El compositor francès Gabriel Fauré (1845–1924) va treballar molts gèneres, incloent-hi cançons, música de cambra, peces orquestrals, i feines corals.[1] Les seves composicions per a piano inclouen algunes de les seves feines més conegudes.
El conjunt més important d'obres per a piano de Fauré són tretze nocturns, tretze barcarolles, sis impromptus, i quatre valsos-capricis. Aquest conjunt de peces va ser compost durant diverses dècades al llarg de la seva vida, i s'hi pot observar els canvis en el seu estil. Les seves altres obres per a piano, també notables, inclouen peces breus sovint publicades en forma de reculls o col·leccions. En aquest grup hi trobem Romances sans paroles, Balada en Fa#M, Mazurka en Si♭M, Thème et variacions en Do#M, i Huit pièces brèves. Per duet de piano, Fauré també va compondre la Dolly Suite i, juntament amb el seu amic i alumne André Messager, una paròdia de Wagner en la suite curta Souvenirs de Bayreuth.
Molta de la música per a piano de Fauré és difícil d'interpretar, però rarament es pot considerar virtuosístca. A Fauré li desagradava la música excessivament vistosa, i la característica predominant de la seva obra per a piano és una contenció i reteniment clàssics.
Tot i que va viure gran part de la seva vida de la seva feina com a organista d'església, a Fauré li interessava molt el piano.[2] En paraules seves "La música per a piano no té lloc per al farciment. Hom ha de ser honest i fer-la interessant constantment. És potser el mitjà més difícil de tots."[3] Els seus treballs per a piano estan marcats per una lucidesa clàssica; Fauré no estava gens impressionat pels pianistes virtuosos, dels quals comentava que "com millors són, pitjor toquen les meves peces."[4][5] Fins i tot un virtuós com Franz Liszt va dir que trobava la música de Fauré difícil de tocar: La primera vegada que va tocar una peça seva digué, "m'he quedat sense dits".
Les seves obres primerenques per a piano mostren influències de Chopin i, al llarg de la seva vida, va utilitzar per a les peces que escrivia títols similars als de Chopin, especialment nocturns i barcarolles.[8][9] Una influència també destacable fou la de Schumann, la música per a piano del qual era la preferida per Fauré.[10]
En els seus darrers anys la música de Fauré va ser escrita sota l'ombra de la sordesa creixent del compositor, fet que el va portar a escriure una música cada vegada menys encisadora i més austera, que més tard el compositor Aaron Copland titllaria de "intensitat en un fons de calma."[11] El crític Bryce Morrison ha fet notar que els pianistes generalment prefereixen tocar les obres més primerenques i accessibles, en detriment de la música més tardana, que expressa "una passió passió privada i un aïllament, una ràbia alternada amb resignació" que deixa als oients inquiets.[12]
Els nocturns, juntament amb les barcaroles, es consideren en general les peces per a piano més importants del compositor.[9] Fauré admirava la música de Chopin, i era feliç de compondre en les mateixes formes i els patrons que havia establert prèviament el compositor polonès.[13] Morrison Anota que els nocturns de Fauré segueixen el model de Chopin contrastant serenes seccions exteriors amb episodis centrals més vius o turbulents.[9] El fill del compositor, Philippe, va comentar que els nocturns "no estan basats necessàriament en reflexions o en emocions inspirades en la nit. Són generakment peces líriques i apassionades, de vegades angoixades o completament elegíaques."[14]
Les Barcaroles van néixer com a cançons populars cantades pels gondolers de Venècia. En paraules de Morrison, l'ús del terme per part de Fauré era més convenient que precís.[9] Fauré no se sentia còmode posant títols atractius a les peces musicals, i va dir que ni tan sols utilitzaria títols genèrics com "barcarolle" si els seus editors no hi insistien. El seu fill Philippe digué que " Per part d'ell els seus Nocturns, Impromptus, i fins i tot les Barcaroles s'haurien titulat senzillament Peça de Piano num.X.".[15]
Igual que els nocturns, les barcaroles s'estenen gairebé durant tota la carrera compositiva de Fauré, i s'ho pot observar l'evolució del seu estil des del senzill encant de les peces primerenques a l'enigmàtica qualitat de les obres tardanes.[16]