L'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) és un organisme universitari creat per la Llei General d'Educació i Finançament de la Reforma Educativa [14/1970, del 4 d'agost] per implicar les diferents universitats espanyoles en la fonamentació i dinamització de la Reforma Educativa. Se li va donar, de forma específica, l'objectiu de la «formació docent dels universitaris que s'incorporin a l'ensenyament en tots els nivells, del perfeccionament del professorat en exercici i d'aquells que ocupin càrrecs directius, així com de realitzar i promoure recerques educatives i prestar serveis d'assessorament tècnic a la pròpia Universitat a la qual pertanyin i a altres Centres del sistema educatiu».[1]
En el tardofranquisme, a través del Llibre Blanc, José Luis Villar Palasí, ministre espanyol d'Educació des de 1969, va dotar a les diferents universitats espanyoles de competència per formar part de la Reforma, com va ser la supervisió de la formació docent inicial i permanent del professorat de Preescolar i d'Ensenyament General Bàsic (primària), i d'impartir la formació docent inicial (Certificat d'Aptitud Pedagògica —CAP—) del professorat de Formació Professional, Batxillerat, Escoles Universitàries i Universitat, juntament amb la innovació, recerca i avaluació educativa de tots els nivells educatius.
Mentre que, a nivell estatal, va ser creat el CENIDE (Centre Nacional de Recerca per al Desenvolupament de l'Educació), posteriorment INCIE (Institut Nacional de Ciències de l'Educació) per a la coordinació dels ICE, sense que aquests perdessin la seva autonomia. Tanmateix, comptava amb funcions pròpies de recerca educativa i de perfeccionament del professorat a nivell estatal. Tot això va ser una experiència propiciada per la Unesco el 1970.[1]
El paper i funcions dels ICE van anar variant amb els canvis polítics després de la caiguda del règim franquista, la retirada de dotacions econòmiques i les modificacions legislatives (aparició, per exemple, d'una nova llei d'educació: LOGSE), fent que cada universitat reconfigurés el seu propi ICE, fins i tot, en algunes universitats, desaparegués.
Són diversos els sociòlegs i historiadors que descriuen com a crítica la situació que travessava l'Espanya de 1970 (vegeu Història de l'educació a Espanya), considerant el procés que adoptava el règim de Franco i el desenvolupament en l'àmbit social, polític i educatiu, i que manifesten la necessitat d'una llei que dotés al país d'un sistema educatiu més just, més eficaç i més d'acord amb les necessitats del moment.[2][3] El Llibre Blanc, previ a la Reforma, i més concretament la introducció de la Llei General d'Educació (LGE) remarcava la necessitat social i educativa d'una nova llei per «proporcionar oportunitats educatives a la totalitat de la població», així com «atendre a la preparació especialitzada del gran nombre i diversitat de professionals que requereix la societat moderna».[1]
En aquest sentit, el text introductori de la nova llei justifica la seva implementació amb motius com «el progrés científic i tècnic, la necessitat de capacitar a l'individu per afrontar amb eficàcia les noves circumstàncies que li oferirà el ritme accelerat del món contemporani i la urgència de contribuir a l'edificació d'una societat més justa». Per entendre aquest canvi, el text de la nova Llei ho contrasta amb l'esquema de la més que centenària Llei Moyano (1857), traçada en una època que reflectia: «Un estil classista, oposat a l'aspiració avui generalitzada de democratitzar l'ensenyament. La finalitat era atendre les necessitats d'una societat diferent de l'actual: una Espanya de quinze milions d'habitants amb el setanta-cinc per cent d'analfabets, dos milions i mig de jornalers del camp i dos-cents seixanta mil "pobres de solemnitat", amb una estructura socioeconòmica preindustrial en la qual amb prou feines emergien alguns intents aïllats d'industrialització. Era un sistema educatiu per a una societat estàtica».
Aclarides les condicions, el text conclou de la següent manera:
El text de la Llei fa una anàlisi comparativa amb el passat llunyà, però, lògicament, no aprofundeix en la situació sociopolítica del moment, tal com Manuel Garrido Palacios[3] la presenta:
Tot això justifica que, el 1969, es creés el Llibre Blanc, previ a la Reforma Educativa de 1970. «Aquest Llibre suposava sotmetre a crítica l'estructura educativa existent; aquesta fórmula de treball era inèdita en la nostra història», segons Vega Gil, professor de la Universitat de Salamanca.[4] Per qui, la Llei i, en concret, el Llibre Blanc, estaven influïts per aquestes circumstàncies, incloent les revoltes estudiantils universitàries:
La situació universitària era el que més cridava l'atenció, però, a més hi havia un clima crític general, tal com indica Leoncio Vega Gil:
La crítica al sistema educatiu es pot resumir en les següents dades: de cada 100 alumnes que van iniciar l'ensenyament primari en 1951, van arribar a ingressar 27 a l'ensenyament mitjà; van aprovar la revàlida en batxillerat elemental 18, i 10 en el batxillerat superior; van aprovar el preuniversitari 5 i van culminar estudis universitaris 3 alumnes al 1967, segons s'especifica en el propi llibre blanc. [...]
