Llessui és un poble del terme municipal de Sort, a la comarca del Pallars Sobirà, al Pirineu català. Fins al 1976 fou cap d'un municipi independent, annexionat a Sort aquell any.
Comprenia també el veïnat de la Torre i el poble i el monestir de Saurí. És al nord-oest de Sort, a la Vall d'Àssua, a 1.417,3 metres d'altitud, entre el tossal de Torena (1677 m) i la riba esquerra del barranc de Pamano, a la falda del massís del Montsent. El poble de Llessui, juntament amb altres indrets de la vall d'Àssua i el batlliu de Sort van inspirar l'escriptor Jaume Cabré per escriure l'exitosa novel·la Les veus del Pamano (Proa, 2004).
Entre els elements destacables de Llessui es troben les ruïnes de l'església parroquial de Sant Pere i les restes de la capella de Sant Salvador. També hi havia hagut, en els entorns de Llessui, el Castell de Torena i el de la Torre.
Etimologia
Segons afirma Joan Coromines,[1] el topònim Llessui és d'origen iberobasc, com denota la terminació –ui, típica dels bascoiberismes. Prové del mot bascoide «leçoi» que vol dir ‘fossat', ‘precipici', ‘cleda' o ‘caverna'.
Geografia
El nucli antic és presidit per l'església parroquial de Sant Pere, de la qual avui en dia queda únicament la façana de ponent, el campanar, els murs perimetrals del costat sud i el cos de l'absis. Cal destacar la peculiaritat del campanar: és dels pocs de Catalunya que té l'entrada de l'església sota mateix, quan, normalment, s'hi accedeix per una obertura de la nau central.
Darrerament, habitatges de segona residència i establiments turístics s'han estès en semicercle entre el nucli antic i el pròxim veïnat de la Torre, formant gairebé un continu. La Torre, més a llevant, és format per un grup de cases presidides per l'església de Sant Julià, romànica, restaurada modernament. A migdia dels dos nuclis es troben les ruïnes de l'ermita de Sant Salvador.
Llessui compta amb el Museu del Pastor, un centre temàtic que pretén retre homenatge a l'activitat ramadera tradicional del Pallars i, per extensió, de tot el Pirineu. En aquest sentit, a l'entorn del poble es poden observar les restes d'algunes bordes, edificacions de pedra on els pastors tancaven el ramat per les nits.
També hi ha les restes d'una estació d'esports d'hivern, ara en desús, que daten dels anys 60 i que foren abandonades el 1987. El domini esquiable de Llessui ara forma part del sistema d'Espot Esquí.
La seva situació al vessant sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que recentment s'ha ampliat tot encabint dins els seus límits la Serra de Rei, converteix aquesta població en l'altra porta d'entrada, juntament amb Espot, de l'esmentat Parc a la comarca del Pallars Sobirà.
