Isabel Meyrelles

Isabel Meyrelles

Biografia
Naixement	(pt) Maria Isabel Sobral Meireles 1929 (96/97 anys) Matosinhos (Portugal)
Formació	Universitat de París
Activitat
Ocupació	poetessa, escultora, escriptora, artista

Isabel Meyrelles (Matosinhos, 1929) és una escultora i poeta surrealista portuguesa.

Nascuda a Matosinhos, Isabel feu els estudis a Porto amb l'escultor Américo Gomes. Son pare era un dels socis gerents d'una empresa amb implicacions colonials en plantacions de sucre (la Refineria Angola de Matosinhos, pertanyent a la Companyia del Sucre d'Angola), però Isabel refereix sobretot la importància d'una infància passada amb l'àvia i la tia a Sendim a Beira Alta. El 1949, es trasllada a Lisboa, amb estudi a la rua del Ferragial (a prop de l'Escola de les Belles Arts), per a estudiar amb l'escultor António Duarte. Fou amiga dels artistes i poetes Mário Cesariny i Cruzeiro Seixas, membres del grup dissident Os Surrealistas, malgrat la misogínia dels altres elements d'aquest grup. Junts llogaven una casa al pescador Manuel Moscardo a la Costa de la Caparica, que encara era una zona deserta, en què Isabel practicava nudisme i s'ajuntava als rituals ocultistes improvisats pel grup, a la Baixada de les Vaques.^[1][2] Coneguda pels amics com Fritzi, Isabel causava escàndol quan fumava amb pipa al café Palladium i fou detinguda algunes vegades per semblar "un home vestit de dona". "Hi ha molt poca normalitat en el que jo faig. Mai no vaig pensar que formava part del grup surrealista, jo era una dona diferent de les altres. Ells semblaven gats espantats quan em veien, per a ells jo era una bestiola esglaiadora: "Açò és una dona?!", evoca Isabel el 2023. Aquest pesat context social de la dictadura la va dur a canviar-se a París el 1950, on va estudiar escultura a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts i una anàlisi comparada de la poesia medieval francesa i portuguesa a la Universitat París-Sorbona. A sa casa del carrer de Savoia rebia els amics portuguesos, incloent-hi Mário Cesariny el 1964, i aquest hi va escriure La ciutat cremada (i passà dos mesos a la presó de Fresnes, a causa d'haver estat sorprés en un acte sexual en una sala de cinema). L'escriptor Alfredo Margarido viuria a sa casa durant el període en què Isabel tornarà a Lisboa.^{[3][4][5][6][7][8]}

El 1963 Isabel Meyrelles va reprendre la llibreria L'Atome de París, i l'obrí en el 6 del carrer de Grenelle. Ací treballà durant dos anys l'escriptora Luiza Neto Jorge. La fundadora de la llibreria, Valérie Schmidt, havia decidit obrir una galeria, després d'haver estat la responsable des del 1953 de la llibreria La Balance, que es va convertir en L'Atome el 1957, considerada la primera llibreria mundial de ficció científica. L'exposició organitzada el 1953, per tant després de l'obertura, Présence du Futur, feu de la llibreria un centre neuràlgic del barri de Saint-Germain-des-Prés, freqüentada per Raymond Queneau, Boris Vian o Michel Butor. Llavors, molts veien la ficció científica com un desenvolupament avançat del surrealisme, que integrava les modificacions científiques i tecnològiques. La llibreria era també propera a les avantguardes més joves, com ara el lletrisme, i hi organitzà una exposició d'Isidore Isou el 1960.

Isabel Meyrelles tenia una vasta biblioteca del gènere i considerava les seues escultures properes al gènere fantàstic. "Va esdevenir el maig del 1968. Es parlava cada vegada més de temes que eren vells cavalls de batalla de la ficció científica: ecologia, parapsicologia, excés de població, perill atòmic, etc.", afirmava l'autora. El 1970, la van convidar a participar en el Congrés Mundial de Ficció Científica realitzat a Heidelberg, a Alemanya, en què es dona el Premi Hugo, un dels més importants per a la literatura de ficció científica. Aquest any, per primera vegada en la història, es va donar a una dona: Ursula K. Le Guin, pel seu llibre La mà esquerra de les tenebres sobre una societat andrògina que anticipa l'ecofeminisme i els estudis queer i descolonials. Isabel esdevé un dels membres fundadors de la Convenció Europea de Ficció Científica, en representació de Portugal. El 1976 publica El sexe en la moderna ficció científica, una antologia d'autors francesos en les edicions Afrodite. Hi inclou les autores Nathalie Henneberg, Jacqueline H. Osterrath i Christine Renard, en consonància amb l'interés creixent del feminisme per la ficció científica, tal com diu en la introducció: "Com es farà l'amor en el segle XXIII? Amb l'ajuda de les més impensables màquines, caldria veure-ho, i amb l'ajuda d'unes criaturetes anomenades danes, comprades en altres planetes i molt semblants a les dones! Prohibida i castigada amb la castració és qualsevol introducció del penis. Això per a evitar la desordenada propagació de l'espècie. Es podrà trobar una òptima companyia en un robot completament automàtic, només pitjant-hi un botonet, disfressat en el lloc del costum. Però, si fos un cavaller, no ho faria, carai! (...) Es descobriran planetes en què hi haurà tres sexes: el femení que és just femení, el neutre que és masculí, i el masculí que es bolca ara cap a un ara cap a un altre, transportant d'un a l'altre els gèrmens de la generació." El 1977 organitza dues exposicions sobre el tema L'art en la ficció científica a Estoril i a Porto.^[9][10]

