Maria Enriqueta Montoro Bravo

Plantilla:Infotaula personaMaria Enriqueta Montoro Bravo
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 febrer 1892 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mortagost 1969 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Maria Enriqueta Montoro amb el seu pare, germana i cunyat

Maria Enriqueta Montoro Bravo (Barcelona, 26 de febrer de 1892 - Barcelona, agost 1969) [1] coneguda també com a Manri Montoro va ser una dona catalana, republicana i comunista. Represaliada pel franquisme, va complir una llarga condemna a la Presó de dones de les Corts. Va participar en la reconstrucció del PSUC a la clandestinitat.[2]

Biografia

Nascuda a Barcelona, filla d'Enrique Montoro Padilla, conestable de l'armada (1856-1934) nascut a Cuevas de Vera (Província d'Almeria) i de Maria Bravo Gutiérrez, nascuda a Màlaga,[1] era una dona culta, feminista, republicana i d'ideologia esquerrana. Ella i la seva germana Ida Montoro (1894-1976) varen ser alumnes de petites de la recent creada Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.[3]

Va tenir una llarga trajectòria laica, republicana i feminista, participant de moltes de les iniciatives feministes de les dècades de 1920 i 1930. Es troba amb Carme Karr i Alfonsetti a Acció Femenina en la dècada de 1920 com a secretària.[4] Per divergències amb els canvis d’estatuts d’Acció Femenina, que perden la condició de laïcitat, ella i altres dones deixen aquella associació i funden l’Ateneu Republicà Femení, que van dissoldre després de la proclamació de la República «perquè ja no tenia raó d'existir».[5]

L’any 1931 va formar part de l'Ateneu Pi Margall.[6] També va participar l’any 1932 del Front Únic Femení Esquerrista i va ser membre del primer Comitè Central, presidit per Rosa Maria Arquimbau i Cardil, amb Àngela Graupera i Gil i Anna Murià i Romaní com a vicepresidentes primera i segona respectivament i Maria Dolors Bargalló i Serra com a secretària; Montoro en va ser vicesecretària.[7][8]

Va ser una de les divuit dones militants de diversos partits progressistes (Esquerra Republicana, Partit Radical Democràtic, Acció Republicana, Acció Catalana, Unió Socialista de Catalunya i Partit Republicà Radical Socialista Català) que el gener de 1934 van signar «un manifest a les dones d'esquerra» en què demanaven que, en les properes eleccions municipals, les dones d'esquerra votessin les candidatures de coalició republicana.[9]

El 1934 participa al Club Femení i d'Esports de Barcelona com a secretària general,[10][5] sent-ne la presidenta el gener de 1935.[11]

Persona generosa i de bons sentiments, durant la Guerra Civil es va mantenir al marge del conflicte i fins i tot va ajudar alguns religiosos perseguits, ja que ella tenia una tia monja, Carmen Montoro Padilla, morta el 1937 a Almeria.[12] A final del 1939 es va presentar a casa seva el dirigent Alejandro Matos (Julio) del PSUC demanant-li col·laboració per ajudar els presos polítics, les seves famílies i els exiliats, Enriqueta s'hi va avenir i cotitzà 2 pessetes mensuals pel partit i quantitats que oscil·laven entre 5 i 20 pessetes pel Socors Roig Internacional.[12]

El gener de 1940 fou desarticulada la primera direcció del PSUC a la clandestinitat i Alejandro Matos va ser torturat i assassinat a la comissaria. El nom de Maria Enriqueta apareixia en els seus documents i va ser detinguda juntament amb tots els components del grup.[13]

L'informe favorable de l'empresa Unicolor, S.A., que remarcava la seva rectitud i fidelitat, els informes de la Falange i de l'inspector Eduardo Quintela Bóveda, que la definien com «una persona moderada, d'ideologia republicana, però de bons sentiments, excel·lents costums morals i enemiga de qualsevol llibertinatge», no van servir per evitar que fos condemnada a 12 anys i 1 dia de presó.[12]

Traslladada a la Presó de dones de les Corts, esdevingué juntament amb Maria de la Purificación de la Aldea, una figura respectada fins i tot per les monges, per la seva capacitat d'organització, ajuda i solidaritat envers les preses més desfavorides.[14]

Mai va renunciar als seus ideals, que es van fer més forts a la presó. Un cop aconseguida la llibertat condicional el 1948, es va instal·lar a Barcelona i va conviure uns anys amb la seva companya de presó María de la Purificación de la Aldea y Ruiz de Castañeda, exfuncionària represaliada, que també havia estat inhabilitada del seu ofici de llevadora. Subsistien totes dues amb feines de costura a domicili i van participar activament en tots els intents de reconstrucció del PSUC, essent una vegada més detingudes i encausades el 1958 en un procediment sumaríssim que s'havia obert uns mesos abans i va durar diversos anys.[15][16]

