Maria Michetti

Maria Michetti

Biografia
Naixement	5 gener 1922 Roma
Mort	8 setembre 2007 (85 anys) Roma
Activitat
Ocupació	política, partisana
Partit	Partit Democràtic de l'Esquerra (1991–1998) Partit Comunista Italià (1942–1991)
Membre de	Union of Women in Italy (en) (1944–2007)
Carrera militar
Conflicte	Segona Guerra Mundial

Maria Antonietta Miccheti, coneguda simplement com Maria, (Roma, 5 gener 1922 - Roma, 8 setembre 2007) Va ser una partisana, feminista, política i sociòloga italiana.^[1]

Filla de Luigi Michetti, oficial del cos d'enginyers militars, greument discapacitat per inhalació de gas verinós durant la Primera Guerra Mundial, i d'Anna Rinolfi, mestra d'escola primària, tenia un germà i quatre germanes. Va estudiar a l'institut Ennio Quirino Visconti de Roma on es va graduar el 1940. Es va inscriure a a la Facultat de Lletres de la Universitat de Roma La Sapienza, però a causa de la Segona Guerra Mundial, el 1942 va haver d'interrompre els estudis; els va reprendre el 1944, malgrat que els seus compromisos polítics amb el Partit Comunista Italià (PCI), a la província de Roma i després a l'Ajuntament, no li van permetre completar la carrera fins al 1974, en què es va llicenciar en lletres.^{[cal citació]}

El 14 juliol 1954 es va casar amb Marcello Marroni, metge, regidor d'obres públiques a la província de Roma i líder del PCI romà fins al 1956.^[2] Van tenir un fill, Marco, nascut el 1955. Maria Michetti, va morir als 85 anys a casa seva, a Roma.^[3]

Durant la seva infància i joventut Michetti va viure en unes dependències de la vil·la Filippini-Lera, a Via Casaletto, a prop de l'escola rural on ensenyava la seva mare.^[4] La seva consciència antifeixista es va desenvolupar a través del contacte amb els treballadors agrícoles, en veure les desigualtats socials i el 1938 en ser testimoni de l'aplicació de les lleis racials contra els seus companys i professors jueus de l'Institut, entre els quals, Guido Gilli, el capellà Primo Venutelli i el professor d'història de l'art Raffaele Persichetti (mort més tard a la batalla de Porta San Paolo, el 8 setembre 1943).^[5][6]

El 1942 es va unir formalment al PCI, on va exercir el paper de missatgera i es va ocupar de la logística, la informació i el proselitisme entre la població, especialment les dones, en diversos barris de la ciutat. Cada dia es posava en contacte amb el comitè central de l'organització per donar i rebre ordres i informacions que no es podien transmetre de cap altra manera.^[7]

Va participar en l'organització dels atacs a les fleques durant l'hivern entre 1943 i 1944,^[8] sobretot al barri del Trastevere; El 3 març 1944, va ser una de les dones que, juntament amb Carla Capponi, Marisa Masu, Adele Maria Jemolo, Lucia Ottobrini, es trobava al Viale delle Milizie, a pocs metres de Teresa Gullace, en el moment en què aquesta última va ser assassinada per un soldat nazi.^[9] Va participar en l'organització de la manifestació del març de 1944 a la plaça de Sant Pere amb motiu de l'aniversari de l'elecció de Pius XII. Durant el discurs del papa, la plaça es va omplir de fullets contra la guerra i milers de persones, especialment dones amb els seus fills, van protagonitzar una de les mes commovedores manifestacions per la pau, demanant que Roma fos una ciutat veritablement oberta i no subjugada per la violència dels nazi-feixistes.^[10] En aquella ocasió, el seu primer acte com a líder política clandestina, va escriure una proclama, signada per milers d'altres dones, demanant la intervenció del papa perquè es respectés l'estatus de ciutat oberta. Malgrat tot, no van aconseguir fer arribar l'escrit al Vaticà, només a casa d'un nebot del pontífex.^[11]

Maria Michetti va ser una de les fundadores de la Unió Dones Italianes (UDI; des de 2003 Unió Dones a Itàlia), l'autonomia i independència de la qual respecte al PCI sempre va defensa. També va ser la primera assessora de les dones de la província de Roma.^[12]

