![]() |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
La mentida (al País Valencià, també mentira)[1] o engany és la intenció comunicativa amb què l'emissor pretén comunicar com a cert quelcom que considera fals a algú altre. Prové del llatí mens, mentis que significa "ment" o "consciència".[1] [2]Es diferencia de la ficció, on hi ha una suspensió de la credulitat compartida, o de la imaginació compartida i la ironia. Per determinar si quelcom és una mentida, se sol contrastar amb la realitat (criteri de correspondència) i si no s'ajusta, és declarat com a fals. Ometre la veritat no sempre és considerat una mentida.
Consideració moral de la mentida
La mentida es considera immoral per la majoria d'ètiques en tant que pretén enganyar l'altre produint-li alguna mena de perjudici. El terme "mentida pietosa" sorgeix per ressaltar que hi ha mentides que són beneficioses per a qui les rep, i llavors poden ser acceptades per l'ètica, com per exemple en el cas de l'utilitarisme. L'Antic Testament afirma que Déu no menteix i per tant considera pecat que els homes ho facin (és un dels deu manaments).
Un dels primers a considerar el problema ètic de la mentida va ser Sant Agustí d'Hipona. A la seva obra De Mendacio o Sobre la mentida sosté una visió de la qüestió típica del pensament cristià: afirma que mentir és essencialment immoral perquè va en contra de la naturalesa de Déu i es considera un pecat.[2]
Detecció de la mentida
El polígraf és un aparell que intenta detectar les mentides en els testimonis estudiant les alteracions que es produeixen al cos quan es menteix, com la variació del pols o la sudoració. Diversos entrenaments, però, permeten burlar el polígraf mentre que els científics ho consideren una forma d'pseudociència sense cap utilitat real.
Les persones que menteixen tendeixen a moure les pupil·les i poden envermellir per vergonya (si són conscients que obren malament).
Un projecte finançat per la Unió Europea desenvolupà InVid (In Video Veritas), detector de mentides a vídeos mitjançant l'anàlisi a diferents nivells.[3]
Fases de la creació d'una mentida
A l'hora de mentir, al cervell humà s'activen quatre àrees principalment. Aquestes àrees són l'escorça prefrontal dorsolateral i l'escorça cingulada anterior, ambdues relacionades amb la presa de decisions, l'escorça prefrontal dorsolateral que valora les opcions i conseqüències a llarg termini i l'escorça prefrontal anterior, associada a la resolució de problemes complexos.[4]
La formulació d'una mentida es pot definir en quatre fases generalment, encara que no totes es donen cada vegada que mentim:
- Motivació. Per tal de crear una mentida s'ha de considerar una raó en específic. Aquesta raó podria ser per aconseguir un benefici propi, per adaptació a un entorn o per evitar conflictes, entre d'altres.
- Formulació. És el procés de construcció de la mentida on es consideren els detalls per fer-la coherent.
- Presentació. Un cop es presenta la mentida s'ha de considerar detall com el llenguatge corporal o verbal per tal que sigui creïble.
- Manteniment. S'han de considerar estratègies per sostenir la mentida a llarg temps i gestionar les situacions que poden posar-la en perill.
La mentida en filosofia
La lògica filosòfica considera que tota proposició enunciativa té dos termes, la veritat o la mentida, segons la coherència del raonament que en porti, independentment de la seva adequació o coincidència amb la realitat.
La mentida té dues motivacions essencials: aconseguir un bé o evitar un mal, per tant, es regeix per les mateixes regles que els impulsos psicològics bàsics, on té un paper molt rellevant l'emoció; és la por a perdre allò que es té (calma, imatge positiva) o a ser perjudicat el que porta a mentir.
El filòsof Immanuel Kant sosté al seu assaig Sobre un presumpte dret a mentir per la filantropia que la mentida és una violació del deure moral de respectar la veritat i que, si es posa en pràctica, destrueix la confiança en la societat. Una altra figura com Friedrich Nietzsche no condemna la mentida de manera absoluta sinó que, a escrits com a La genealogia de la moral, la considera una part inevitable de la vida i la naturalesa humana. Planteja, llavors, que en alguns casos pot ser necessària per a la supervivència i el benestar comú.
Referències
Vegeu també
Enllaços externs
Viccionari