Memòria històrica

Durant la dècada de 1970 la militant comunista i expresa política Tomasa Cuevas Gutiérrez havia tornat de l'exili i es dedicava a recórrer Espanya seguint el rastre d'antigues companyes de captiveri, recopilant llurs memòries i deixant escrita una valuosa trilogia que va ser publicada en la dècada de 1980 sense massa ressò. Posteriorment, fou reeditada el 1994 en un sol volum de 913 pàgines titulat: Testimonios de mujeres en las cárceles Franquistas. En el capítol dedicat a la Presó de dones de les Corts, apareix Maria Enriqueta Montoro Bravo citada en diverses ocasions com una presa emblemàtica, recordada amb agraïment i admiració.[17]

El 1994 la violinista anglesa Mavis Bacca Dowden va publicar el llibre Acusada d'espia a la Barcelona Franquista, 1939-1943, en què rememorava el seu pas per la Presó de dones de les Corts i coincidia a considerar Maria Enriqueta Montoro Bravo un exemple d'enteresa i solidaritat.[18]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Registre de Naixements. Any 1892. Registre núm.1303. Jutjat "Barceloneta". (pdf.pàg.10)». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 26-02-2022. [Consulta: 1r febrer 2022].
  2. ↑ «Maria Enriqueta Montoro Bravo» (en castellà). Buscador de represaliados de la Guerra Civil española. [Consulta: 12 agost 2023].
  3. ↑ «Grup d'escolars». Fundació Ferrer i Guàrdia. [Consulta: 11 agost 2023].
  4. ↑ Garcia Guardiola, Consuelo «Agrupación Catalana de Federales Históricos». El Día : periódico de la mañana: Año XIII Número 3613, 19-01-1933.
  5. ↑ 5,0 5,1 ROMANI «Paraules d'Enriqueta Montoro». La Rambla : (esport i ciutadania): Núm. 231, 21-05-1934, pàg. 10.
  6. ↑ «Ateneo Pi i Margall de Barcelona». Hoja oficial de la provincia de Barcelona: Época Segunda Número 286, 22-06-1931, pàg. 3.
  7. ↑ García, 2020, p. 58-59.
  8. ↑ «Frente único femenino izquierdista». La Vanguardia, 04-06-1932, pàg. 7.
  9. ↑ García, 2020, p. 85-86.
  10. ↑ «noticiari». La Humanitat: Any 4, núm. 675, 10-01-1934, pàg. 4.
  11. ↑ «Nova junta». La Rambla : (esport i ciutadania): Núm. 285, 28-01-1935, pàg. 7.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Lorenzo, Llorenç, Aïda i Esther. [Capítol dedicat a Maria Enriqueta Montoro Bravo (Pàg. 212-215) Dones republicanes]. Girona: CCG edicions, 2006, p. 328. ISBN 84-96444-89-9. 
  13. ↑ Lardín i Oliver, Antòni. Obrers comunistes: El PSUC a les empreses catalanes durant el primer franquisme, 1939-1959. Valls: Cossetània Edicions, 2007, p. 270. ISBN 978-84-9791-325-6. 
  14. ↑ «[Fernando Hernández Holgado -Memòria de la Presó de les Corts- Notícia de la negra nit: Vides i veus de les presons franquistes, (Apartat núm. 6 - A les Corts) Font: Associació Catalana d'ex presos polítics]». [Consulta: 18 març 2020].
  15. ↑ «[000159/IV57 Procediment Sumarissim]» (en castellà). Arxiu Militar Tercer, 1957/58. [Consulta: 18 març 2020].
  16. ↑ «Resum d’una història des de 1936 a 1997», 18-02-2017. [Consulta: 2 juliol 2024].
  17. ↑ Cuevas Gutièrrez, Tomasa. Testimonios de mujeres en las cárceles Franquistas. (Pàg.507-546-548-552-557- Enriqueta Montoro) (en castellà). Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2004, p. 913. ISBN 84-8127-150-0. 
  18. ↑ Bacca Dowden, Mavis. Acusada d'espia a la Barcelona franquista 1939/1943. Barcelona: Editorial Pòrtic, S.A., 1994, p. 315. ISBN 84-7306-998-6. 

Bibliografia

García, Betsabé. Maria Dolors Bargalló. Feminista i propagandista d'esquerra (pdf). Edició electrònica (revisada i augmentada). Barcelona: Fundació Josep Irla, maig 2020. 

Strategi Solo vs Squad di Free Fire: Cara Menang Mudah!