Franz Nissl (Frankenthal, 9 de setembre de 1860 – Múnic, 11 d'agost de 1919) va ser un psiquiatre i neuropatòlegalemany.[1] Fou assistent de Bernhard von Gudden,[2] deixeble de Carl Weigert[3] i amic i company d'Alois Alzheimer. Treballà amb Emil Kraepelin a la Universitat de Heidelberg i ocupà la càtedra de Psiquiatria d'aquesta institució entre 1903 i 1918. Va ser el primer en descriure les cèl·lules glials activades no-fagocítiques.[4] Durant la Primera Guerra Mundial li fou assignada la direcció d'un gran hospital militar, circumstància que limità molt les seves activitats de recerca. Morí de forma inesperada a conseqüència d'una nefropatia aguda, poc després de traslladar-se a Múnic per indicació de Kraepelin amb el propòsit d'incorporar-se a l'Institut alemany d'investigacions psiquiàtriques (avui dia integrat en la Societat Max Planck), on coincidí amb Korbinian Brodmann[5] i Walther Spielmeyer.[6] Home d'un caràcter desusat i un notable sentit de l'humor, abstemi estricte, melòman, bon pianista i ferm partidari de la punció lumbar com a mètode diagnòstic, els seus alumnes l'anomenaven punctator maximus. D'entre els que tingué quan fou professor a Heidelberg, es poden destacar Karl Jaspers i Otto Meyerhof.
L'Associació Internacional de Neuropatologia concedeix anyalment el premi que porta el seu nom, dirigit a investigadors joves en aquesta matèria.[7]
Epònims
La tinció de Nissl és un mètode de tincióhistològica desenvolupat per Franz Nissl. Es basa en l'ús de colorants bàsics, com el violeta de cresil (una anilina)[8] o el blau de toluïdina,[9] per tenyir les zones basòfiles del teixit nerviós.[10] Aquest mètode de tinció permet observar els cossos de Nissl.[11] Són estructures de reticle endoplasmàtic rugós, per tant, riques en ARN ribosòmic.[12] Com que l'ARN és basòfil, els cossos de Nissl s'observen de color blau fosc quan es tenyeixen amb el mètode de Nissl.[13] Per regla general, s'utilitza per identificar histològicament l'estructura neuronal en mostres de cervell i medul·la espinal.[14] Emprant el protocol adequat es pot combinar la tinció amb tècniques d'immunocitoquímica.[15]
Referències
↑Enersen, OD. «Franz Nissl» (en anglès). A Whonamedit. [Consulta: 17 novembre 2013].
↑Garey, L. «Korbinian Brodmann (1868-1918)» (en anglès). IBRO History of Neuroscience, 2008; Set (repl). [Consulta: 19 maig 2020].
↑Enersen, OD. «Walther Spielmeyer» (en anglès). Whonamedit?, 2019. [Consulta: 28 abril 2020].
↑Hilton, D «Awards and Grants» (en anglès). The International Society of Neuropathology, 2011; Des, pàgs: 1. Arxivat de l'original el 31 de desembre 2019 [Consulta: 4 gener 2020].
↑PubChem «Cresyl violet» (en anglès). NCBI, US National Library of Medicine, 2020 Gen 4; Compound Summary CID 29092 (rev), pàgs: 20 [Consulta: 7 gener 2020].
↑PubChem «Tolonium» (en anglès). NCBI, US National Library of Medicine, 2020 Gen 4; Compound Summary CID 7084 (rev), pàgs: 14 [Consulta: 8 gener 2020].
↑Megías M, Molist P, Pombal MA «Tinción de Nissl» (en castellà). A: Atlas de histología vegetal y animal: Técnicas histológicas. Facultad de Biología, Universidad de Vigo, 2019; Jul 29 (rev), pàgs: 4 [Consulta: 8 gener 2020].
↑Bergman, RA; Afifi, AK; Heidger Jr, PM «Nissl Bodies» (en anglès). Atlas of Microscopic Anatomy: Section 6 - Nervous Tissue, 2020 Gen 1; P6.90 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 27 març 2020].
↑Llewellyn, B «Nissl Bodies» (en anglès). StainsFile, 2019; Gen (rev), pàgs: 2 [Consulta: 13 maig 2020].
