Marie-Hélène Lafon és una professora associada i escriptora francesa, nascuda l'1 d'octubre de 1962 a Orlhac (Cantal).[1] És guanyadora de nombrosos premis literaris, com ara el premi Goncourt el 2016 i el premi Renaudot el 2020. La seva obra està dedicada en part a Cantal, d'on és originària.[2]
Marie-Hélène Lafon és originària de Cantal, França, on va viure fins als 18 anys. El seu pare Jean Lafon i la seva mare, Jeanne, són pagesos. Va ser estudiant a l'Institut Saint-Joseph i després a l'institut de La Présentation Notre-Dame, dos internats religiosos de Sant Flor.[3]
El seu departament original, Cantal, i el seu riu, el Santoire, són l'escenari de la majoria de les seves novel·les.[4]
Després va anar a estudiar a París, a La Sorbona, on va obtenir un màster en llatí i es va especialitzar en lletres modernes. Després va obtenir un diploma d'estudis avançats (DEA) a la Universitat de Sorbone Nova i un doctorat en literatura a la Universitat de París VII. Va dedicar la seva tesi a Henri Pourrat, etnòleg i escriptor d'Alvèrnia.[5][6] Va començar a treballar com a professora de batxillerat l'any 1987. Va impartir classes de francès, llatí i grec al col·legi Saint-Exupéry del districte 14 de París, als suburbis de París, després a París, ciutat on viu. Soltera i sense fills, declara que "mai no en va voler cap".[7]
Ha sigut traduïda a diversos idiomes, inclòs el català. El 2022 Angle Editorial va publicar Història del fill[8] i el 2024 va publicar Les Fonts, totes dues traduïdes per Valèria Gaillard.[9]