La Llei sobre les Llengües Oficials (en anglès Official Languages Act, en francès Loi sur les langues officielles) és una llei adoptada pel Parlament del Canadà en 1969. Proclama l'anglès i al francès llengües oficials de l'Estat federal canadenc.
La llei[1] preveu a més que els ciutadans tenen el dret de rebre serveis de les administracions federals o de les societats de la Corona i de ser escoltats davant d'un tribunal federal en la llengua oficial que desitgin. Obliga el Parlament federal a adoptar les seves lleis i el Govern a publicar els textos reglamentaris en anglès i francès en aquells que tinguin un abast oficial. Permet igualment l'ús de l'anglès i del francès com a llengües de treball en el si de la funció pública federal en certes regions canadenques bilingües (com la regió d'Ottawa-Gatineau, Montreal i Nova Brunswick) així com en altres regions canadenques i en certes oficines de l'estranger, a condició que la demanda de serveis en una o altra les llengües oficials sigui prou alta.
Finalment, crea el Comissariat per a les llengües oficials (en anglès Office of the Commissioner of Official Languages, en francès Commissariat aux langues officielles), que s'encarrega d'atendre les queixes del públic, fer enquestes i proposar recomanacions.
Els reglaments i polítiques d'aplicació de la llei s'estableixen perfils lingüístics (anglòfon, francòfon, bilingüe) per a certes funcions de l'administració federal. Els ministeris, agències i organismes han de tenir al seu càrrec una certa quantitat de persones que puguin atendre el públic en una o altra de les llengües oficials. Els funcionaris monolingües reben incentius per aprendre l'altra llengua: el govern els proporciona formació lingüística o bé concedeix una prima al bilingüisme.