Lluís Maria Pastor i Rodríguez (Barcelona, 26 d'abril de 1804 - Madrid, 29 de setembre de 1872)[1] fou un polític i economista barceloní.
Pertanyia a una família modesta d'origen castellà. Va estudiar Dret i exercí d'advocat a Buitrago, Sòria i Brihuega, d'on era originària la seva família. Després de la mort del seu pare hi va viure uns anys i s'hi va casar. Posteriorment s'establí a Madrid, on va estudiar economia i va ser col·laborador dels periòdics La Voz del Siglo i El Corresponsal, que era dirigit pel seu amic Bonaventura Carles Aribau. El banquer català Gaspar Remisa i Miarons el va introduir en l'alta societat madrilenya i en la direcció del Banc d'Isabel II. Fou també director de la Compañía concesionaria del monopolio de la sal, 1841 a 1846.
Va formar part del Partit Moderat i va ser Director General de Deute Públic entre 1847 i 1856, diputat per la província de Ciudad Real a les eleccions a Corts Espanyoles de 1846 i per la de Guadalajara a les de 1846, 1850, 1851, 1853 i 1857, i Ministre d'Hisenda d'Espanya entre abril i setembre de 1853.[2] En el ministeri va treballar eficaçment per la fixació del deute flotant, va organitzar la Comissió Especial d'Aranzels, va reformar l'impost hipotecari, va reglamentar el Tribunal de Comptes i va fer encunyar les peces de quartillo (25 cèntims). Com a economista, va ser partidari del lliurecanvisme, identificat amb l'escola bancària de Thomas Tooke i divulgador de l'obra de Fréderic Bastiat, de manera que els seus plantejaments van assentar un important precedent per al pensament econòmic liberal a Espanya.
El 1859 va presidir l'Associació per la Reforma d'Aranzels de Duanes. El 1863 fou nomenat senador, conseller reial i membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.[3] Després de la revolució de 1868 formà part de la junta encarregada de redactar el Codi de Comerç i en les seves darreres obres advocà per la reforma de les presons, alhora que es mostrava contrari als monopolis i als estancs.[4] D'ideologia liberal, fou defensor de l'abolició de l'esclavatge i el 1865 seria vocal de la Junta fundacional de la Sociedad Abolicionista Española.[5]