Josep Cañas i Cañas (Banyeres del Penedès, 23 de maig de 1905 - el Vendrell, 5 de gener de 2001)[1] fou un dibuixant i escultor català.
El seu aprenentatge fou autodidacte, tot i que va fer alguns cursos a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova amb Damià Torrents i el seu amic Joaquim Mir. Els seus primers quadres són de temàtica mediterrània i camperola.
Exposà individualment per primer cop a la Sala Parés de Barcelona el 1932. El 1935 va estar a Londres i París amb una beca de la Generalitat. Durant la guerra civil espanyola es va afiliar a la UGT i lluità a la batalla de l'Ebre. Després de la guerra va treballar un temps amb Ignacio Zuloaga i va obtenir alguns premis. Entre el 1947 i el 1955 va marxar a Mèxic, on va fer quadres de tema indigenista.[2] El 1955 li dedicaren una sala a la III Biennal Hispanoamericana, que tingué lloc a Barcelona, on va exposar vint-i-tres escultures de pedra i bronze traslladades des de Mèxic.[3] Durant l'anomenada «Semana del Indio» del Museu d'Art Modern de Madrid, hi exposà la seva obra escultòrica i pictòrica de Mèxic.[2]
Les seves figures, de contorns arrodonits i monumentalitat continguda, es desenvolupen dins volums cúbics i cilíndrics. Té obres seves als museus d'art contemporani de Barcelona, Bilbao i Madrid, i al Museu Antropològic de Mèxic. A més, va oferir un moment per l'Institut de Cultura Hispànica de Califòrnia en memòria de Juníper Serra.[2] Destaca també la sèrie de dibuixos 700 rostres, feta entre els anys 1929 i 1985. El 1942 va obtenir el diploma de primera classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona, amb un nu femení,[4] i el 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Poesia
Teatre
Assaig