Immediatament es prendrien algunes decisions: creació de tres universitats (Madrid, Barcelona i Bilbao), segons un principi d'autonomia funcional i financera, al seu torn, es creen els ICE vinculats a les universitats, etc.
La Llei General d'Educació (LGE), de 1970, va estar vigent de forma parcial fins a l1990. Englobava tot el sistema educatiu, des de la formació infantil fins a la universitat i substituïa a la llei Moyano, amb més d'un segle d'existència. Va establir l'ensenyament obligatori fins als 14 anys amb l'EGB, l'Educació General Bàsica, constituïda per dues etapes. Després d'aquesta primera fase de vuit cursos, l'alumne podia accedir al BUP, Batxillerat Unificat Polivalent, o a la llavors creada FP, Formació Professional. Els alumnes havien de triar entre dues opcions, ciències o lletres, tot triant tres de les quatre assignatures que s'ofertaven en cada opció, que feien de complement a les assignatures obligatòries, comunes per a ambdúes branques. «Va ser també la llei que va aconseguir la plena escolarització dels espanyols i la que va elevar des de 200.000 fins a un milió els estudiants de la universitat».[5]
Aquesta reforma requeria, a la vegada, la pròpia “reforma” del professorat, per això, la llei, en la seva introducció explica, amb un enfocament “obert, flexible i descentralitzat”, diferent al pensament franquista dominant, l'intent de la llei per defugir de tot “uniformisme”, manifestant-se així:[1]
Per assolir els objectius, és necessària la creació dels ICE.
La creació a Espanya de l'Institut de Ciències de l'Educació va seguir la tradició anglosaxona del UCL Institute of Education de la Universitat de Londres.[6] El professor José Luis González-Simancas va ser qui va promoure les activitats de formació de professors de secundària i els estudis de recerca pedagògica que es van dur a terme a la Universitat de Navarra, des de 1965. Aquesta activitat de formació estava inspirada en la seva experiència i recerca a l'Institut d'Educació de Londres, sobre l'assessorament acadèmic d'alumnes universitaris en Instituts d'Educació d'universitats britàniques i sobre l'assessorament d'escolars d'últim curs en col·legis.[7] Aquesta iniciativa va servir de referència perquè la Llei General d'Educació, al 1970, creés els Instituts de Ciències de l'Educació a les universitats espanyoles.
Entre les principals competències que la Llei General d'Educació (LGE) atribueix als ICE, estan:[8]
A partir de 1970 es van anar creant els ICE de cada una de les universitats espanyoles d'acord amb la Llei General d'Educació (LGE), destacant, entre les seves activitats:
Els ICE, en ser instruments de la Reforma Educativa (LGE) de 1970, han estat objecte de crítiques positives i negatives, de la mateixa manera que ho han estat la pròpia Reforma o el sistema polític en què es van crear. Ho han estat pel seu origen, la seva identitat, la seva eficàcia o les seves respostes a les demandes ideològiques i socioculturals del moment històric, tal com s'observa d'ara endavant, en els successius parers, que, d'alguna manera, deixen aparèixer, a través del debat de l'ICE, tota la problemàtica de la formació del professorat a Espanya, i fins i tot, de l'educació.
Des d'una perspectiva històrica, l'activitat dels ICE va suposar una gran impacte en el panorama educatiu, malgrat les dificultats que se li suposen a una nova institució.[12] Així, Francisco González García, rector de la Universitat de Sevilla i president de la Conferència de Rectors, al 1979, destacava que la idea i l'esperit innovador de canvi i de reforma seguien plenament vigents en els ICE:[20]
De la mateixa manera van haver-hi opinions crítiques que van fer un balanç no tan positiu, que Leoncio Vega Gil, professor de la Universitat de Salamanca, atribueix a «encomanar el perfeccionament del professorat als Instituts de Ciències de l'Educació, situats a les Universitats».[4] Per a Vega Gil, l'ICE, juntament amb la proposta d'implantar “carreres curtes”, van ser les dues innovacions més valorades, dins de tot el que la Llei General d'Educació proposava en l'àmbit universitari, però, segons el seu parer, les dues pràcticament van fracassar: «D'una banda, la possibilitat de promoure 'professions curtes' a través del primer cicle universitari, que no arribaria a regular-se per la resistència de les Universitats. De l'altra, encomanar el perfeccionament del professorat als Instituts de Ciències de l'Educació, situats a les Universitats, no sembla que, excepte excepcions, hagi tingut un saldo positiu».
