Després de la caiguda dels timúrides Pèrsia es va trencar donant lloc a una sèrie de moviments religiosos. La desaparició de l'autoritat política de Tamerlà va crear un espai en el qual diverses comunitats religioses, en particular els xiïtes, passaren a primer pla i guanyar protagonisme. Entre ells hi havia un nombre de germandats sufís, els Hurufis, Nuqtawis i Musha'sha '. D'aquests diversos moviments, la Safàvides Qizilbash van ser els més políticament resistents, i va ser a causa del seu èxit que Shah Ismail I va aconseguir la prominència política en 1501.[1]
Els xeics (xaykhs) foren els dirigents de la secta religiosa i després també militar dels safàvides entre 1301 i 1501, data aquesta darrera en la qual van agafar el poder a Pèrsia sota el primer sobirà Ismail I. El primer, almenys el primer conegut i que va donar nom al moviment, era el dirigent d'un petit orde sufí local del Gilan, que va morir en data desconeguda (vers 1334) i va expandir el moviment.
El principal problema per als safàvides fou el poderós veí Imperi Otomà, una dinastia sunnita que va considerar l'ús de les tribus turcomanes d'Anatòlia per a la causa safawí com una gran amenaça, i per contrarestar el creixent poder safàvida, en 1502, el sultà Baiazet II va deportar molts xiïtes d'Anatòlia a altres parts de l'imperi. En 1511, hi va haver un alçament generalitzat pro-xiïta i pro-safàvida dirigit contra l'Imperi Otomà des de dins de l'imperi,[2] i a principis de la dècada de 1510 les polítiques expansionistes d'Ismail I havien empès les fronteres de safàvides a l'Àsia Menor encara més cap a l'oest. Els otomans van reaccionar aviat, quan una incursió a gran escala a l'est d'Anatòlia de Nūr-ʿAlī Ḵalīfa va coincidir amb l'accés al tron del sultà Selim I, i fou el casus belli que va portar a Selim a envair els safàvides dos anys més tard,[3] derrotant-los a la batalla de Çaldiran[4] i capturar Tabriz, annexant l'est d'Anatòlia i el nord de l'Iraq, però el domini otomà sobre Anatòlia i l'est de Mesopotàmia no es fixaria fins que el 1555 se signà la Pau d'Amasya que tancava la guerra otomano-safàvida en 1555.[5]
Els otomans van envair els territoris de l'Imperi Safàvida al Caucas,[6] que estaven afeblits, amb l'objectiu de conquerir l'Azerbaidjan i el Caucas a través d'Ardahan, prenent Akhaltsikhe l'agost de 1576, Tiflis l'agost de 1578, i Kars i Tabriz el 1585, mentre pressionaven Kartli perquè es convertís en un vassall tributari de l'Imperi Otomà. La guerra va acabar amb el tractat d'Istanbul en 1590, que consolidava el domini otomà sobre la major part del sud del Caucas i l'Azerbaidjan, Luristan, Daguestan, Shahrizor, Khuzestan, Bagdad i Mesopotàmia.[7]
El 1598Abd Al·lah ibn Iskandar, el kan uzbek dels xibànides de Kanat de Bukharà va morir i la dinastia va entrar en conflictes interns.[8] Abbas va iniciar l'ofensiva i va derrotar els uzbeks a la batalla d'Herat l'agost de 1598[9] reconquerint Herat i entrant a Mashad, ciutats que feia deu anys que Pèrsia havia perdut, recuperant el Khorasan i assegurant les fronteres orientals, i la capital de l'Imperi Safàvida fou traslladada de Qazwin a Isfahan que va esdevenir una gran ciutat.[10]
En 1623 l'Imperi safàvida envaeix Mesopotàmia i entra a Bagdad.[12] L'any 1632, el sultà es fa càrrec personalment del govern, reprimeix les rebel·lions, imposa la seva voluntat a l'exèrcit i derrota als safàvides recuperant Tabriz i Bagdad.[13]
Decadència
El país fou atacat diverses vegades en les seves fronteres, Kerman per tribus balutxis en 1698, Khorasan pels Hotakis en 1717, Daguestan i el nord de Shirvan pels Lezgins en 1721, i constantment a Mesopotàmia pels àrabs sunnites. Sultan Hosein va tractar de convertir per la força a la secta xiïta als seus súbdits sunnites afganesos de Kandahar i en la revolta subseqüent el governador de Safàvida de la regió fou mort juntament amb el seu exèrcit. En 1722, un exèrcit afganès va avançar pel cor de l'imperi i va derrotar les forces del govern en la batalla de Gulnabad i va assetjar la capital d'Isfahan, fins que Sultan Husayn I va abdicar i el va reconèixer Mahmud Hotak com el nou rei de Pèrsia.[14]
Al mateix temps, els russos liderats per Pere el Gran prengueren el nord del Caucas, Transcaucasia i els territoris continentals del nord a través de la Guerra russopersa i els otomans veïns van envair l'oest i el nord-oest de l'Iran i van conquerir el territori inclosa la ciutat de Bagdad i van acordar amb els russos dividir i mantenir els territoris iranians conquistats en el Tractat de Constantinoble, però en 1732 els perses va recuperar el territori pel Tractat de Resht.[15]
El 1736Abbas III fou deposat i es va proclamar rei Nàdir-Xah Afxar, liquidant la dinastia safàvida i establint la dinastia afxàrida.[16] Abbas III i el seu pare Tahmasp II foren assassinats a Sabzawar el 1740 per Muhammad Husayn Khan Develu, governador d'Astarabad, que rebia ordres de Reza Quli Mirza (fill de Nadir Shah) que temia un cop d'estat prosafàvida quan van córrer rumors de la mort de Nadir Shah a l'Índia.
↑Virani, Shafique N. The Ismailis in the Middle Ages: A History of Survival, A Search for Salvation (en anglès). Oxford University Press, 2007, p. 113.
↑Woodhead, Christine. The Ottoman World (en anglès). Routledge, 2011, p. 94. ISBN 9781136498947.
↑ «Ottoman-Safavid Wars». A: Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia (en anglès). ABC-CLIO, 2011, p. 698. ISBN 978-1598843361.
↑Axworthy, Michael. The Sword of Persia: Nader Shah, from Tribal Warrior to Conquering Tyrant (en anglès). I.B.Tauris, 2006, p. 137-174. ISBN 978-1850437062.
↑Perry, J. R.. «ĀḠĀ MOḤAMMAD KHAN QĀJĀR». A: Encyclopaedia Iranica. {{{títol}}} (en anglès), 1984, p. 602–605.
↑«History of Iran» (en anglès), 03-03-2016. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 17 octubre 2022].
.svg&lang=ca)