Del 1950 al 1980, va formar part del Consell Nacional i de l'Executiva Nacional. Després va ser membre del Comitè de «Garants» que va liderar la transició de la UDI, considerada una associació col·lateral del PCI i el Partit Socialista Italià (PSI), a una associació autònoma amb una estructura interna electiva i democràtica, no condicionada per les opcions i direccions dels seus principals partits.^[13]

Juntament amb Luciana Viviani i Marisa Ombra, en la dècada de 1990, es va encarregar de la reorganització i l'arxivament dels milers de documents presents a l'Arxiu Central de la UDI, que es va convertir així en el lloc de conservació i difusió d'una part molt important de la història de les dones a Itàlia. El 2001 va participar en la fundació de l'Associació Nacional dels Arxius de la Unió de Dones a Itàlia.^[14]

El juny de 1945, juntament amb Luciana Romoli i Maddalena Accorinti, i per indicació de Laura Lombardo Radice, va viatjar a les zones de la comarca de la Ciociaria^[15] on havien tingut lloc els crims de guerra i els delictes sexuals coneguts com marocchinate;^[16] violacions massives de nenes, dones i ancianes i sodomies, assassinats i castracions de nens i homes, perpetrats per les tropes colonials franceses de goumiers marroquins, tunisians, algerians i senegalesos, durant la primavera de 1944, als pobles i petites ciutats del centre d'Itàlia.^[17][18]

Com a consellera nacional i figura autoritzada de l'Executiva Nacional de la UDI, Michetti es va comprometre, juntament amb la diputada Maria Maddalena Rossi, a proporcionar assistència mèdica, ginecològica i psicològica a les dones violades, demanant per a elles: subsidis sanitaris, cures per combatre les malalties de transmissió sexual; atenció mèdica i farmacològica a tots els hospitals i clíniques de la zona de Frosinone, per evitar els desplaçaments a zones llunyanes; la creació d'un centre especialitzat per combatre els contagis propagats als familiars, i les revisions obligatòries de tots els infants de les famílies en què algun membre hagués estat víctima dels goumiers.^[19]

També va lluitar per la modificació de la legislació sobre pensions per a víctimes de guerra, per tal que s'estenguessin a les dones i familiars de primer grau de les persones violades o assassinades pels soldats goumier, de manera que les 60.000 víctimes de les violacions marroquines fossin reconegudes al mateix nivell que les mortes en combat. La proposta va ser presentada a la Cambra per la diputada Maria Maddalena Rossi el 1948,^[20] però fins a l'agost de 1950, amb la llei num. 64, no es va establir de concedir una pensió de guerra a les dones víctimes de violació, i només a les que poguessin demostrar que patien una malaltia física. A més, la concessió eliminava la possibilitat d'accedir a més indemnitzacions. Les dones sol·licitants es van haver de sotmetre a un examen mèdic per part d'una comissió composta únicament per metges militars i demostrar la seva bona conducta moral. Per a l'avaluació dels diners a rescabalar, es va tenir en compte el fet que la dona fos, en el moment de la violència física, verge o casada.^[21]

L'octubre de 1951, es va celebrar a Pontecorvo una conferència organitzada per la Unió Italiana de Sindicats de Treballadors, específicament sobre el tema de la violència perpetrada per les tropes Goumier. Hi van assistir aproximadament 500 delegats dels pobles de la Ciociaria, com a representants les 60.000 dones que havien sol·licitat pensions de víctimes civils de guerra. Eren camperoles que es van haver de desplaçar per tots els mitjans, però principalment a peu, des dels pobles i ciutats de la plana i les muntanyes dels voltants, tal com va recordar Maria Maddalena Rossi a la seva pregunta parlamentària del 7 d'abril de 1952:^[22][23]

Michetti va treballar àrduament per accelerar el procés de pagament de pensions per part dels governs francès i italià, encallat a l'Oficina de Finances de Frosinone. Malgrat això, anys més tard, el reconeixement del seu estatus de víctimes civils de guerra encara estava en discussió, com es pot veure a les Actes Parlamentàries de la Cambra de Diputats de la sessió del 7 d'abril de 1952, que es va celebrar després de les 21.00 perquè el tema es va considerar escabrós i immoral per a una reunió diürna.^[24]

També va participar, juntament amb Viviana Viviani, en el programa de solidaritat i ajuda organitzat pel PCI anomenat Trens de la Felicitat, gràcies al qual desenes de milers de nens i nenes en situació de pobresa del Sud van ser acollits per famílies del centre i nord d'Itàlia.^[25]

