Gascó

Per a altres significats, vegeu «Gascó (desambiguació)».

Gascó

gascon
Tipus	dialecte
Dialecte de	occità
Ús
Parlants nadius	250.000
Estat	França i Espanya
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües latinofalisques llengües romàniques llengües italooccidentals llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques occità
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Nivell de vulnerabilitat	3 en perill
Codis
ISO 639-3	gsc
Glottolog	gasc1240
Linguasphere	51-AAA-fa
Linguist List	oci-gsc
UNESCO	352
IETF	oc-gascon
Endangered languages	8631

El gascó (en occità: gascon) és el dialecte més occidental de l'occità, prou diferenciat per raó d'un substrat basc. L'aranès és un subdialecte del gascó pirinenc.

Els mots gascó i basc tenen el mateix origen etimològic: l'etnònim vascon ('vascó') pronunciat /uaskon/. La /u/ inicial va patir evolucions diverses segons el context en /v/, /w/, /b/ o /g/. La forma gascon és una adaptació romànica del mot vascon que de vegades s'atribueix a una pronúncia germànica (potser visigòtica), tot i que les divergències es poden explicar dins del marc fonològic aquità.

Les peculiaritats del gascó han generat una gran efervescència en l'àmbit de la romanística a partir de finals del segle xx. Entre els lingüistes més famosos que han estudiat el gascó, es pot destacar Achille Luchaire (autor d'Études sur les idiomes pyrénéens de la région française), Édouard Bourciez (que elaborà un atles lingüístic de les Landes), Gerhard Rohlfs (autor de Le gascon: études de philologie pyrénéenne, una obra cabdal per a la dialectologia gascona) i, més recentment, Pèire Bèc, Miquèu Grosclaude i el lingüista bigordà Joan Luís Massourre.

Aquesta varietat occitana té una forta personalitat i és força diferenciada de la resta dels altres dialectes occitans i és per això que alguns lingüistes consideren que es tracta d'una llengua diferent. Aquesta opinió sembla minoritària i la majoria dels usuaris de la varietat gascona fan servir la norma alibertina i s'adhereixen a l'occitanisme. El gascó es divideix en diversos subdialectes, entre els quals domina en el camp normatiu la varietat bearnesa (que, en molts aspectes, presenta més peculiaritats que l'allunyen del llenguadocià). Els parlars pirinencs presenten tendències peculiars com l'article pirinenc eth (femení era), la conservació possible del so [-a] final àton pel grafema -a final i, més localment, uns plurals femenins en [es] (l'aranès transcriu generalment aquesta particularitat amb la grafia -es en lloc de -as).

Pèire Bèc, un dels estudiosos més valuosos del gascó, va proposar de canviar la divisió supradialectal tradicional de l'occità (dos grups: nord-occità i sud-occità) separant el gascó del sud-occità, formant així una nova entitat més marcada. També se sol adjuntar el gascó al llenguadocià meridional i al català per a formar una entitat dita aquitanopirinenca.

Algunes de les característiques particulars del gascó són:

• Canvi de f a h (que en alguns indrets no es pronuncia) → huèc ('foc'). heuguèra ('falguera'), com en castellà.
• Caiguda de n intervocàlica → haria ('farina'), lua ('lluna'), com en portuguès.
• Canvi de ll llatina en th en posició final i en r en posició intervocàlica → castèth ('castell'), bèth, bèra ('bell, bella').
• Conservació de QUA i GUA llatins (que en la resta de l'occità passen a [ka] i [ga]) → guardar ('guardar'), com en català.
• Reducció de -MB- i -ND- llatins a [m] i [n], com en català i en part del llenguadocià meridional.

A la zona costanera de les Landes hom hi parla una variant de gascó anomenat parlar negre.

El gascó fa servir algunes grafies particulars com h-, -th, -sh i n·h (com a in·hèrn per a evitar una possible confusió amb -nh-).

Departaments dins la zona d'influència del gascó:

• Alts Pirineus (Bigorra).
• Landes.
• Gers.
• Gironda (excepte una part que comprèn la zona de l'antic parlar de la Santonja i del Llenguadocià).
• Una part dels Pirineus atlàntics: (Bearn i les zones d'influència de Baiona, Anglet, Biàrritz, Bidaxune, La Bastida).
• Olt i Garona, parcialment en zona llenguadociana.
• Alta Garona, parcialment en zona llenguadociana.
• Arieja, parcialment en zona llenguadociana.
• Tarn i Garona, (Lomanha).

• Vall d'Aran.
• Antigament, havien existit colònies gascones al País Basc del Sud: Donostia, Hondarribia, Pasaia (article que n'explica la història).

Aquestes imatges ens mostren la situació geogràfica del gascó en relació amb el conjunt occità i les diferents llengües i dialectes de la Gàl·lia:

• 
  Extensió del gascó
• 
  Les isogloses amb les principals ciutats de la zona gascòfona
• 
  Zona d'influència del gascó entre les altres formes occitanes
• 
  Classificació subdialectal de l'occità per Pèire Bèc

Segons els esttudiosos del gascó, aquest es pot dividir en els següents sub-dialectes i variants:

• Gascó pirinenc (amb les varietats de parla de l'aranès, el comengès i el luixonès)
• Gascó occidental (varietats de parla del bearnès, el bordalès, el landès marítim meridional o baionès, landès marítim septentrional i el gascó negre).

• Gascó oriental (varietats de parla de l'armanyaquès, bigordà, coseranès i garonès perifèric o parlar de transició).

Dels immigrants gascons, el lèxic català popular ha heretat occitanismes com pai (pare), mai (mare), frai (germà), barroer, etc., i la interjecció 'Déu-n'hi-do!', que és una adaptació catalanitzada del renec críptic gascó 'Diu me dau!' (per 'Diu me damne!'). A banda, malgrat que l'etimologia acadèmica de 'xarnego' és una altra, s'ha postulat que aquest mot podria venir també del gascó, concretament de sharnègo (gentilici dels habitants d'una regió entre el País Basc i la Gascunya en què conviuen les llengües basca i gascona).^[1]

• William Dennis Elcock

• Web d'aprenentatge i d'escanvis sobre el gascó.
• Pàgina web d'aprenentatge del gascó molt completa, amb diccionari francès-gascó Arxivat 2008-04-20 a Wayback Machine..
• Petita gramàtica bàsica i lèxics temàtics il·lustrats gascó - francès.
• La penetración de la lengua catalana en el dominio gascón J. Carrascal Sànchez.