Juan Valera y Alcalá Galiano (Cabra, província de Còrdova, 18 d'octubre de 1824 - Madrid, 18 d'abril de 1905) fou un diplomàtic, polític i escriptor[2] conegut sobretot per la seva novel·la Pepita Jiménez, exemple del realisme literari espanyol.
Fill de José Valera y Viaña i de Dolores Alcalá-Galiano, marquesa de la Paniega. Va estudiar Llengua i Filosofia en el seminari de Màlaga entre 1837 i 1840 i en el col·legi Sacromonte de Granada en 1841. Després va iniciar estudis de Filosofia i Dret a la Universitat de Granada. Va començar a exercir la carrera diplomàtica a Nàpols al costat de l'ambaixador i poeta Ángel de Saavedra, Duc de Rivas; allí va estar dos anys i mig aprenent grec i entaulant una amistat profunda amb Lucía Paladí, marquesa de Bedmar, "La Dama Grega" o "La Morta", com agradava de nomenar-la, a qui va estimar molt i que el va marcar enormement. Després, diferents destinacions el van portar a viatjar per bona part d'Europa i Amèrica: Dresden, Sant Petersburg, Lisboa, Rio de Janeiro, Nàpols, Washington, París, Brussel·les i Viena. De tots aquests viatges va deixar constància en un entretingut epistolari excepcionalment ben escrit i publicat sense el seu coneixement a Espanya, la qual cosa el va molestar força, ja que no estalviava dades sobre les seves múltiples aventures amoroses. Va ser especialment important el seu enamorament de l'actriu Magdalena Brohan. En 1861 es va casar a París amb Dolores Delavat.
En 1858 es va jubilar i va decidir establir-se en Madrid, on va iniciar una desganada carrera política: va ser diputat per Archidona, oficial de la secretaria d'estat, sotssecretari i Ministre d'Instrucció Pública amb Amadeu I. En 1860 va explicar a l'Ateneo de Madrid la Història crítica de nuestra poesía amb un èxit immens. Fou escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola en 1862. Va ser ambaixador a Lisboa, Brussel·les, Viena i Washington; en aquesta última ciutat va mantenir una relació amorosa amb la filla del secretari d'estat estatunidenc, Katherine C. Bayard, que va acabar suïcidant-se. Durant els seus últims anys, afligit de ceguesa, va mantenir una famosa tertúlia nocturna a la seva casa de Madrid a la qual acudien entre altres Marcelino Menéndez Pelayo i Ramón Pérez de Ayala.
Va col·laborar en diverses revistes des que com a estudiant ho fes en La Alhambra. Va ser director d'una sèrie de periòdics i revistes, va fundar El Cócora i El Contemporáneo i escrigué a la Revista de Ambos Mundos, Revista Peninsular, El Estado, La América, El Mundo Pintoresco, La Malva, La Esperanza, El Pensamiento Español i moltes altres revistes. Va ser diputat a Corts, secretari del Congrés dels Diputats i es va dedicar al mateix temps a la literatura i a la crítica literària. Va pertànyer a l'època del Romanticisme, però mai va ser un home ni un escriptor romàntic, sinó un epicuri andalús, culte, irònic i amant del sexe.
Va ampliar llargament la seva cultura mitjançant els viatges i un estudi constant. L'hispanista i literat Gerald Brenan assegura que va ser el millor crític literari del segle xix després de Menéndez Pelayo; va actuar sempre per damunt i al marge de les modes literàries del seu temps, regint-se per uns principis estètics generals de biaix idealista. Va ser un dels espanyols més cultes de la seva època, propietari d'una portentosa memòria i amb un gran coneixement dels clàssics grecollatins; a més, parlava, llegia i escrivia el francès, l'italià, l'anglès i l'alemany. Va tenir fama d'epicuri, elegant i de bon gust en la seva vida i en les seves obres, i fou un literat molt admirat com a estilista amè i pel seu talent per delinear la psicologia dels seus personatges, especialment els femenins; va conrear l'assaig, la crítica literària, el relat curt, la novel·la, la història (el volum VI de la Historia general de España de Modesto Lafuente i alguns articles) i la poesia; li van declarar la seva admiració escriptors com José Martínez Ruiz, Eugeni d'Ors i els modernistes (una crítica seva va presentar als espanyols la veritable dimensió i mèrits de l'obra de Rubén Darío).
Ideològicament, era un liberal moderat, tolerant i elegantment escèptic quant al religiós, la qual cosa explicaria l'enfocament d'algunes de les seves novel·les, la més famosa de les quals continua sent Pepita Jiménez (1874), publicada inicialment per lliuraments en la “Revista de España”, traduïda a deu llengües en la seva època i que va vendre més de 100.000 exemplars; el gran compositor Isaac Albéniz va fer una òpera del mateix títol.
Va ser oncle de l'escultor Lorenzo Coullaut Valera, que precisament seria l'encarregat de realitzar el monument que se li va dedicar en el Passeig de Recoletos de Madrid.
Va conrear diferents gèneres. Com a novel·lista, foren dos les seves idees fonamentals:
Es poden reduir a dos els temes fonamentals de les seves obres: els conflictes amorosos i els religiosos.
Va conrear tots els gèneres literaris: epistolar, periodístic, crítica literària, poesia, teatre, conte i novel·la. Les seves obres completes apleguen 46 volums.
Al principi, en 1840, conreà un cert Romanticisme, però aviat es va decantar per la inspiració clàssica i els temes antics.
Editat posteriorment amb les cartes que va escriure a Leopoldo Augusto de Cueto, Marcelino Menéndez y Pelayo, Miguel de los Santos Álvarez i altres.
«Juan Valera y Alcalá Galiano» (en castellà). Enciclopedia Libre Universal. «El contingut d'aquest article incorpora material adaptat d'una entrada de la Enciclopedia Libre Universal, publicada sota llicència GFDL.»