Mary Jane West neix a Woodhaven, una petita ciutat situada a Queens, Nova York. Es trasllada de manera successiva a diferents indrets de Williamsburg & Greenpoint a Brooklyn, on va a l'escola Erasmus Hall High School. És filla de John Patrick West (1865-1935) i Matilda "Tillie" Delker-Doelger (1870-1944). Té una germana i un germà, Mildred Katherine "Beverly" West (1898-1982) i John Edwin West (1900-1964).
El seu pare era un boxejador anomenat "Battlin Jack West", que va preferir després fer de policia. Va acabar, però, fent de detectiu i fundant la seva pròpia agència. La seva mare era model i fabricant de cotilles. La família era protestant, malgrat els orígens jueus de la mare, bavaresa. És una dona lliure que es va assentar en les seves tries i la seva carrera, desaprovades per la seva àvia paterna, irlandesa molt catòlica.
«
When I'm good I'm very good, but when I'm bad I'm better!
»
— "Quan faig de bona sóc molt bona, però quan faig de dolenta sóc millor!"
Mae West va començar molt aviat la carrera teatral, quan -amb només cinc anys- fa números de vodevil, per després convertir-se en una estrella del musical. En aquells anys, va inventar i va posar en marxa un ball anomenat "Shimmy" i va començar a escriure obres de teatre que va interpretar ella mateixa, incloent-hi Sex (1926), que en aquell moment va suposar un gran escàndol, de manera que la policia va entrar al teatre al West, i fins i tot la va detenir.[1]
Va debutar en el cinema relativament tard, quan el 1932 la Paramount la va contractar com a coestrella en la pel·lícula Night After Night, on li van donar l'oportunitat de tornar a escriure tots els seus guions, de manera que Mae West va ser capaç d'atraure'n tota l'atenció. Gràcies a l'èxit de la fricció en aquesta petita part, Paramount va decidir que l'estrella que es considera la millor pel·lícula de l'Oest: She Done Him Wrong, 1933), dirigida per Lowell Sherman, tractara de la comèdia Diamond Lil, que la mateixa West havia escrit i representat el 1928.
En aquesta hilarant comèdia, ambientada en el Nova York de finals del segle xix, Mae West interpreta amb irreverent desimboltura una bonica cantant de saloon que es troba involucrada en el tràfic de prostitutes, però que això no obstant serà "salvada" (o "esposada") per un atractiu oficial de policia, interpretat per un joveníssim Cary Grant. En aquest film, West va tenir oportunitat de demostrar el seu entusiasme inesgotable, afegint aquí i allà jocs de paraules i al·lusions picants, a la pregunta: «Cap home mai t'ha fet feliç?», respon: «Segur. Moltes vegades».
Més tard va interpretar algunes pel·lícules de gran èxit; d'algunes va escriure els guions com Jo no soc un àngel (1933) de Wesley Ruggles, sempre al costat de Cary Grant, Belle of the Nineties (1934) de Leo McCarey, i Klondike Annie (1936) de Raoul Walsh.
Mae West (1933)
Després de trencar el seu contracte amb el Paramount, Mae West va ser contractada per la Universal, al costat del càustic comediant W. C. Fields en la comèdia My Little Chickadee (1940) d'Edward F. Cline; la idea d'una vinculació del gènere portaria els productors a apostar per una pel·lícula que, malgrat la crítica dolenta, va ser la pel·lícula més reeixida del 1940, només superada per Allò que el vent s'endugué (1939). Les relacions entre els dos actors en el plató, no obstant això, es van ressentir.
Després de la mediocre The Heat's On, filmada el 1943 per la Columbia Pictures, l'actriu va decidir abandonar el cinema.
El 1950 se li va oferir el paper de Norma Desmond en Sunset Boulevard, però el director Billy Wilder va canviar d'opinió quan l'actriu, com era costum, va pretendre reescriure el guió.[2] West va perdre l'oportunitat d'abordar un paper (després interpretat esplèndidament per Gloria Swanson), que encara podria donar-li una gran fama. Ella va preferir continuar amb el seu treball com a actriu, a Broadway amb la seva obra Diamond Lil en escena del 1949 al 1951. També va ser activa com a escriptora: publicà el 1959 una audaç autobiografia titulada Goodness Had Nothing to Do With It.
El 1970, després de gairebé trenta anys d'absència en la pantalla, va tornar al cinema de nou, en el paper d'una vampiressa en la pel·lícula Myra Breckinridge (1970) de Michael Sarne, amb Raquel Welch i John Huston: és un conte satíric de Gore Vidal, però només perquè se li havia permès tornar a escriure les línies del guió. La seva última interpretació es remunta a 1978, en la pel·lícula Sextette de Ken Hughes, amb Timothy Dalton i Tony Curtis, on va aparèixer com a octogenària.
Va morir el 1980 a Los Angeles per causes naturals.
Homenatge
Salvador Dalí va pintar el famós Retrat de Mae West que pot utilitzar-se com un apartament, que representa una habitació amb un sofà en forma de llavis i altres elements de mobiliari que componen el rostre de Mae West.[3] L'obra es troba instal·lada en el Museu Dalí de Figueres.
Anècdotes
En referència al seu generós pit, els aviadors americans de la Segona Guerra Mundial havien rebatejat Mae West les seves armilles salvavides. Aquestes funcionaven inflant-se d'aire comprimit i donant al tors un volum suplementari. Actualment les armilles salvavides inflables encara són anomenades normalment Mae West, fins i tot fora dels països anglòfons.
Una rèplica de Mae West, que ella havia escrit, en la pel·lícula Lady Lou, ha restat cèlebre: «Is that a gun in your pocket, or are you just happy to see me?» («A la butxaca, portes el revòlver o és que estàs content de veure'm?»)
Al Teatre-Museu Dalí de Figueres, una sala porta el seu nom. Des d'una determinada perspectiva, el mobiliari d'aquesta sala representa la seva cara. Fa, doncs, de mite del període d'entreguerres, segons Salvador Dalí.
Mae West tenia un físic que ella posava en valor amb idees... A més a més de les cotilles estretes per tal d'afinar la seva talla, tenia també per costum utilitzar talons de 20 cm. Havia inventat fins i tot un balanceig de malucs particular per tal d'aconseguir sostenir-se en equilibri sobre aquests talons immensos.
Una frase fetitxe de Mae West, que revela el seu caràcter, afirma: «Entre dos mals, escullo sempre aquell que no he intentat encara.»
Escrivint sovint els guions de les seves pel·lícules, Mae tenia una tècnica maligna i eficaç per tal d'escapar a la censura: afegia diàlegs tan crus que tenia per segur que els censors els traurien i que en comparació, trobarien la resta del guió acceptable.
