Fou cap d'un municipi independent fins que el 1971 va ser fusionat amb Jou i Unarre en el nou municipi. El 1847 el municipi inicial d'Escaló fou ampliat amb l'afegitó dels ajuntaments, tots ells creats el 1812, d'Escart i Estaron.
Està situat a l'extrem meridional de la Vall d'Àneu, de la qual es considera l'entrada natural[1] pel sud. És a la dreta i a prop de la Noguera Pallaresa, al peu de la carretera C-13, en el seu punt quilomètric 151.
Segons Joan Coromines,[3]Escaló és un topònim romànic medieval, de la paraula llatina scala (mateix significat actual).
Geografia
Situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, la població d'Escaló domina un lloc clau a l'inici de la Vall d'Àneu, just a la boca de la vall del Riu d'Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s'obre la Vall d'Àneu, la porta d'accés a la qual era constituïda pel castell d'Escaló i el monestir de Sant Pere del Burgal.
Escaló fou un dels llocs claus, per la seva situació estratègica, del Comtat de Pallars. Tenia una constitució urbana sòlida, amb castell, del qual queda la torre, i vila closa. Esmentada des del segle xiii, Escaló participà en les lluites que visqué en aquella època el comtat. Actualment conserva l'estructura de vila closa.
Edat moderna
En el fogatge del 1553, Escaló declara[5] 24 focs laics i 3 d'eclesiàstics (uns 135 habitants).
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[6] a Escaló. Hi diu que és una localitat que forma ajuntament amb Sant Pere del Burgal, situada en un pla a la dreta de la Noguera Pallaresa. La combaten els vents del nord i del sud, i el clima hi és fred, i produeix refredats, pulmonies i febres. Tenia en aquell 37 cases, presó i l'església parroquial de Santa Helena, servida per un rector ordinari, que té com a annex l'esmentat Sant Pere del Burgal. La terra és en part plana i en part muntanyosa, tot fluix i pedregós, amb algunes muntanyes al nord-est, sud i sud-est, amb boscos de pins, avets, alzines i roures. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses i pastures abundants. S'hi criava bestiar vacum, de llana, porcs, mules i cavalls, i hi havia caça de llebres, perdius i aus de pas. S'hi pescaven truites i anguiles. Comptava amb 21 veïns (caps de casa) i 128 ànimes (habitants).
La vila closa
Fruit de la seva importància medieval, Escaló conserva tota la vila closa, amb les cases disposades a l'entorn d'un sol carrer, corbat. Dos portals, possiblement protegit cadascun per una bestorre, permeten l'accés a l'interior del poble, amb l'església al nord, fora del clos de la vila. La distància interior entre els portals és d'uns 100 metres, i les cases són disposades a banda i banda del carrer, aproximadament una casa cada 5 metres de façana.
↑Mossèn Joan Cicart, lo Vicari i Mossèn Campi; Bernat Cicart, Mateu Savall, Peret Porta major, Vicent Roi, Joan Escales, Pere Montaner, Bertran Campi, Pei Faurat, Bernat Porta, la vídua Monda, Joan Riu, Mossèn Artixó, la vídua Felipa, Pe Joan Campi, Joano de Castell, la vídua Solans, Bernat Campi, Joan Pach, Antoni Roger, Francí Periguetes, Guillem Morera de Sant Pere, Pere Farrera, Joan Castell i Pere Joan Traia d'Escart. Iglésias 1981, p. 87.
Benito i Monclús, Pere; Bolòs i Masclans, Jordi; Busqueta i Riu, Joan-Josep. «Vila closa d'Escaló». A: El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XV). ISBN 84-7739-566-7.
Coromines, Joan. «Escaló». A: Onomasticon cataloniae. IV D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1995. ISBN 84-7256-825-3.
Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Escaló». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
Torres, Núria «El baluard d'Hug Roger III». Sàpiens [Barcelona], núm. 68, 6-2008, p. 55. ISSN: 1695-2014.
_Crist_d%27Escalo_-_Museu_Nacional_d%27Art_de_Catalunya.jpg)
