Se'l considera com un dels més importants escriptors estatunidencs del segle xx, i portaveu de la Generació perduda (és a dir, aquells estatunidencs nascuts en l'última dècada del segle xix i que van passar a l'edat adulta durant la Primera Guerra Mundial). Va escriure cinc novel·les i dotzenes de narracions breus que aborden temes com "la joventut" o "la desesperació", amb una extraordinària honestedat en plasmar les seues pròpies emocions. Els seus herois, atractius, confiats i condemnats, resplendeixen brillantment abans d'explotar ("Mostra'm un heroi" va dir Fitzgerald en una ocasió, "i t'escriuré una tragèdia"), i les seues heroïnes són belles i de complexa personalitat.
Inicis
Scott Fitzgerald va estudiar a la Saint Paul Academy and Summit School de Saint Paul (Minnesota) entre 1908 i 1911. Més tard, va continuar a la Newman School, una escola de secundària privada de Hackensack, Nova Jersey, entre 1911 i 1912. Va iniciar els estudis universitaris en la Universitat de Princeton l'any 1913, on va fer amistat amb futurs crítics i escriptors com ara Edmund Wilson o John Peale Bishop. Fitzgerald va afrontar dificultats acadèmiques durant els seus tres anys de carrera universitària, i l'abandonà el 1917 per a allistar-se a l'exèrcit dels Estats Units quan va entrar en la I Guerra mundial. Tanmateix, la Gran Guerra va acabar poc després, i es llicencià sense haver arribat a embarcar cap a Europa.
És cert que volia morir en la guerra deixant un llegat literari. Fitzgerald havia escrit ràpidament una novel·la amb el títol The Romantic Egotist quan es trobava en els camps d'entrenament militar de Camp Taylor, Louisville, Kentucky, i de Camp Sheridan, Alabama. Malgrat haver-la lloada, un editor de la novaiorquesa Charles Scribner's Sons, editorial on va presentar la seua novel·la, la va rebutjar. Posteriorment, aquesta mateixa novel·la va ser la base del seu This side of Paradise.
La seva vida amb Zelda
Mentre s'estava a Camp Sheridan, Fitzgerald va conèixer Zelda Sayre (1900-1948), una top girl, segons el mateix Fitzgerald, de Montgomery, Alabama. Es van comprometre l'any 1919 i Fitzgerald es va traslladar a un apartament, en el número 200 de Claremont Avenue, a Nova York, per intentar assentar les bases de la seua relació amb Zelda. Fins i tot treballant per a una companyia publicitària i escrivint històries breus, Fitzgerald va ser incapaç de convèncer Zelda que ell li donaria el suport que ella necessitava. Zelda, doncs, va trencar el compromís i Fitzgerald va tornar a casa dels seus pares a St. Paul per revisar The Romantic Egotist. Sota el nom de This Side of Paradise, Scribner's la va acceptar a la tardor de 1919, i es reprengué la relació entre Zelda i Scott. La novel·la es va publicar el 26 de març de 1920 i va esdevenir un dels supervendes d'aquest any, i serví per a definir la generació flapper. A la setmana següent, Scott i Zelda es van casar en la catedral de Sant Patrici de Nova York. La seua única filla, Frances Scott "Scottie" Fitzgerald, va nàixer el 26 d'octubre de 1921.
Encara que Fitzgerald tenia una clara vocació d'escriptor de novel·les, aquestes mai no li van aportar prou ingressos per mantenir l'opulent estil de vida que tant ell com Zelda van adoptar. Per això, Fitzgerald va escriure històries curtes per a revistes com ara Saturday Evening Post, Collier's Magazine i EsquireMagazine, i va vendre als estudis de Hollywood els drets per a realitzar pel·lícules basades en la seua producció literària. Constantment patia de problemes financers i sovint sol·licitava préstecs al seu agent literari, Harold Ober, i al seu editor de Scribner's, Maxwell Perkins.
Els anys 1920 van ser la dècada de major repercussió de la literatura de Fitzgerald. La seua segona novel·la, The Beautiful and Damned, publicada el 1922, representa un impressionant desenvolupament en comparació amb el Fitzgerald immadur de This Side of Paradise. El gran Gatsby, considerada per molts com la seua obra mestra, es va publicar l'any 1925. Fitzgerald va viatjar diverses vegades a Europa, sobretot a París i a la Riviera francesa durant els anys 20, on va establir amistat amb molts estatunidencs expatriats que hi vivien, d'entre els quals destaca Ernest Hemingway.
A final dels anys vint, Fitzgerald va començar a treballar en la seua quarta novel·la, però la va deixar de costat a causa de l'esquizofrènia que va patir la seua esposa l'any 1930 i a les seues dificultats econòmiques. Per això, va haver de continuar escrivint narracions breus comercials. A partir de llavors, la salut de Zelda va continuar fràgil. L'any 1932, va ser hospitalitzada a Baltimore, Maryland, i Scott va llogar la finca de "La Paix" en la contornada de Towson per poder treballar en el seu llibre, que tractava la història de l'ascens i el fracàs de Dick Diver, un prometedor psiquiatre psicoanalista i la seua dona, Nicole, la qual és, a més, una de les seves pacients. Aquest llibre es va publicar l'any 1934 amb el títol Tender is the Night.[1] La crítica opina que és un dels seus millors treballs.
Els anys de Hollywood
De nou, patint terribles dificultats financeres, Fitzgerald va passar la segona meitat dels anys 30 a Hollywood, escrivint més històries breus, guions per a la Metro-Goldwyn-Mayer, i la seua cinquena i última novel·la, The Love of the Last Tycoon, basada en la vida de l'executiu cinematogràfic Irving Thalberg. Ell i Zelda es van allunyar l'un de l'altre; ella va continuar vivint en centres psiquiàtrics de la costa est, mentre que ell vivia amb la seua amant Sheilah Graham a Hollywood.
Alcoholitzat, el desembre de 1940, Fitzgerald va patir dos atacs cardíacs. El segon li va provocar la mort el 21 de desembre de 1940, en l'apartament de Sheilah Graham a Hollywood. Zelda va morir en un incendi en el centre d'atenció psiquiàtrica de Highland a Asheville, l'any 1948. Ambdós van ser soterrats en el cementeri de Saint Mary, a Rockville.
Fitzgerald no va poder acabar The Love of the Last Tycoon. Les notes que tenia per a la novel·la van ser corregides pel seu amic Edmund Wilson i publicades l'any 1941 sota el títol The Last Tycoon. Hi ha controvèrsia entre els crítics literaris sobre si era realment el propòsit de Fitzgerald titular la seua última novel·la The Love of the Last Tycoon, tal com es reflecteix en una nova edició de 1994, corregida per l'especialista Matthew Bruccoli de la Universitat de Carolina del Sud.
Bibliografia de Scott Fitzgerald
Novel·les
1920This Side of Paradise - en català: En aquest costat del paradís
Dues populars biografies de Scott i Zelda Fitzgerald són The Far Side of Paradise (1951, 1965) d'Arthur Mizener, i Some Sort of Epic Grandeur (1981) de Matthew Bruccoli. La biografia escrita per Bruccoli és més exacta i llegible. Les cartes de Fitzgerald també s'han publicat en diverses edicions, com per exemple: Dear Scott, Dearest Zelda: The Love Letters of F. Scott and Zelda Fitzgerald, ed. Jackson R. Bryer and Cathy W. Banks (2002); Correspondence of F. Scott Fitzgerald, ed. Matthew Bruccoli and Margaret Duggan (1980), i F. Scott Fitzgerald: A Life in Letters, ed. Matthew Bruccoli (1994).
Zelda Fitzgerald va publicar la novel·la Save Me the Waltz, el 1932.
Influència i llegat
Influència literària
L'escriptor Charles R. Jackson va aclamar El gran Gatsby de Fitzgerald com l'única novel·la impecable de la història de la literatura nord-americana, i l'escriptor John O'Hara va afirmar que Fitzgerald va influir en la seva obra.
Com una de les veus d'autor més importants de l'era del jazz, l'estil literari de Fitzgerald va influir en diversos escriptors contemporanis i futurs.[2] Ja el 1922, el crític John VA Weaver va assenyalar que la influència literària de Fitzgerald ja era «tan gran que no es pot calcular».[3]
Similar a Edith Wharton i Henry James, l'estil de Fitzgerald sovint utilitzava una sèrie d'escenes desconnectades per transmetre desenvolupaments argumentals.[4] El seu editor de tota la vida, Max Perkins, va descriure aquesta tècnica particular com la creació de la impressió per al lector d'un viatge en ferrocarril en què la vivacitat de les escenes que passaven brillaven de vida.[5] A l'estil de Joseph Conrad, Fitzgerald sovint utilitzava un dispositiu narrador per unificar aquestes escenes que passaven i dotar-les d'un significat més profund.[4]
Gatsby segueix sent l'obra literària més influent de Fitzgerald com a autor. La publicació d’El gran Gatsby va portar el poeta TS Eliot a opinar que la novel·la va ser l'evolució més significativa de la ficció americana des de les obres de Henry James.[6] Charles Jackson, autor de The Lost Weekend, va escriure que Gatsby era l'única novel·la impecable de la història de la literatura nord-americana.[7] Els autors posteriors Budd Schulberg i Edward Newhouse es van veure profundament afectats per això, i John O'Hara va reconèixer la seva influència en la seva obra.[8]Richard Yates, un escriptor que sovint es compara amb Fitzgerald, va elogiar El gran Gatsby perquè mostrava el talent miraculós i la tècnica literària triomfal de Fitzgerald.[9] Un editorial a The New York Times va resumir la considerable influència de Fitzgerald sobre els escriptors contemporanis i els nord-americans en general durant l'era del jazz: «En un sentit literari, va inventar una 'generació'... Ell podria haver-los interpretat, i fins i tot els hagués guiat, ja que en els seus anys mitjans veien una llibertat diferent i més noble amenaçada de destrucció».[10]
Adaptacions i representacions
La pel·lícula muda de 1921 The Off-Shore Pirate va ser una de les primeres adaptacions cinematogràfiques de les obres de Fitzgerald.
Les històries i novel·les de Fitzgerald s'han adaptat a diversos formats de mitjans. Els seus primers contes curts van ser adaptats cinematogràficament com a comèdies flapper com The Husband Hunter (1920), The Chorus Girl's Romance (1920) i The Off-Shore Pirate (1921).[11] Altres contes de Fitzgerald s'han adaptat a episodis de sèries de televisió d'antologia,[12] així com a la pel·lícula de 2008 El curiós cas de Benjamin Button.[13] Gairebé totes les novel·les de Fitzgerald han estat adaptades per a la pantalla. La seva segona novel·la The Beautiful and Damned es va rodar el 1922 i el 2010.[14] La seva tercera novel·la El gran Gatsby ha estat adaptada nombroses vegades tant per al cinema com per a la televisió, sobretot el 1926, 1949, 1958, 1974, 2000 i 2013.[15] La seva quarta novel·la Tender Is the Night es va convertir en un episodi de televisió de la CBS de 1955, una pel·lícula homònima de 1962 i una minisèrie de televisió de la BBC el 1985.[16]The Last Tycoon ha estat adaptada a una pel·lícula de 1976,[17] i una minisèried'Amazon Prime TV del 2016.[18]
Més enllà de les adaptacions de les seves obres, el mateix Fitzgerald ha estat retratat en desenes de llibres, obres de teatre i pel·lícules. Va inspirar la novel·la de Budd Schulberg Els desencantats (1950),[19] més tard adaptada a una obra de Broadway protagonitzada per Jason Robards.[20] Altres produccions teatrals de la vida de Fitzgerald inclouen el musical de 2005 de Frank Wildhorn Waiting for the Moon,[21] i un musical produït per la revista japonesa Takarazuka Revue.[22] Les relacions de Fitzgerald amb Sheilah Graham i Frances Kroll Ring, respectivament, van servir de base per a les pel·lícules Beloved Infidel (1959) i Last Call (2002).[23][24] Fitzgerald i la seva dona Zelda han aparegut com a personatges a les pel·lícules Midnight in Paris (2011) i Genius (2016).[25] Altres representacions de Fitzgerald inclouen les pel·lícules de televisió Zelda (1993), F. Scott Fitzgerald a Hollywood (1976), The Last of the Belles (1974) i la sèrie de televisió Z: The Beginning of Everything (2015).[26]
Fitzgerald, F. Scott. The Crack-Up, Spring 1936 [Consulta: 28 juny 2021].
Gamble, Robert; Preston, Edmund. [[[:Plantilla:NHLS url]] National Register of Historic Places Inventory-Nomination: Summit Terrace / F. Scott Fitzgerald House] (pdf). Minneapolis, Minnesota: United States Department of the InteriorNational Park Service, desembre 1968 [Consulta: 15 setembre 2021].
_Cropped.jpg)
