Imerètia fou un regne a l'actual Geòrgia que ocupava la major part de l'actual regió d'Imerètia.
Història
Quan la reina de Geòrgia Russudan va morir el 1245, David, que era el seu fill, estava de visita al gran kan dels mongols per rebre la investidura com a rei. Els mongols governaven la Geòrgia Oriental alhora que la part occidental restava en mans de nobles locals. El 1246 la noblesa, sense notícies de David, va decidir triar un nou rei, i va oferir la corona a David, fill il·legítim de Jordi IV Lasha que va ser enviat a la cort del gran kan. Però allí va trobar el David fill de Russudan que esperava ser reconegut rei, ja que el kan mongol havia mort i no s'havia fet encara el kurultai (gran assemblea) que havia d'elegir-ne el successor. Precisament el 1246 es va fer aquesta assemblea i va ser-hi elegit Guyuk, net de Genguis Khan que va reconèixer tots dos David com a reis però amb una preeminència del David fill de Jordi IV sobre el David fill de Russudan. Així se'ls va anomenar David Ulu (major) i David Narin (menor) o David VI i David VII. A la tornada David VII no estava d'acord amb compartir el tron, ja que les normes successòries georgianes no reconeixien un fill il·legítim i va començar a preparar una revolta, però els mongols, assabentats, el van anar a detenir i tot just va poder fugir cap a Imerètia el 1249. Com que segons els pactes els mongols no podien entrar a la part occidental, David Narin (VII), que era reconegut per la noblesa local, va governar l'occident com a rei alhora que David Ulu (VI) restava rei a l'est. El 1260 es va fer la partició formal amb el repartiment del tresor. El 1262 David Ulu es va refugiar a Imerètia després d'haver-se rebel·lat dos anys abans, i David Narin el va rebre amb honors però van tornar a començar les disputes sobre quin rei era el principal. David Ulu va poder tornar a l'est al cap de poc perdonat pel kan i així David VII va restar sobirà únic a Imerètia. Va morir el 1293 però la seva dinastia va continuar.
El 1330 el rei de Kartli va imposar la seva sobirania al regne d'Imerètia. El 1387 Imerètia es va independitzar novament.
Entre el 1399 i el 1403 Tamerlà va assolar Geòrgia. El rei d'Imerètia va morir en una batalla i el seu fill va quedar sota protecció de Kartli i va ser nomenat eristhavi del país. Uns anys després, cap al 1420 o 1430 aquest títol fou donat a un fill del rei de Kartli i l'annexió es va completar.
Cap al 1445, ja mort Alexandre el Gran rei de Kartli, un fill seu, Demetri, es va casar amb la filla del eristhavi i es va proclamar rei d'Imerètia però reconeixen la preeminència del rei de Kartli, fins que el fill de Demetri, Bagrat, es va revoltar el 1462 i després d'algunes alternatives prengué el poder el 1465 i es va fer reconèixer a Kartli. Va morir el 1478 i el fill del rei que havia expulsat de Kartli, que havia conservat la Kakhètia, es va presentar a Imerètia i va prendre el control expulsant al fill de Bagrat. Aquest fill, Alexandre, es va revoltar i va expulsar al rei de Kakhètia el 1483 però al seu torn va ser derrocat per Constantí II de Kartli que feia els últims esforços per mantenir la unitat de Geòrgia. El 1489 Imerètia queia de nou en mans d'Alexandre i Kartli renunciava el 1491 a mantenir la unitat i reconeixia a Imerètia com a regne separat com abans havia fet amb Kakhètia.
Cap al 1530 arribà la primera expedició otomana des del Samtskhé. El 1535 el rei Bagrat va conquerir Samtskhé però els senyors locals van cridar als turcs i amb poc temps quasi tot el Samtskhé fou ocupat pels otomans. Poc temps després els otomans van conquerir la resta del Samtskhé, Adjara i la Tsanètia o Txanètia, i es van avançar pel nord cap a Abkhàzia. El reconeixement de la sobirania otomana va estabilitzar la situació exterior per dos segles encara que la interior va ser turbulenta. Els turcs intervingueren freqüentment en els canvis al tron d'Imerètia però van respectar l'autonomia del país.
Durant anys els Gurieli, els Dadiani i els Abashidze es van disputar el poder. De vegades eren instal·lats membres de la dinastia legítima dels Bagrationi segons la voluntat dels mthavaris. Tres reis van ser assassinats i molts d'altres deposats.