Llessui ha conservat memòria dels noms de les seves cases, en les quals es veu una barreja d'antiguitat i de modernitat:
Casa Agustí
Casa Andreu
Casa Andreva
Casa Badiot
Casa Barber
Casa Batllés
Casa Billado
Casa Bolica
Casa Borreguer
Casa Botelleta
Casa Botelló
Casa Buguela
Casa Bunyesc
Casa Burgueto
Casa Caís
Casa Camp
Casa Cardaire
Casa Cardos
Casa Casat
Casa Catalana
Casa Caterina
Casa Cerdà
Casa Co
Casa Coixet
Casa Conill
Casa Contra
Casa Crua
Casa Driguera
Casa Eres
Casa Escardet
Casa Fassit
Casa Faurat
Casa Feliua
Casa Ferrer
Casa Ferreret Rogel
Casa Ferreró
Casa Ferro
Casa Forrolla
Casa Garber
Casa Gepa de Vaqueró
Casa Guillem
Casa Guimet
Casa Guiró
Casa Guisarda
Casa Gustí
Casa Isaneta
Casa Jaumora
Casa Janeta
Casa Jantorre
Casa Jaume
Casa Jaume de Guisard
Casa Jironi
Casa Joana
Casa Joan de la Gepa
Casa Joan de Sinyor
Casa Jonillo
Casa Josep
Casa Lel
Casa Lel del Batllés
Casa Lel de Burguela
Casa Lel del Sorri
Casa Llaqueta
Casa Llo
Casa Maciana
Casa Manja
Casa Maranxo
Casa Maravilla
Casa Marieta
Casa Marjau
Casa Marjauet
Casa Marquet
Casa Marrueco
Casa Marta
Casa Martinpé
Casa Marxant
Casa Marxantó
Casa Masover
Casa Mestre
Casa Mingo
Casa Miquel
Casa Moix
Casa Moliner
Casa Mora
Casa Morantxo
Casa Moreta
Casa Músic
Casa Peirot
Casa Pelat
Casa Perales
Casa Peri
Casa Peritxot
Casa Plaça
Casa Planissoles
Casa Podall
Casa Polònia
Casa Portet
Casa Queco
Casa Querro
Casa Quet
Casa Quim de Manja
Casa Quim de Peiró
Casa Rafel
Casa Rata
La Rectoria
Casa Rei
Casa Reiet
Casa Ricou
Casa Rogel
Casa Roi
Casa Sabater
Casa Safalla
Casa Saleta
Casa Salvat
Casa Sant
Casa Sebastià
Casa Sinyor
Casa Teresa de Guisard
Casa Tisquet
Casa Ton de Ricou
Casa Ton de Salvat
Casa Tonya de Rafel
Casa Trilla
Casa Vaqueró
Casa Vaquerona
Casa Ventura
Casa Vicent
Casa Villat
Casa Virós
Casa Xamberg
Casa Xautxi
Casa Xoi
Història
Edat moderna
El 1553Lesuy i la Torre, conjuntament, enregistraven 11 focs civils i 2 d'eclesiàstics[3] (uns 15 habitants).
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[4] a Llessui (Llesuy). S'hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada en el vessant meridional d'una muntanya molt alta, amb clima fred i combatut per tots els vents, propensa a les pulmonies i les inflamacions. La formen 18 cases, una font i l'església de Sant Pere Apòstol, servida per un rector i quatre beneficiats de sang (naturals del poble o entorns). El territori és muntanyós, fluix i pedregós, amb una muntanya al nord que només produeix pastures. S'hi produeix sègol, patates, mongetes i fenc. S'hi crien sobretot vaques, però també ovelles. Hi ha cacera de perdius i llebres i pesca de truites. Hi ha 50 veïns (caps de casa) i 297 ànimes (habitants).
L'escut de Llessui fou l'escut d'armes del municipi de Llessui. Perdé vigència el 1970, en ser agrupats els antics termes d'Altron, Enviny, Llessui i Sort en el municipi de Sort, del mateix nom que l'antic, però considerablement més ampli. De primer, l'escut de Llessui fou substituït per l'escut antic de Sort, fins que aquest municipi adoptà el 27 de gener del 2006, després de 36 anys sense escut normalitzat segons la normativa actualment vigent, l'Escut de Sort.
Descripció heràldica
Escut d'or, quatre pals vermells; en cap d'or, el nom de la localitat LLESSUI (escrit temps enrere LLESUY).[6]
↑Lo vicari i lo capellà qui canta los purgatoris; Cebrià de Massa, Peret de Massa, Joanot Canal, Antoni Canal, cònsols, Joan Burgueto, Jaume de Llessui, Antoni de Mora, Joan Lucera, Antoni de Nadal, Casa de Botella i la vídua Morlanilla. Iglésies 1981, p. 74.
↑AADD. Guia de Museus i Equipaments Patrimonials de l'Alt Pirineu i Aran. Lleida: Garsineu Edicions, 2008, p.64. ISBN 978-84-96779-45-7.
Bibliografia
Coromines, Joan. «Llessui». A: Onomasticon cataloniae. V L - N. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1996. ISBN 84-7256-844-X.
Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Sort - Llessui». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.