Aquest motiu de competència universitària i no gestionada pel mateix professorat no universitari serà una de les raons que provocaran el debat i la modificació dels ICE. Les altres són: en l'ordre polític, haver nascut durant el període franquista; i en ordre ideològic, tenir un plantejament excessivament tecnològic i menys, reflexiu. Tot això va generar, tal com s'exposa a continuació, una sèrie de fets que van ser laminant les funcions o existència dels ICE:
Des de 1978, ja neix un plantejament crític als ICE per part de Pilar Pérez Más, Sotsdirectora General de Perfeccionament del Professorat, en desacord amb el seu caràcter universitari. A la seva declaració, valorava els ICE com a «focus importants de Perfeccionament» mitjançant la impartició de gran nombre de cursos presencials en els quals «un professor imparteix… ‘ensenyament’ i un alumne… escolta»”. Aquí fa referència a la metodologia d'ensenyament “frontal” o tipus “conferència", tan típica i tradicional de l'ensenyament universitari. Això li dona motiu a remarcar la necessitat imperiosa de «trencar aquesta dinàmica», «promovent –sense deixar totalment de costat les aportacions puntuals dels experts– un altre tipus d'activitats basades en les necessitats exterioritzades pels professors de cada centre, apuntant, amb això, a un altre tipus d'organisme no pròpiament universitari i més proper al professorat i als centres escolars».[21]
El 15 d'octubre de 1980 es suprimeix l'INCIE (antic CENIDE), a càrrec de la coordinació i recerca dels ICE, que tenia una funció estratègica a l'educació, amb les explicacions oficials que la supressió es devia a la retallada de la despesa pública, cosa que no va convèncer els seus dirigents, que es mostraven escèptics de la següent manera: «...I que es tanqui precisament quan es parla de la necessitat d'obtenir un ensenyament de qualitat, missió que aquest organisme podia desenvolupar millor que cap altre».[22]
El catedràtic de psicologia, en aquell moment de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Delval, a càrrec d'elaborar alternatives a la formació del professorat (1982), dins del Gabinet del Ministre d'Educació, José María Maravall, xocava amb la posició de Pilar Pérez. I en aquest sentit recorda que, als poderosos sindicats, no els agradava que la formació del professorat estigués fora del seu control i, associada a ells, Pilar Pérez Más pretenia que els CEP (Centre de Professors)«estiguessin gestionats per professorat no universitari i que se suprimissin els ICE, la qual cosa en bona part va aconseguir».[23]
També, Miguel A. Pereyra, ex directiu de l'ICE de la Universitat de La Laguna i redactor del Borrador del Proyecto de Centro de Profesores (CEP), es va mostrar, des del Ministeri d'Educació, a favor de substituir els ICE pels anomenats “Centres de Professors” (Teachers' Centres), que havia conegut en la seva versió britànica, nord-americana i d'altres països.[24][25] Per aquest motiu assenyala que l'ICE, de manera coherent amb la filosofia de la LGE, va imposar un model vertical de perfeccionament, estimulant, al seu entendre, «un desmesurat cursillisme, en els primers anys, concentrat en l'aclimatació del disseny tecnològic d'ensenyament».
