. (1968)
- El Cimarrón. (1969–70)
- Voices. (1973)
- Heb doch die Stimme an. (1975)
- Kindermund. (1975)
- El rey de Harlem. (1979)
- Three Auden Songs. (1983)
- Drei Lieder über den Schnee. (1989)
- An Sascha. (1991)
- Zwei Konzertarien (1991)
- Lieder und Tänze. (1992–3)
- Heilige Nacht. (1993)
- Heimlich zur Nacht. (1994)
- Nocturnal Serenade. (1996)
- Sechs Gesänge aus dem Arabischen. (1997–8)
Cambra
- Kleines Quartett. (1945; retirat)
- Sonata. (1946)
- Sonatina. (1947)
- Quartet de corda no.1. (1947)
- Kammersonate. (1948; revisió 1963)
- Quartet de corda no.2. (1952)
- Quintet de vent. (1952)
- Concerto per il Marigny. (1956; retirat)
- Quattro fantasie. (1963)
- Divertimenti. (1964)
- Der junge Törless. (1966)
- L'usignolo dell'imperatore. (1970)
- Fragmente aus einer Show. (1971)
- Prison Song. (1971)
- Carillon, Récitatif, Masque. (1974)
- Quartet de corda no.3. (1975–6)
- Amicizia!. (1976)
- Quartet de corda no.4. (1976)
- Quartet de corda no.5. (1976)
- Konzertstück. (1977–85)
- L'autunno. (1977)
- Trauer-Ode für Margaret Geddes. (1977)
- Sonata. (1978–9)
- Sonatina. (1979)
- Le miracle de la rose (Imaginäres Theater II). (1981)
- Variation. (1981)
- Von Krebs zu Krebs. (1981)
- Canzona. (1982)
- Sonata. (1983)
- Sonata. (1984)
- Selbst- und Zwiegespräche. (1984–5)
- Ode an eine Äolsharfe. (1985–6)
- Eine kleine Hausmusik. (1986)
- Allegra e Boris. (1987)
- Fünf Nachtstücke. (1990)
- Paraphrasen über Dostojewsky. (1990)
- Quintet amb piano. (1990–91)
- Adagio. (1992)
- Adagio, Serenade. (1993)
- Drei geistliche Konzerte. (1994–6)
- Notturno. (1995)
- Leçons de danse. (1996)
- Minotauros Blues. (1996)
- Neue Volkslieder und Hirtengesänge. (1996)
- Voie lactée ô soeur lumineuse. (1996)
- Drei Märchenbilder. (1997)
- Ein kleines Potpourri. (2000)
Instrumental
- Sonatina. (1947; retirat)
- Serenade. (1949)
- Variationen. (1949)
- Drei Tentos. (1958)
- Piano Sonata. (1959)
- Six Absences. (1961)
- Lucy Escott Variations. (1963)
- Memorias de ‘El Cimarrón'. (1970)
- Sonatina. (1974)
- Royal Winter Music, sonata no.1. (1975–6)
- Capriccio. (1976; revisió 1981)
- Sonata. (1976–7; revisió 1992)
- Ländler. (1977; retirat)
- S. Biagio 9 agosto ore 12.07. (1977)
- Five Scenes from the Snow Country. (1978)
- Margareten-Walzer. (1978)
- Epitaph. (1979)
- Etude philarmonique. (1979)
- Royal Winter Music, sonata no.2. (1979)
- Toccata senza fuga. (1979)
- Drei Märchenbilder. (1980)
- Sechs Stücke für junge Pianisten. (1980)
- Cherubino. (1980–81)
- Euridice. (1981; revisió 1992)
- Une petite phrase. (1984)
- Serenade. (1986)
- La mano sinistra. (1988)
- Piece for Peter. (1988)
- Clavierstück. (1989)
- Für Manfred (1989)
- Das Haus Ibach. (1991)
- Pulcinella disperato, fantasia. (1991–2)
- Minette. (1992)
- An Brenton. (1993)
- Für Reinhold. (1994)
- Toccata mistica. (1994)
- Serenata notturna. (1996)
- Olly on the Shore. (2001)
- Scorribanda pianistica, for piano (2003)
Arranjaments
- Die schlafende Prinzessin. (1951; retirat)
- Don Chisciotte. (1976)
- Jephte (orat, orquestració de Carissimi). (1976)
- Wesendonck-Lieder (1976)
- Il ritorno d'Ulisse in patria. (1981)
- I sentimenti di Carl Philipp Emanuel Bach. (1982)
- Der Mann, der vom Tode auferstand. (1988)
- Fürwahr …?!. (1988)
- Drei Mozartsche Orgelsonaten. (1991)
- Il re Teodoro in Venezia. (1991–2)
- Drei Orchesterstücke. (1995)
- Richard Wagnersche Klavierlieder. (1998–9)
|
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Hans Werner Henze». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Mor el compositor alemany Hans Werner Henze». ElPeriódico.cat, 27-10-2012. [Consulta: 27 octubre 2012].
- ↑ «Mor el compositor alemany Hans Werner Henze». Ara.cat, 27-10-2012. [Consulta: 27 octubre 2012].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 De Persia, Jorge. «La il·lusió i la caverna». La Vanguardia, 28-10-2012. [Consulta: 5 octubre 2019].
- ↑ Rebatet, Lucien. Una historia de la música (en castellà). Barcelona: Omega, 2012, p. 808. ISBN 9788428215770.
Bibliografia
- Hans Werner Henze. (1998). Bohemian Fifths: An Autobiography. London (Faber & Faber).
- Hans Werner Henze. (1998). Reiselieder mit böhmischen Quinten: Autobiographische Mitteilungen. 1926-1995. Frankfurt (Fischer).
Enllaços externs
