L'arquitectura té a l'espai com a element primordial, ho detalla i ho delimita mitjançant el volum. Volum arquitectònic i espai arquitectònic són independents, i de vegades la seva sensació i percepció no coincideixen. Tampoc sempre coincideix el volum amb la forma matèrial que el delimita, doncs varien: la proporció dels nivells interiors, la dimensió visual del color i les textures, i la direcció de les transparèncias.[2]
Aquesta oposició, entre l'arquitectura com a espai o com volum, pot apreciar-se en el diferents que són els edificis vists i viscuts des de fora i vistos i viscuts des de dins: com ara, la diferència entre l'espai interior i la contemplació exterior de les Piràmides d'Egipte, els temples grecs com el Partenó (dissenyats per al culte exterior, com la processó de les Panatenees, i que acullen al seu interior abans que res la imatge del déu i el tresor), els temples cristians (dissenyats com assemblea s-eclessia-de creients, per al culte a l'interior, i amb precedents en les catacumbes i les basílicas romans, amb grans diferències, com les que existeixen entre una església romànica-murs gruixuts, il·luminació i altura limitades-i una catedral gòtica-predomini de l'obertura, l'altura i la llum-), el Palau de Versalles o els edificis del Museu Guggenheim a Nova York i Bilbao.[3]
Exterior del Palau de Versalles, amb els seus jardins.
Interior del Palau de Versalles, en una pintura d'època.
El volum a escala menor que l'empleat en arquitectura és objecte d'una altra de les arts plàstiques: l'escultura, mentre que l'espai a escala més gran que l'utilitzat en l'arquitectura és objecte del'urbanisme, que se serveix de les obres arquitectòniques, els altres elements del espai urbà i els espais que sorgeixen entre ells: (carrers, places, etc.) com els seus propis materials.