José Bódalo Zuffoli (Córdoba, Argentina, 24 de març de 1916-Madrid, 24 de juliol de 1985) va ser un actor espanyol, un dels més representatius del teatre, la televisió i el cinema espanyol des de la dècada de 1950.
Biografia
Va ser fill de l'actriu Eugenia Zuffoli i del tenor còmic José Bódalo. El seu naixement a l'Argentina va coincidir amb una gira artística de la seva família, però aviat es trasllada a Madrid, on inicia estudis de Medicina.
Després de la guerra civil espanyola, emigra amb la seva família a Veneçuela, on debuta en la ràdio, treballant com a locutor i actor per a Radio Caracas i iniciant-se també en el futbol professional.
En 1940 realitza la seva primera representació teatral, al costat de la companyia dels seus pares, en l'obra Madres frente a la guerra, amb la qual recorre diversos països d'Amèrica Llatina.
En 1947 torna a Espanya i comença a interpretar La enemiga en teatre i realitza la seva primera pel·lícula Alhucemas, de José López Rubio.
En els següents anys es consolida com un dels més destacats intèrprets en el panorama artístic espanyol, tant en cinema, com en teatre i televisió. Destaquen les contínues temporades dramàtiques al teatre María Guerrero de Madrid, estrenant obres del primer pla de l'actualitat de la capital.
Va morir en Madrid el 24 de juliol de 1985 als 69 anys encara que segons la seva esquela va morir amb seixanta-set.[1] La mort es va produir com a conseqüència d'una prolongada malaltia d'origen neoplàsic en la Clínica Rúber.[2]
Trajectòria professional
Teatre
Després del seu retorn a Espanya, va ser contractat com a galant en la companyia de Tina Gascó i més tard va passar a la d'Amparo Rivelles.
En 1961 ingressa en la Companyia del Teatro Nacional María Guerrero i en 1965 es converteix en el seu primer actor, sota la direcció de José Luis Alonso. Al llarg dels anys va aconseguir importants crítiques teatrals, entre altres, per interpretacions com les d' Una mujer cualquiera (1952), de Miguel Mihura, La guerra empieza en Cuba (1955) i La vida privada de mamá (1956), ambdues de Víctor Ruiz Iriarte, Las cartas boca abajo (1957), d'Antonio Buero Vallejo, El rinoceronte (1961), d'Ionesco, Eloísa está debajo de un almendro (1961), de Jardiel Poncela, Cerca de las estrellas (1961) de Ricardo López Aranda, Los caciques (1962), de Carlos Arniches, La loca de Chaillot (1962), de Jean Giraudoux, Soledad (1962), de Miguel de Unamuno, Juana de Lorena (1962) de Maxwell Anderson, El jardín de los cerezos (1963), de Txèkhov,[3] Los verdes campos del Edén (1963), d'Antonio Gala,[4] El proceso del Arzobispo de Carranza (1964), de Joaquín Calvo Sotelo, Noches de San Juan (1965) de Ricardo López Aranda, Viuda ella, viudo él (1968), d'Alfonso Paso,[5] Romance de lobos (1970) de Valle-Inclán, El sueño de la razón (1970), de Buero Vellejo, El círculo de tiza caucasiano (1971), de Bertolt Brecht, Dulcinea (1972), de Gaston Baty, Misericordia (1972), de Benito Pérez Galdós, Las tres hermanas (1973), d'Anton Txékhov, Anillos para una dama (1973), d'Antonio Gala, Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga (1978), de José María Rodríguez Méndez,[6] La gata sobre el tejado de zinc (1979), de Tennessee Williams, Panorama desde el puente (1980), d'Arthur Miller, El pato silvestre (1982), d'Ibsen i Tres sombreros de copa (1983), de Mihura.
Cinema
En cinema va intervenir en una cinquantena de títols, gairebé sempre en papers secundaris. Entre els títols en els quals va intervenir figuren Agustina de Aragón (1950), de Juan de Orduña, amb Aurora Bautista, Balarrasa, Vuelo 971 (1954), Teresa de Jesús (1961), Cristo negro (1963) o Búsqueme a esa chica (1965), on va interpretar al pare de Marisol.
El seu registre dramàtic li va portar a interpretar papers clau en algunes de les més destacades pel·lícules de José Luis Garci: El crack (1981), Volver a empezar (1982) (guanyadora d'un Óscar de l'Acadèmia Nord-americana), El crack II (1983), Las autonosuyas (1983) i Sesión continua (1984), així com a La Colmena (1982), de Mario Camus i Últimas tardes con Teresa (1984), de Gonzalo Herralde.
Televisió
Va ser durant gairebé trenta anys un dels rostres més habituals de la pantalla petita en Espanya, intervenint en més de cinc-cents espais dramàtics. Va debutar amb l'obra El oso, de Txekhov. Després vindrien desenes de papers en els espais dramàtics de teatre televisat dels anys seixanta i setanta, com Primera fila, Novela, Teatro de siempre (1968-1971), Pequeño Estudio (1969-1970), La Comedia Musical Española (1985), de Fernando García de la Vega o sobretot Estudio 1, on destaquen les seves interpretacions a Tres sombreros de copa (1966), de Mihura, El mercader de Venecia (1967), de Shakespeare, Tío Vania (1969), de Txèkhov, Doce hombres sin piedad (1973), de Reginald Rose, Misericordia (1977), de Benito Pérez Galdós o Nosotros, ellas y el duende (1979), de Carlos Llopis.
També va tenir papers destacats en sèries com a Teletipos (1964), Confidencias (1964), Tiempo y hora (1965-1966), Diana en negro (1970) o Cañas y barro (1978), on va donar vida al personatge de Cañamel.
Trajectòria a televisió
Premis
- Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[7]
- Premi Nacional d'interpretació dramàtica (1961).
- Antena de Oro (1962).
- Premis Ondas 1965 (Nacionals de televisió). Millor actor (1965)
- Premi del Sindicat Nacional de l'Espectacle (1969) per Sangre en el ruedo.
- TP d'Or 1980 al Millor Actor, per Estudio 1.
Referències