Isabel Meyrelles va conéixer Natália Correia a la fi dels anys 1940, a la casa de l'artista hongaresa Hansi Staël, radicada a Lisboa. "Abans d'això ella no sabia que fos possible que una dona s'apassionàs per una dona" evoca Susana Moreira Marques sobre Isabel, quan tenia 20 anys. L'ambigüitat de gènere d'Isabel va despertar l'interés de Natália, i li va proposar que la prengués com a model, perquè no volia pas posar per a cap escultor home. Natália s'havia acabat de casar amb un metereòleg americà i vivia al carrer de la Lapa, a prop del Museu Nacional d'Art Antic, on van tenir lloc les sessions. De l'escultura realitzada només resta una fotografia perquè Alfredo Machado, el tercer marit de Natália, no suportava la relació d'intimitat que l'escultura exposava: la va comprar i la feu desaparéixer. Natália havia suggerit a Isabel que vengués l'escultura per una gran suma, i això li va permetre instal·lar-se París.^[3][11]

Cruzeiro Seixas, amic íntim d'Isabel Meyrelles, evoca la passió que va unir les dues dones: "Natália volava prou, però va tenir una relació que tothom coneix amb una amiga nostra, molt propera, que era Isabel Meyrelles". Quan Isabel visitava Portugal quedava a casa de Natália, en una habitació contigua a la seua amb porta d'enllaç, mentre que Alfredo Machado dormia en la cambra del fons del corredor. Van escriure conjuntament Cadàver esquisito inspirat en les tècniques surrealistes, amb una dimensió clarament lèsbica: "I res no podrà detenir el seu ímpetu / a través de l'hora / en què la nostra ombra / és el puntal dels meus dies / complets en la lentitud de les meues mans / envaint els teus membres", "És tard per a anar a la trobada de la nit / tard per a penetrar el teu cos / on el rumor del mar és la veu que em destines / perquè jo només soc l'ombra d'una flor en el vent / presa en les espatles del dia que s'aparta de nosaltres". Quan Isabel edita l'Anthologie de la poésie portugaise du XIIème au XXème siècle (1971), per l'editora Gallimard, hi inclourà una de les primeres traduccions de Natália Correia.^[11][12]

Amb la desil·lusió que hi hagué després de l'entusiasme revolucionari del maig del 1968 a París, Isabel va decidir amb la companya Emilienne Paoli retornar a Portugal, amb el projecte d'obrir un restaurant. Constitueix el 1971 amb Natália la Societat Correia i Meyrelles, Lda., i obrin el Botequim en una antiga carboneria del barri de Graça, que seria un dels centres neuràlgics de la vida intel·lectual i bohèmia lisboeta: "un espai que anticipàs un Portugal que existís en el futur", segons Natália Correia. Tenia tretze taules, a petició de l'escriptora, tapisseria vermella, un piano, làmpades d'Art Noveau i gravats d'Alphonse Mucha duts de París. Isabel s'encarregava de la cuina i rarament entrava al saló. Després de trenta anys de relació, l'escultora abandonà el Botequim el 1977 i se'n tornà a l'estat francés: "Vaig passar d'amiga a cuinera, i això em va costar de suportar. Vaig eixir-ne amb una depressió nerviosa que em va costar de superar". La relació de les dues acabaria ací. A l'estat francés, Isabel publica un llibre de poemes, Le Livre du Tigre, que evoca Natália i és una de les obres més rellevants en llengua portuguesa sobre l'amor entre dones.^[13][8]

Natália Correia participà el maig del 1982 en les Trobades «Ser (Homo)sexual», realitzades en el Centre Nacional de Cultura, considerades el primer gran debat públic sobre el tema a Portugal. Isabel Meyrelles també participà en les edicions del Festival Europeu de l'Escriptura Lèsbica i Gai, organitzades a Roterdam (Satisfiction, 1989) i a París (Anticipations, 1990). Les seues lectures hi causaren una forta impressió i fou traduïda (per Paula Jordão / Universitat de Leiden) i fotografiada en icona butch majestuosa (per Gon Buurman) en la Lust & Gratie, la revista cultural lèsbica de Amsterdam, mentre Le Livre du Tigre seria reimprés a París per les Editions Geneviève Pastre.^[13][14]

El 1998, Penelope Rosemont la inclogué en l'antologia de referència Surrealist Woman, publicada per la University of Texas Press.

El 2004, la Quasi va publicar Poesia, una antologia de la seua poesia amb pròleg de Perfecto E. Cuadrado, que també fou curador aquell any de la seua exposició Museu dinàmic de metamorfosis, de la Fundació Cupertino de Miranda.

El 8 de juny del 2009, li van atorgar el grau de Comanadora de l'Orde Militar de Sant'Iago de l'Espasa.^[15]

La Fundació Cupertino de Miranda organitzà el 2019, l'exposició Isabel Meyrelles: com l'ombra la vida fuig, en homenatge.^[16][17]

El 2022, Ricardo Clara Couto feu el documental Isabel Meyrelles: El drac que fuma.^[5]

Entre les seues obres poètiques, hi ha:^[18]

• Em voz baixa (1951)
• Palavras nocturnas (1954)
• O rosto deserto (1966)
• Anthologie de la poésie portugaise (com a editora, 1971)
• Labyrinthe du chant de Mário Cesariny (com a traductora, 1974)
• O livro do Tigre (1976)
• O mensageiro dos sonhos, publicat en l'antologia: Poesia (2004).