Juan Antonio Guergué y Yániz[1] (Aguilar de Codés, 26 de juny del 1789 - Estella-Lizarra 18 de febrer del 1839) fou un militar navarrès i general en cap carlí.[2]
Descendia d'una família noble i entrà a l'exèrcit en la classe de cadets d'infanteria el 1809. Lluità contra els francesos en la guerra de la Independència i va ascendir a capità el 1822, any en el qual s'incorporà a l'exèrcit reialista. Prengué part en les accions de El Ciego, La Guardia, Muniaín i Estella-Lizarra i ascendí al grau de coronel en acabar la campanya.
En morir Ferran VII, demanà la llicència i oferí els seus serveis a Carles Maria Isidre de Borbó. Milità a les ordres de Tomás de Zumalacárregui, amb el qual assistí al setge i presa de Treviño.
Ascendit a general de brigada, organitzà i comandà una expedició a Catalunya després de la mort de Zumalacárregui el 24 de juny del 1835. El dia 8 d'agost del 1835 surt d'Estella al capdavant de 2.700 homes. Travessa Navarra, Osca, Lleida i arriba triomfant a Girona amb nombrosos nous voluntaris que se li han anat afegint durant la marxa. El general Guergué, Comandant General d'Aragó i Catalunya, deixa organitzades les forces catalanes en quatre zones: divisió de Girona amb Mataró i Vic, divisió de Manresa, divisió de Lleida i divisió de Tarragona, amb un total de més de 24.000 homes. Finalitzada l'expedició, que havia estat un passeig triomfal, inicia el retorn a Navarra el 22 de novembre del 1835, sent substituït al comandament català per Ignasi Brujó.[3]
Carles de Borbó nomenà Guergué segon comandant general de Biscaia i li atorgà la faixa de mariscal de camp per haver derrotat el general Espartero en l'acció de Zornoza.
Després fou cap d'estat major carlí i va distingir-se en la presa de Lodosa. Prengué possessió el 1838 del càrrec de general en cap de l'exèrcit carlista del Nord i sostingué els desgraciats combats de la línia de Balmaseda. Després de la seva desfeta a la batalla de Peñacerrada, el substituí en el comandament el general Rafael Maroto, de qui hi ha qui considera que ja preparava l'armistici amb Espartero.
Acusat de suposades conspiracions contra Maroto, aquest decidí fer-lo prendre i afusellar-lo a Estella, el 18 de febrer de 1839, junt amb els generals carlins García, Sanz, Carmona i l'intendent Úriz. Carles V condemnà inicialment aquestes morts i bandejà Maroto, però pocs dies després hom el feu canviar d'opinió i el rehabilità. Aquest greu cisme en el carlisme navarrès no fou mai superat pels legitimistes i marcà el començament de la desfeta final de la primera guerra al front basco-navarrès.