El 1952 va ser elegida a les llistes del PCI per a la província de Roma, i va ocupar el càrrec de consellera de Serveis Socials, sota les administracions de Giuseppe Sotgiu i d'Edoardo Perna fins al 1956. En la difícil situació de la postguerra, va dirigir el departament cap a intervencions destinades a ajudar les mares solteres, les nenes i els nens orfes i els considerats il·legítims, és a dir, abandonats, nascuts de relacions irregulars, reconeguts només per la seva mare i en una situació de pobresa molt greu. Va crear residències maternals, guarderies, centres per a revisions mèdiques, administració de cures i medicaments, i campaments d'estiu per a menors. També va donar suport econòmic a infants estrangers o apàtrides il·legítims i a la seva hospitalització.^[12]

A la tardor de 1959, va ser elegida membre del Consell Municipal de Roma, va treballar en el grup municipal liderat per Aldo Natoli i va lliurar una llarga batalla contra les polítiques urbanístiques de les administracions municipals liderades pels democristians, que va començar amb els debats sobre el nou Pla regulador de 1962. El pla presentat per la Democràcia Cristiana (DC) tenia com a objectiu el desenvolupament urbà orientat cap a mar, al llarg de l'eix EUR-Pontina-Acilia-Òstia (tal com ja estava previst en el Pla Director elaborat durant l'època feixista), responent als interessos especulatius del Vaticà i de les grans empreses constructores unides a l'ACER (Associazione Costruttori Edili Romani). La batalla del PCI al consell municipal, en la qual va tenir un paper significatiu, va aconseguir salvaguardar les zones verdes de Villa Doria Pamphilj, les finques agrícoles propietat de les cases generals i alguns ordes religiosos al llarg de la via del Casaletto, la via Aurelia Antica, la via Portuense, etc. i definir una línia de remodelació dels barris marginals on milers de persones vivien en barraques fetes de fusta, xapa i maons.^[26]

Durant els seus mandats a l'Ajuntament fins al 1971, va perseguir, amb una visió molt concreta de la política, objectius dirigits a la remodelació dels barris perifèrics i a favor del dret a l'educació i l'extensió d'escoles bressol i jardins d'infants als barris obrers i perifèrics de la capital.^[27]

Com va testimoniar la parlamentària Marisa Rodano, Maria Michetti «va lluitar per l'alliberament de les escoles ocupades per les víctimes del desastre i els desplaçats [...] per la remodelació dels barris marginals que estaven sense aigua potable, envaïts per les escombraries, sense enllumenat públic [...] També hi va haver la lluita per la construcció d'habitatges socials per a les famílies que malvivien a les barraques o fins i tot sota arcs dels aqüeductes…»^[27]

Va formar part de nombroses delegacions del PCI en viatges a l'estranger, com ara l'estiu de 1945, immediatament després del final de la guerra, a Iugoslàvia, el juliol de 1946, el primer de molts altres, a la Unió Soviètica; a la primavera de 1959, va formar part de la primera delegació oficial del PCI que va visitar la República de la Xina juntament amb Giancarlo Pajetta, Gerardo Chiaromonte, Luciano Barca, durant els quals va conèixer Mao Zedong, Zhou Enlai, Deng Xiaoping i altres líders del Partit Comunista de la Xina.^[28]

Elegida per a la Comissió Central de Control del PCI al VIII Congrés (1956), va ser confirmada en els congressos posteriors de 1960, 1963 i 1966; el gener de 1959 va començar a treballar al Departament de la Dona del PCI a la via delle Botteghe Oscure, dirigit per Nilde Iotti.^[29][30]

Proper al corrent de Pietro Ingrao, a partir del 1968 va iniciar accions de marginació fins al 1971, quan Maria Michetti va decidir deixar els seus càrrecs dins del partit. Va continuar el seu compromís dins del Comitè Federal del PCI a Roma i, després del denominat punt d'inflexió de Bolonya, va ser elegida al primer Comitè Central del Partit Democràtic de l'Esquerra (PDS, Partito Democratico della Sinistra) durant el Congrés de Rimini a proposta d'Alessandro Natta.^[31]

El 1974, després de graduar-se a la universitat, va començar a col·laborar amb la Càtedra de Sociologia de Franco Ferrarotti, primer com a col·laboradora contractada i després com a investigadora; un càrrec que va continuar durant tretze anys fins a la seva jubilació el 1987, als seixanta-cinc anys.^[32] El seu estudi i recerca amb la Càtedra de Sociologia es va centrar principalment en els temes de la immigració i la nova marginació social, com es documenta en els seus nombrosos escrits.^[33]

