Josafat és el protagonista de la novel·la Josafat (1906) de Prudenci Bertrana. És un pagès que sobtadament sent una vocació religiosa fanàtica i abandona el camp per presentar-se al seminari, malgrat ser analfabet. Pel seu caràcter violent i intransigent, la comunitat li acaba encomanant la funció de campaner per evitar el contacte amb la gent.[1] El nom Josafat, amb fortes connotacions bíbliques, pronostica aquest fervor religiós.[2]
Dins els espais de l'església, Josafat es veu amb força per defensar-se de tots els lliurepensadors, republicans, heretges, i se sent com un heroi.[2] Destaca l'episodi on agredeix amb una ira incontrolada un republicà radical que es nega a fer acatament a l'eucaristia.[1] Josafat és, en definitiva un fanàtic religiós que emmascara les seves deficiències personals i inseguretats amb dogmatisme. Si bé en un primer moment Bertrana havia pensat en que el protagonista fos un sacerdot, finalment no va gosar.[3]
A través d'un vell conegut del poble, Josafat es retroba amb la Pepona i la Fineta, dues prostitutes. Malgrat l'interès que li desperta la primera, ja que li permetria convertir el seu instint sexual en un acte sagrat a través del casament, acaba consumant una aventura sexual amb la Fineta. La relació entre els dos mou Josafat entre el plaer i el penediment, mentre Fineta està fascinada per la seva aventura amb una "fera domada".[2] Aquesta tensió culmina amb l'assassinat de Fineta a mans de Josafat dins de l'església. La novel·la tanca amb la imatge dels feligresos entrant a l'església amb l'ajuda d'un manyà per descobrir una melodia de flabiol que surt de la penombra.
L'acció de la novel·la de Bertana prové del conflicte entre la vida -on hi entren les dues grans passions de Josafat: l'ira, canalitzada amb la religió, i la luxúria- i la negació de la vida. Josafat veu la seva vida amb una por obsessiva a l'infern i aturmentat per la culpa, el pecat i el càstig diví. La tensió rau en la impossibilitat del protagonista per compaginar el refugi que ha trobat en l'església, al marge de la vida, i el seu fort instint natural.[1] En aquest sentit, Bertrana s'acull al vitalisme nietzschià contra l'església: l'acusa d'exalçar la mort per negar la vida.[3]
Aquesta dicotomia entre vida i mort també és present en les dues dones de l'obra. Pepona és la pastora dels somnis de Josafat: representa la sexualitat natural, la carn voluptuosa. Fineta, per altra banda, és la sexualitat perversa i antinatural, menuda i malaltissa, sensual i artificiosa i amb instints sadomasoquistes. Encarna, en definitiva, el sexe i la mort.[3]
El flabiol del final de la novel·la simbolitza la llibertat que la religió no ha proporcionat a Josafat: és un instrument senzill, lligat a la seva vida anterior al camp i l'únic record que en conserva d'aquesta. La follia és l'únic camí per retornar-hi, un alliberament definitiu. Josafat acaba convertit en una força natural desvinculada de la raó.[3]
S'ha parlat molt de la trama tradicional de la bella i la bèstia que Bertrana evoca a Josafat.
Però, si bé el mite de la bella i la bèstia permet la redempció a través de l'amor, a Josafat la bella és la portadora de maldat que duu la bèstia a la perdició. Fineta és presentada com una femme fatale. En aquest cas doncs, parlaríem d'un cànon invertit.[4] També s'han vist símils entre el Quasimodo de Víctor Hugo i Josafat, però tan sols es correspondrien en aspectes més superficials.[2][4]