Luis González de Ubieta y González del Campillo (Bilbao, 18 de novembre de 1899 - Bocas de Ceniza (Colòmbia), 30 de desembre de 1950) fou un estacat militar espanyol, condecorat en diverses ocasions i que durant la Guerra Civil espanyola va prestar els seus serveis en el bàndol republicà.
Va néixer en Bilbao el 18 de novembre de 1899 en el si d'una extensa i acomodada família de Gordexola. Fill de Juan Daniel González de Ubieta y Ubieta, enginyer de forests, i Matilde González del Campillo. El seu germà Álvaro González de Ubieta y González del Campillo va ser enginyer artiller superior també al servei de la marina.[1] La cinquena germana, Carmen González de Ubieta y González del Campillo és bestia de Joaquín Almunia Amann, vicepresident del parlament europeu i comissari de competència des de 2010.
Va ingressar a l'Escola Naval el 1917, en la 56a promoció, a l'edat de 18 anys. El 1922 és ascendit a alferes de fragata.[2] Durant la campanya del Marroc de 1924-1925 va ser comandant segon del guardacostes Uad-Martín. Gràcies als serveis prestats i al valor demostrat va rebre la Creu de primera classe de la Real i Militar orde de María Cristina.[3]
El 1931 va signar, al costat de Ramón Franco Bahamonde i Ricardo Burguete Reparaz (tots dos militars de carrera i condecorats com ell), un manifest crític amb el Govern Provisional de Niceto Alcalá-Zamora al que acusaven de no haver complert amb els compromisos contrets amb el poble i estar en mans dels monàrquics,[4] mostrant de forma primerenca la seva afiliació al moviment republicà, en el qual militarà fins al final dels seus dies.
Com a anècdota biogràfica resulta interessant destacar que l'amistat entre Luís González de Ubieta, Ricardo i el seu germà Manuel Burguete Reparaz, comandant de l'exèrcit de l'aire, era tan estreta que quan aquest últim va ser afusellat a Màlaga, a l'inici de la Guerra Civil, un cosí carnal de Luis, Adolfo González de Ubieta y Abascal, va contreure matrimoni amb la vídua de Manuel, Rosa Herrero Díaz, dama del reial, il·lustre, primitiu i noble capítol de la Mercè.
A l'inici de la Guerra Civil al juliol de 1936 era capità de corbeta, i manava el Ártabro, un vaixell de recerca oceanogràfica fondejat en Cartagena (Múrcia). El 19 de juliol es fa càrrec a Cartagena del Destructor José Luis Díez (JD), partint amb ell amb rumb a Alacant i contribueix a sufocar la revolta en aquesta ciutat. En el mes de setembre està ja al capdavant del creuer Miguel de Cervantes, amb el qual participa en l'expedició al Mar Cantàbric (setembre i octubre de 1936).[5]
Al juny de 1937 és nomenat Cap de l'Estat Major de la Marina i, mesos més tard, el 27 d'octubre és nomenat Cap de la Flota.[6] Sota el seu comandament, la Marina republicana se centra en la protecció del tràfic marítim amb rumb als ports republicans i en l'entrenament de les dotacions dels seus vaixells.[7] També sota el seu comandament va tenir lloc la Batalla del Cap de Palos, el 6 de març de 1938, on la Flota republicana, en un combat nocturn, va aconseguir enfonsar amb torpedes al creuer Baleares.[8] Per aquesta victòria, li fou concedida la Placa Laureada de Madrid.
El 8 de enero de 1939 deixa la prefectura de la Flota, i passà a comandar la Base Naval de Maó i totes les forces de l'illa de Menorca.[9] El 8 de febrer de 1939, davant la imminent derrota i sota fortes pressions dins dels republicans de l'illa, va rendir Menorca als rebels.[10]
El 7 de febrer de 1939 el creuer britànic Devonshire va fondejar en la badia de Maó amb ordre de no intervenir en la contesa. El comandant d'aquest buc, Muirhed-Gould,[11] portava a bord a un alt representant del bàndol nacional, Fernando Sartorius y Díaz de Mendoza (Conde de Sant Luis) que tenia com a missió aconseguir que González de Ubieta rendís l'illa per evitar un vessament de sang innecessari. Les negociacions van ser tibants i el 8 de febrer es van revoltar tres batallons en Sant Cristòfol, Ciutadella i Ferrerías. Poc després es va organitzar des de Mallorca la invasió de l'illa mentre avions italians bombardejaven Maó. Davant aquest escenari González de Ubieta va reunir a tres dels seus col·laboradors - Redondo, Izquierdo i el cap d'E.M. de Marina - i els va comunicar que l'enviat franquista li havia ofert una rendició honrosa per evitar el vessament de sang.[12] No obstant això, el pànic es va deslligar en la població civil que va tractar d'abordar el navili anglès. Davant aquesta situació, el comandant Muirhed-Gould va decidir llançar les escales i va aconseguir rescatar a 600 republicans, 150 dones i un nombre indeterminat de nens.[13]
Després de la rendició de Menorca va embarcar en el mateix Devonshire que el va portar a França. Es va instal·lar a París,[14] com a gran part dels exiliats republicans, i va romandre aquí fins a la invasió alemanya, passant llavors a Mèxic i d'aquí a Veneçuela. Va morir al comandament d'un vaixell mercant de bandera panamenya, el Chiriqui, que no va voler abandonar en naufragar en la desembocadura del riu Magdalena el 30 de desembre de 1950.