Josep Maria Mir i Mas de Xexàs (Olot, 1900 — Tossa de Mar, 1968) fou un artista que combinava diferents disciplines: pintor, poeta, escriptor, assagista polític, crític d'art i promotor cultural català.[1] Va dirigir diverses revistes impresses durant la dècada del 1920, com Pessigolles (1924), Revista d'Olot (1926-1929) o Rialles (1927). Entre les seves publicacions, destaquen edicions sobre la funció del llibre en la cultura social i la reflexió política, com República i Autonomia (1934).[2] En aquests primers anys era conegut com a caricaturista i va guanyar un premi al Saló d'Humoristes de Barcelona. Després de la guerra civil espanyola, va fundar el Cràter d'art. Com a pintor, va tenir un estil molt particular, tot i que és considerat un dels membres de l'Escola paisatgística d'Olot.[3] En les seves notes ens explica que el concepte "escola", en el cas d'Olot, s'aplicava al mateix context natural, amb plena llibertat per sentir i interpretar.
Començà els estudis de dret però, a causa de la seva activitat nacionalista, el van obligar a deixar la carrera i a incorporar-se al servei militar. Fou destinat a Palma on, per altra banda, faria la seva primera exposició de caricatures, el 1923.
El 1924 fou premiat al primer Saló d'Humoristes de Barcelona: apareixien caricatures de l'espantaocells a les pàgines de la revista Pessigolles, i des de llavors realitzà diverses exposicions a l'Ateneu de Girona, a la Sala Parés i a les Galeries Laietanes de Barcelona, entre d'altres.[4] A Girona va entrar en contacte amb Carles Rahola, amb qui va establir amistat.
El mes de gener de 1926 contribuí a la fundació de la Revista d'Olot. La revista duraria tres anys, fins al 1929. El 1928 es va casar amb Maria Lluïsa Malibrán. Entre 1929 i 1930 es van establir temporalment a Sóller, Mallorca, implicant-se en les activitats culturals. Una de les amistats i complicitats properes, la de Gabriel Alomar, que seguirà a Barcelona. El més de juny de 1930, lo fa una entrevista a "Mirador". Fins a finals de 1931, resideixen a Sant Celoni, on va néixer la seva filla M. Engràcia. Era el moment de més activitat artística, social i politica.
Durant vuit anys va col·laborar en diverses publicacions, va realitzar conferències i va escriure llibres, on defensava, entre d'altres el paper del llibre, la lectura i l'escripiura, que considerava «la plàstica més vital de la civilització. La invenció més important de l'home».[3] Fins i tot va tenir el seu propi programa de ràdio, que s'emetia setmanalment a Ràdio Olot.[3] El seu objectiu era provocar el debat obert en una ciutat que ell considerava «orfe d'un cenacle»
El 1936, abatut, malalt i desengallat per la fallida del món en el qual creia, destruí tota la seva obra pictòrica i literària.[3]
Un cop finalitada la Guerra i en ple franquisme, el 1955 va fundar el Cràter d'Art d'Olot,[5] en el qual va aconseguir acostar-se als seus ideals de joventut, i centrar-se en una tasca més d'activisme cultural.[6] Inicialment les trobades tenien lloc a l'Snak Bar, un establiment ubicat on ara hi ha la llibreria Drac. Posteriorment van habilitar un local social al bar de l'Estació, on es feien actes per parlar de cultura i arts i s'organitzaven exposicions col·lectives a d'altres localitats. Aquesta tasca de promotor i activista cultural va fer que anés abandonant progressivament el seu món creatiu, que va quedar reduït a un seguit de notes i apunts, i a alguna exposició a la Girona dels anys 60.[3] El Cràter va romandre actiu fins al 1963.[7] Morí a Tossa el 1968.