José María de Pereda y Sánchez de Porrúa (Polanco, Cantàbria, 6 de febrer de 1833 - Santander, Cantàbria, 1 de març de 1906)[1] fou un novel·lista espanyol.
Els seus pares eren Juan Francisco de Pereda i Bárbara Josefa Sánchez de Porrúa, naturals de Polanco i de Comillas, respectivament. José María de Pereda va passar els primers anys al seu poble natal i als 11 anys es va traslladar a Santander. Va estudiar a l'institut de Santander. El 1852 es va traslladar a Madrid amb la intenció d'estudiar a l'Acadèmia d'Artilleria de Segòvia, però no va acabar els estudis. Durant la revolució de 1854 –coneguda com la Vicalvarada– va estar a punt de morir en un tiroteig.
Tornà a Santander i el 1857, en aparèixer el diari La Abeja Montañesa, hi aparegueren articles costumistes seus. Es dedicà a escriure obres de teatre sense gaire èxit. El 1864 va aparèixer la seva primera obra notable: Escenas montañesas.
El 1871 es presentà a les eleccions com a diputat del partit carlista i en va sortir escollit.
El suïcidi el 1893 del seu primer fill, Juan Manuel, el va trasbalsar. El 1897 va llegir el seu discurs d'entrada a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. Va ser un dels escriptors més llegits de la Restauració espanyola.
VI. Tipos y paisajes.- VII. Esbozos rasguños.- VIII.- Bocetos al temple. Tipos trashumantes.- IX. Sotileza.-X. El sabor de la tierruca.-XI. La puchera- XII. La Montálvez- XIII. Pedro Sánchez.- XIV. Nubes de estío.- XV. Peñas arriba.- XVI. A primer vuelo.- XVII. Pachín González; De Patricio Rigüelta; Agosto; El óbolo de un pobre; Cutres; Por lo que valga; El reo de P...; La lima de los deseos; Va de cuento; Esbozo; De mis recuerdos; Homenaje a Menéndez y Pelayo.