En una línia semblant, destacant l'enfocament ideològic, es manifesta Sara Morgensternn (1994), una altra experta del tema, col·laboradora de Pereyra, partidària de l'eliminació de l'ICE: «Els ICE van ser els principals loci intel·lectuals per a la difusió d'una "racionalitat instrumental", una ideologia reforçada en una situació de dictadura, on els objectius educatius es trobaven marginats de tota discussió, i el control burocràtic substituïa al veritable debat polític. Queda per dilucidar fins a quin punt es va traslladar després aquesta ideologia a la pràctica en viu».[25]
Tanmateix, la introducció del citat Borrador del Proyecto de CEP, agafant com a referència explícita els Teachers' Centres, posa en relleu el perfeccionament del professorat al voltant d'un nou model: «que substitueixi a l'actualment vigent dels ICE, i que afavoreixi la participació activa dels ensenyants i de la comunitat en el seu millorament recíproc».[25]
Per emfatitzar el potencial dels CEP, el Borrador devalua els ICE, segons Alberto Luís Gómez i Jesús Romero Morante, els qui assenyalen que el citat Proyecto de Centro de Profesores (CEP) presenta als CEP com una institució d'acreditat èxit a l'estranger i la implantació del qual es justificaria a partir de demandes dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), doncs els ICE són «estructures que difícilment podran acollir la participació del professorat no-universitari” (p. 49 del Projecte) en el context d'una nova política de perfeccionament, orientada per una idea bàsica: «convertir al professor en agent del seu propi desenvolupament i perfeccionament» (p. 44).[25]
Aquests nous plantejaments es van fer efectius. El 14 de novembre de 1984, es va regular la creació i el funcionament dels Centres de Professors (CEP), afectant clarament les funcions dels ICE i afeblint-les.[26]
Aquest afebliment va ser encara més accentuat en promulgar-se la LOGSE (Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu) (BOE de 4 d'octubre de 1990),que promovia que, «periòdicament, el professorat haurà de realitzar activitats d'actualització científica, didàctica i professional als centres docents, en institucions formatives específiques, a les universitats», sense mencionar ja els ICE.[27]
Una altra novetat va ser la creació de les Facultats d'Educació en diverses universitats, doncs fins llavors eren Seccions dins de Filosofia i Lletres. D'aquesta manera, adquireixen major protagonisme, integrant-se, en molts casos, la Secció de Ciències de l'Educació, les Escoles Universitàries de Formació del Professorat (antigues Escoles Normals o de Magisteri) i els ICE, per exemple, és el que esdevé a la Universitat Complutense.[28]
Es tracta de dues versions que ofereix el llibre “Las reformas educativas a debate” de Julia Varela.[23]{ Una és molt negativa i excessivament genèrica, defensada pels experts en educació, J. Gimeno i Jurjo Torres, mostrant la pitjor imatge dels ICE respecte a la dels CEP, en conjunció amb les reticències dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP) cap a aquestes noves institucions.[29] L'altra, més matisada, és exposada per Juan Delval, qui defensava la coexistència dels CEP amb els ICE, ja que aquestes últimes institucions «tenien l'avantatge que reunien a professionals de tots els nivells educatius, i alguns d'ells funcionaven bastant bé, encara que altres funcionessin molt malament»”.
En una línia favorable als ICE i crítica amb els CEP, es troba, J. García Álvarez, qui expressa clarament la seva posició amb el títol de la seva publicació, al 1986: ¿Son necesarios los centros de profesores?[30] Nou anys després de la regulació dels CEP, i després d'un cert recorregut en el seu funcionament, J. García Álvarez publicava el llibre La formación permanente del profesorado: más allá de la reforma, dividint-la en tres grans èpoques: l'anterior a la implantació dels ICE (1957-1969), la que va des de la seva creació fins a l'aparició dels CEP (1969-1984) i la que correspon a la primera època del funcionament dels CEP. Pel que fa als CEP, assenyala que aquests van voler atendre a dos tipus de necessitats dels professors: les necessitats sentides o desitjades per ells mateixos i les necessitats objectives (analitzades exteriorment), però no les han aconseguit, doncs s'han configurat amb el mateix caràcter “administratiu” que se li atribuïa als ICE. Diu que els CEP no havien aconseguit, del tot, convertir-se en «institucions en les quals el professor controlés la seva pròpia formació contínua», ja que l'administració educativa seguia tenint molt poder en la presa de decisions, així com la escassíssima connexió d'aquests centres amb la universitat.[31]
El debat sobre els ICE ha cessat, i d'existir, pertany a l'àmbit intern universitari, a la vegada que sempre serà un debat permanent la formació del professorat, ja que és peça essencial en l'avanç educatiu, sobretot, perquè va implícita als continus canvis del sistema educatiu espanyol, objecte de crítica social: "35 anys i set lleis escolars"[32][33]
En canviar, per tant, les lleis educatives, reduir-se o desaparèixer el finançament, així com aparèixer noves institucions en la formació del professorat (CEP), la repercussió ha estat que els ICE han anat prenent un camí peculiar segons les diferents universitats, extingint-se en algunes d'elles i, en la majoria, s'han convertit en un servei de formació i suport al professorat universitari i, en menor mesura, a l'alumnat o al Personal d'Administració i Serveis (PAS). Aquesta alteració, tot i això, va generar una especial reacció al Parlament de Catalunya:[34]
Mentrestant, els ICE de la majoria de les universitats espanyoles s'han mantingut, encara que dedicant-se, especialment, a la formació i suport del personal universitari, tal com es pot consultar en el llistat següent. Això no treu que, en aquest procés evolutiu i adaptatiu, cada ICE hagi reconfigurat un perfil propi. A títol d'il·lustració, es mostra el més distintiu de l'ICE d'algunes universitats: