La farinera L'Esperança era una antiga fàbrica del barri de la Sagrera de Barcelona, actualment desapareguda.
L'agost del 1869, el serraller Bonaventura Costa i Dòria va adquirir en emfiteusi a Isidre Feliu i Serarols, que hi tenia una adoberia de pells, uns terrenys a la vora de la Carretera de Ribes (actualment carrer Gran de la Sagrera) i una séquia tributària del Rec Comtal anomenada «Fora Viaix», al terme municipal de Sant Martí de Provençals.[1] El setembre del mateix any va presentar el projecte de construcció d'una fàbrica de farines signat pel mestre d'obres Pau Martorell.[2] El gener del 1870 van demanar permís per a instal·lar-hi dues calderes de vapor, segons el projecte de l'enginyer Teodor Merly,[3] i el 21 de gener del 1871 es va acabar de pagar la construcció, que fou dirigida pel paleta Pere Falqués i Saldoni, parent de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí.[4][2] Aquel mateix dia es va constituir la societat Palès, Costa i Cia, formada pels flequers Andreu Palés i Casanova i Joan Vilaró i Guardiola, i els serrallers Bonaventura i Marcel·lí i Costa i Dòria, per a explotar la farinera,[5] que va rebre el nom de «L'Esperança» pel nom de la filla recentment nascuda d'Antoni Palés.[2]
L'abril del mateix any, Buenaventura Costa va cedir la seva part a l'industrial fariner de Sant Martí Jacint Gili i Garí, i es va constituir la societat Palés, Costa, Gili i Cia, amb Antoni Palés com a principal accionista, que va impulsar l'ampliació de la farinera amb successius projectes del mestre d'obres Antoni Falqués i Ros,[6][7] així com la modernització amb el sistema austrohongarès, que Gili ja utilitzava a la seva farinera del Poblenou. Aquest substitueix la mola de pedra per un cilindre de ferro, proporcionant una farina de més qualitat i més rendiment en la producció.[2]
Antoni Palés va morir el 1878, succeït pels seus fills Antoni i Francesc Palés i Arró (†1902),[2] i aquell mateix any, Antoni Falqués va projectar-hi uns habitatges.[8] El 1886, Isidre Feliu els va establir la seva adoberia (carrer Gran de la Sagrera, 109),[9] i la fàbrica, que fins aleshores ocupava el núm. 107, va ser ampliada amb una nova nau i uns magatzems a la part posterior de la parcel·la,[10] fins a cobrir un tram del Rec Comtal, arribant al carrer de Sant Sever (actualment Ciutat d'Elx).[11]
Al tombant de segle, una sèrie de problemes van provocar l'escissió de la societat, i va quedar al capdavant de la farinera Antoni Palés i Arró,[2][12] que el 1907 va demanar permís per a aixecar-hi un tercer pis.[13] Va morir el 1911,[14] i el va succeir la vídua Francesca Basté i Capmany[15] sota la raó social Vídua de Palés i Fills,[16][17] que el 1917 va demanar permís per a construir-hi una sitja, segons el projecte del mestre d'obres Josep Graner i Prat.[18] A les dècades del 1930 i 1940, la raó social Fills d'Antoni Palés Arró SA hi produïa farina de blat i derivats,[19] mentre que la resta de farines es produïen a La Ceres Catalana,[20] fundada per Francesc Palés prop de la plaça de les Glòries Catalanes.
La farinera va tancar el 1964, i el 1966, la fàbrica va ser llogada al fabricant de plomes estilogràfiques Inoxcrom, empresa fundada per l'inventor Manuel Vaqué i Ferrandis.[2] La propietat va continuar en mans de la familia Palés fins que va ser adquirida per la immobiliària CEVASA,[21] fundada també per Vaqué, que finalment la va enderrocar el novembre del 2005 «sense que ningú hi digués res», en paraules del geògraf i historiador Martí Checa Artasú.[22] Després de l'enderrocament s'hi va fer una intervenció arqueològica que va posar de manifest el tram del Rec Comtal corresponent a la farinera,[23] actualment enterrat sota la vorera del carrer de la Ciutat d'Elx.