Amb Alexandre V el 1723 es va establir la dominació otomana a Imerètia i des de llavors els otomans van ocupar les fortaleses de la costa del Mar Negre: Batum, Tsikhisdziri, Kobulèthia, Poti i Sukhumi. A Imerètia van establir guarnicions als castells de Txorapani, Tsutskhavèthia i Bagdathia, així com un dels castells de Kutaisi. El 1738 el rei va enviar una ambaixada a Rússia. El rei morí el 1752 i el succeí el seu fill Salomó I de 17 anys, que va prohibir el tràfic d'esclaus el que no va agradar a Turquia que va envair el país diversos cops i va afavorir la revolta de Teimuraz el 1766. Els turcs van reconèixer llavors l'estat però a canvi de reconèixer el protectorat otomà (tractat del 1767). Però Salomó va recuperar el poder el 1768 i va enviar una ambaixada a Rússia. El 1770, després de la desfeta turca de Aspindza davant Irakli II de Kartli, Salomó va aprofitar per fer sortir a les guarnicions turques de Tsutskhavéthia i Txorapani i va assetjar el castell de Kutaisi. Llavors van arribar les forces russes des de Kartli i amb el seu suport va assetjar la fortalesa de Bagdathia i la va conquerir. Finalment també va ocupar el castell de Kutaisi. Tottleben va assetjar Poti però no va reeixir en la seva conquesta. A Imerètia el general Tottleben va fer el mateix que a Kartli i va intentar que els senyors locals se sotmetessin al tsar. Finalment va ser cridat a Rússia i enviat al seu lloc el general Sukdjotin, que tampoc no es va entendre amb el rei i no va tenir en consideració les condicions locals. Els turcs el van atacar prop de Poti i va ser derrotar (1771) i després d'això Rússia va retirar el seu exèrcit d'Imerètia (1772) i llavors els turcs van ocupar Kobulèthia, que pertanyia a Gúria, i la van incorporar al vilaiat de Trebisonda. El rei va enviar una ambaixada a Rússia demanant el protectorat, però no va ser atesa. El 1774 un exèrcit turc envaí el país però foren aniquilats al congost de Txkherimela. Poc després el Tractat de Kuchuk-Kainardji va establir el final del domini otomà. La zona era reconeguda dintre de la zona d'influència otomana però el rei ja no hauria de pagar tribut.
Salomó va morir el 1784. La corona se la van disputar David, fill de Giorgi (cosí de Salomó) i David, fill d'Artxil (nebot de Salomó) que per part de mare era net d'Irakli de Kartli. La noblesa proposa de fer rei a Irakli, però la reina Daredjan (esposa de Irakli) va aconseguir que la corona fos donada a David fill d'Artxil, que va pujar sota el nom de Salomó II. Aquest des del 1802 va demanar a Rússia de restablir el regne de Kartli i Kakhètia i a canvi acceptaria el protectorat rus, però no va ser escoltat. Es va rebel·lar el mthavari de Mingrèlia Grigol Dadiani i Salomó va haver de combatre'l. Grigol va demanar el protectorat rus. El governador rus de Geòrgia Pàvel Tsitsiànov, va exigir a Salomó que parés les operacions i se sotmetés al protectorat rus, però Salomó s'hi va negar. Tsitsianov va envair Imerètia i Salomó es va veure obligat a acceptar el protectorat el 25 d'abril de 1804 (Tractat d'Elaznur).
El 1806 esclatà la guerra entre Rússia i l'imperi Otomà i el rei Salomó es va aliar amb els otomans. El tsar, furiós, va ordenar que es deposés a Salomó i s'annexés Imerètia l'abans possible. Però mentrestant durava la guerra, el governador Gudovicht no va arriscar-se a operacions militars a la zona; el següent governador Tormassov va proclamar el govern rus el 20 de febrer de 1810 i l'abolició del regne al mateix temps que milers de soldats entraven al país i ocupaven Vartsikhé i Bagdathia. Salomó es va retirar a la vall de Khanis Tskali amb 4000 homes; un combat va tenir lloc a Tchkéri i un altre a la frontera entre Imerètia i Ratxa-Letxkúmia; els russos ocuparen Tola, Khvantchkara, Khotèvia, Minda, Tsikhé, Khidikari i Oni. Salomó es va entregar i fou encarcerat a Tbilisi però el 10 de maig de 1810 es va escapar i va arribar a Akhaltsikhé on va cridar a la rebel·lió general, que es va produir ràpidament. Els rebels assetjaren els russos a les fortaleses i el governador Simonovicht no podia sortir de Kutaisi. El rei es va reunir amb els rebels que van obtenir una victòria parcial a Sakaro el mes de Juny. Un altre combat important va tenir lloc a Vakhani amb victòria dels revoltats sobre el general Orbèliani (juliol). Simonovicht va encarregar al general Rozen de posar fi a la revolta el 16 de juliol. Combats de certa importància es van produir el 8 i 10 d'agost. El setembre Rozen va ocupar Vartsikhé i Salomó es va retirar a Khanis Tskali, però atacat per una força russa molt superior, va haver de fugir cap a Akhaltsikhé. El 1812 i 1813 la guerra entre Rússia i els otomans i Pèrsia va acabar, i el 1815 Salomó va morir a Trebisonda.