Des de la seva mort Maria Michetti és periòdicament recordada i homenatjada per la seva tasca social a favor de les dones.^[34][35]

• Maria Michetti, Giuseppe Sotgiu (editat per), Actes de la Conferència sobre els problemes de la infància il·legítima, Roma 26-27 de gener de 1954, Tipografia della provincia, 1954.
• Maria Michetti, Paola Bertelli, Arqueologia dels antics oficis: Els paletes, a: La Critica Sociologica, Any XI, núm. 47, Siares, Roma 1978.
• Maria Michetti, "El feixisme a Valle Aurelia", a: La Critica Sociologica, Any XII, núm. 48, Siares, Roma 1979.
• Maria Michetti, «Privatització del sector públic i renúncia a l'adquisició d'un consens generalitzat», a: Estudis i investigacions sobre el poder, editat per F. Ferrarotti, Ianua, Roma, 1980, vol. I, pàg. 207-302.
• Maria Michetti, L'estudi empíric de la percepció de l'autoritat, a: Estudis i investigacions sobre el poder, editat per F. Ferrarotti, Ianua, Roma, 1980, vol. I, pàg. 303-508.
• Maria Michetti, «Els entrevistats: afiliacions i concepcions polítiques», a Franco Ferrarotti (ed.), Televisió i poder, vol. 1, ERI Editions, Torí, 1985, pàg. 53-85.
• Maria Michetti, Publicació en xifres, a: Ferrarotti, Fraser, Macioti, Michetti (eds.), La producció del llibre com a bé de consum, Ianua, Roma, 1986, pàg. 141-164.
• Maria Michetti, Roma: Immigració des de països del tercer món, Ajuntament de Roma, 1988.
• Maria Michetti, Estrangers a Roma, Siares, Roma, 1989.
• Maria Michetti, Nicola R. Porro, «El costat agredolç de l'abstencionisme», a Franco Ferrarotti (ed.), Protesta silenciosa: l'evolució i els significats de l'abstencionisme electoral, Siares, Roma, 1989, pàg. 67-100.
• Maria Michetti, La Roma dels mil colors, a: “Micromega”, n. 3, 1990.
• Maria Michetti, Quants colors té la llibertat femenina?, a: DWF Quarterly, núm. 1, 1993, pàg. 22-32.
• Maria Michetti, Marisa Ombra, Luciana Viviani (eds.), Women's Defense Groups 1943-45, Roma, UDI, 1995.
• Maria Michetti, Luciana Viviani, «Dret a vot: una comparació de cultures polítiques», a: El vot femení cinquanta anys després, Actes de la Conferència Nacional, Campidoglio, 6-7 de març de 1995, Ajuntament de Roma, 1996, pàg. 115-123.
• Maria Michetti, Margherita Repetto i Luciana Viviani, A Laboratory of Politics for Women: Ideas and Materials for a History, Rubbettino, Soveria Mannelli, 1999.

• Barbara Belotti, Piazza del Risorgimento n° 14. Qui ha vissuto Maria Michetti, in Vitamine Vaganti, n. 240, 14 ottobre 2023. URL consultato il 10 novembre 2023.
• Barbara Belotti, Via del Casaletto n. 202-204. La casa di Maria Michetti negli anni della Resistenza, in Vitamine Vaganti, n. 239, 7 ottobre 2023. consultato il 10 novembre 2023
• Maria Immacolata Macioti (a cura di), Maria Michetti. Volevo un mondo migliore, Ediesse, Roma, 2019.
• Alessandro Portelli e Antonio Parisella (a cura di), Ribelle e mai domata. Canti e racconti di antifascismo e resistenza, Roma, Squilibri, 2016.
• Massimo Sestili, I ragazzi di via Buonarroti, Cava de' Tirreni, Marlin Editore 2015.
• Alessandro Portelli, L’ordine è già stato eseguito, Feltrinelli, Milano, 2005.
• Marisa Musu e Ennio Polito, Roma ribelle. La Resistenza nella capitale 1943-1944, Milano, Teti 1999.
• Cesare De Simone, Roma città prigioniera, Milano, Mursia 1994.
• Una donna: Maria Michetti, docufilm, 24 dicembre 2020.

• Partit Comunista Italià