Jerónimo de Blancas y Tomás

Jerónimo de Blancas y Tomás
Biografia
Naixement	1530 ; Saragossa (Espanya)
Mort	11 desembre 1590 (59/60 anys); Saragossa (Espanya)
Cronista Major d'Aragó
	1581 – 1590 ; ← Jerónimo Zurita y Castro – Juan Costa y Beltrán →
Activitat
Ocupació	llatinista, historiador, cronista

Jerónimo de Blancas y Tomás, (Saragossa, 1530/40 - Saragossa, 11 desembre 1590) fou un llatinista i historiador aragonès, reconegut amb el títol de Cronista del Regne d'Aragó.

Estudià a la Universitat de Saragossa. El 1576 revisà la segona part dels Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita a instàncies dels diputats de la Generalitat del Regne d'Aragó. En morir Jerónimo Zurita el 1580, el succeí en el càrrec de Cronista del Regne d'Aragó. Blancas va ser enterrat al monestir de Santa Engràcia de Saragossa.

Obra

Ad regum Aragonum depictas efigies in diputationis aula positas inscriptiones (publicada a Saragossa, 1587). En aquesta obra s'editen els epígrafs en llatí de la galeria de retrats dels comtes i reis d'Aragó destinada a decorar el Saló Reial de la Generalitat del Regne d'Aragó. En aquestes inscripcions es recollien breument les biografies dels successius comtes i reis d'Aragó.

Fastos de los justicias de Aragón hasta Juan de Lanuza IV, s'imprimí el mateix any i s'hi recullen les notes en llatí al peu dels retrats dels Justícia d'Aragó ubicats a la càmbra del Consell del Justiciazgo.

Aragonensium rerum commentarii (Comentaris respecte de l'Aragó), és la seva obra cabdal. L'obra fou publicada a Zaragoza per Lorenzo y Diego Robles el 1588. En ella explica l'origen històric de la institució aragonesa del Justícia d'Aragó que es completa amb la relació de fets de quasi mig centenar de Justícies, que van des de Pedro Jiménez a Juan de Lanuza IV. L'obra també compta amb la crònica dels comtes i reis d'Aragó, i sosté que la Senyera Reial dels reis d'Aragó procedia dels Comtes de Barcelona.

Coronaciones de los reyes y reinas de Aragón, que escrigué el 1583, tingué gran difusió però no arribà a ser impresa fins al 1641. L'obra tracta de les coronacions dels reis d'Aragó des de Pere II d'Aragó "el Catòlic".

Modos de proceder en Cortes de Aragón, que data del 1585 i es publicà el 1641. Analitza les Corts d'Aragó.

Sumario y reasumario de las Cortes, útil per accedir al contingut de les actes de les Corts que no es conserven.

Linajes del reino de Aragón, i en la mateixa línia, també tractats geneològics sobre algunes de les famílies insignes de la noblesa aragonesa, com ara els Lanuza o los Biota.

Jerónimo Blancas no aplicà el mateix sistema de contrast de fonts del seu antecessor, Jerónimo Zurita, fet que el portà a vegades a admetre explicacions llegendàries sobre els orígens dels comtat i dels Regne d'Aragó.

També es deu a Jerónimo Blancas un registre de vocables de la llengua aragonesa, inusual en l'Edat Moderna, que s'inclouen en un glossari annex a les seves Coronacions dels reis d'Aragó, fonamentalment de l'àmbit de les institucions i la cort encara que també apareixen algunes expressions de la llengua col·loquial. D'altra banda, en els Aragonensium rerum comentarii recull un parlament del rei Martín I escrit en aragonès, amb motiu de la seva presentació davant les Corts d'Aragó en 1398 a la Seu davant els braços de les corts aragoneses, així com la resposta, amb trets lingüístics aragonesos i catalans del bisbe de la catedral saragossana.

Notes

↑ Vegeu Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón: historia y significado, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995, págs. 11-12 y nota 13:

«	Pedro IV vivió dos siglos después del testimonio más antiguo de los palos (la impronta del sello de Ramón Berenguer IV de 1150) y la suya es una mera opinión, sin el menor valor probatorio. La cautela resulta obligada si se tienen en cuenta las limitaciones del aparato historiográfico medieval, que en este caso quedan patentes al leer las indicaciones del rey al escultor sobre el vestido antiguo que debía lucir la estatua yacente de su antepasado, pues ni remotamente se aproxima a la indumentaria del siglo XI.	»
— Montaner Frutos, loc. cit., págs. 11-12.

«	En este sentido, hay que prevenir igualmente contra el uso, anacrónico y abusivo, del criterio de autoridad empleado por Udina (1949 y 1988 [Federico Udina Martorell (1949): «En torno a la leyenda de las "barras catalanas"», Hispania, vol. IX, pp. 531-65 e idem (1988): «Problemática acerca del escudo de los palos de gules», I Seminario sobre heráldica y genealogía, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 45-68.]) y por Fluvià (1994 [Armand de Fluvià i Escorsa (1994): Els quatre pals: L'escut dels comtes de Barcelona, Barcelona, Rafael Dalmau (Episodis de la Història, 300).]) al citar a historiadores aragoneses que desde el siglo XVI han afirmado que los palos fueron traídos al reino de Aragón por Ramón Berenguer IV, desplazando así a las que serían armas propias del mismo, la cruz de Alcoraz, es decir, la de San Jorge cantonada de cuatro cabezas de moro. Tales autores no hacen más que recoger las creencias usuales de su época y carecen de validez. Máxime cuando está comprobado que la llamada cruz de Alcoraz es en realidad una innovación de Pedro III y no se documenta hasta 1281.	»
— Montaner Frutos, loc. cit., pág. 11, n. 13.