El Palmar és una pedania de València, molt coneguda per les seues paelles a causa dels arrossars que l'envolten i en destaquen nombrosos restaurants. Històricament, el Palmar s'ha caracteritzat per l'alta concentració de barraques, l'habitatge tradicional de l'Horta, que en altres indrets de la comarca té una presència quasi testimonial. Tot i així, progressivament el nombre d'aquestes s'ha anat reduint amb el pas del temps.[1] El 2022 tenia 763 habitants.[2] Es troba a 18 quilòmetres al sud de València, a través de la CV-500, amb una variant que acaba en el mateix poble.
Està situat al sud de l'Albufera, en una antiga illa delimitada per la Sequiota, la séquia de Junsa al nord-est, el mateix llac i la séquia vella de la Reina per l'oest, i la vella del Palmar pel sud.[3] És una de les pedanies més conegudes i característiques del llac, localitzada enmig de zones de regadiu, i conserva algunes barraques tradicionals de la zona. La novel·la Canyes i fang (Cañas y barro) de Vicent Blasco Ibáñez està ambientada al Palmar i els seus voltants.
Història
En època islàmica, segurament hagué d'existir una alqueriaandalusina a l'illa, ja que en el Llibre del Repartiment de Jaume I es fa la donació d'una alqueria de l'Alcúdia, situada a la mateixa illa del Palmar. El 15 de febrer de 1248, en abandonar el lloc els musulmans que hi habitaven, s'ordenà «aturar fins a 100 moros amb les seues dones i fills en aquella alqueria, perquè eren necessaris per al govern de trenta barques [...]».[3] Encara que les disposicions fetes per Jaume I foren molt favorables per a la pesca a l'Albufera, sembla que durant diversos segles la població no fou permanent, i que la majoria de les barraques foren d'habitants d'altres pobles i viles, com València, Russafa, Catarroja o Silla, que les construïen per guardar els estris de pesca i guarir-se en cas de necessitat.[3]
El Palmar a principis del segle xx
No va ser fins a la segona meitat del segle xviii quan els pescadors i les seues famílies començaren a establir-se a l'illa; es creu que l'ermita ja existia el 1778. Hi ha diverses versions sobre la procedència d'aquesta gent, per bé que quasi totes determinen que el seu origen seria de les poblacions de Catarroja, Torrent i, més probablement, de Russafa, lloc d'on sembla que en un principi les dones es quedaren mentre els homes anaven i venien del Palmar.[3] Així es recorda en una antiga cançó russafina:[4]
«
La vida del pescador també te la sé cantar: el dissabte cap a casa i el dilluns cap al Palmar.
»
D'acord amb el cens més antic que es conserva, de 1854, tenia 65 barraques i una ermita (que depenia de l'església de Pinedo);[5] tenia 289 habitants i pertanyia al municipi de Russafa.[3]
L'any 1877 el Palmar, junt amb el municipi de Russafa, va passar a integrar-se en el municipi de València. En la dècada de 1930, el tipus d'habitatge més habitual era ja el de casa unifamiliar de planta baixa i un pis, tipologia que havia anat substituint la de la barraca tradicional, especialment des de l'incendi de 1855, que havia destruït la meitat del poble. També en els anys 30 es construïren tres ponts sobre les séquies del Palmar, deixant així de ser una illa per a unir-se amb terra per la carretera Natzaret-Oliva (actual CV-500).
Demografia
El 1854 tenia 289 habitants, xifra que va continuar augmentant fins als 351 el 1866 i els 436 el 1874. L'any 1910 la població era de 671 i el 1930 s'havia duplicat fins a arribar als 1.410 habitants. Des d'aleshores el creixement va disminuir, i després d'arribar a la xifra més alta el 1950, de 1.543 habitants, va començar a decréixer fins als 775 que hi havia el 2009.[3]
Economia
Seu de la Comunitat de Pescadors del Palmar
Tradicionalment, l'economia del Palmar ha estat lligada a la pesca i al cultiu de l'arròs, però a partir de la dècada de 1960 va començar a canviar cap a la indústria, l'hostaleria i el comerç, sectors que actualment ocupen la majoria de la població.[3]
Política
El Palmar depén, administrativament, de l'ajuntament de València, i és un barri dins del districte de Poblats del Sud. Però, donada la seua condició de poblament rural, té un alcalde de barri, encarregat de vetlar pel bon funcionament del lloc i de les relacions cíviques, signar informes administratius i portar a l'ajuntament de la ciutat les propostes, els suggeriments, les denúncies i les reclamacions dels veïns.[6]
Transports
El Palmar està comunicat mitjançant diverses carreteres secundàries amb la CV-500, que enllaça al nord amb València (a partir del Saler és autovia) i pel sud amb Sueca.[7] També està unit a València amb una línia de metrobús i hi arriben autobusos turístics.
Serveis públics
El Palmar té una seu de la Universitat Popular, la qual realitza activitats d'animació sociocultural, educació per a persones adultes i educació no reglada.[8] També hi ha una Societat Instructivomusical,[9] i un centre d'activitats per a persones majors, on es realitzen activitats socioculturals i recreatives, de convivència, manteniment físic, tallers i cursos diversos.[10] Existeix a més una instal·lació esportiva elemental, que inclou un camp de preesport, una cistella de bàsquet, un camp de futbol 3 x 3, una pista de petanca i instal·lacions per a tennis de taula i escacs.[11] El Palmar té un consultori mèdic auxiliar.[12]
Patrimoni
Interior de l'església del Jesuset de l'Hort
Llac de l'Albufera. El llac de l'Albufera no és patrimoni del Palmar, sinó de la Comunitat Valenciana i tots els seus habitants.
Església de Jesús de l'Hort: fundada el 1895 segons la placa que hi figura al temple, però es creu que ja existia a finals del segle xix. Va dependre de la parròquia de Pinedo fins a 1942, quan es va constituir en parròquia pròpia.[5][4] L'edifici consta d'una sola nau, amb el sostre voltat. La façana, sense decoració, és simètrica amb un únic buit sobre l'accés, i es remata amb una espadanya.[13] Sobre esta s'alça una espadanya en què se situa la campana.[3]
Llar del Pescador: edifici construït cap al 1980, s'alça en la plaça de la Sequiota.
Embarcador: és un edifici aïllat, d'una sola alçada i planta rectangular, construït cap al 1940 als afores del poble.[3]
Comunitat de Pescadors: es tracta d'un edifici amb tipologia de barraca, construït en la dècada de 1920.[3]
Urbanisme
Plaça de la Sequiota
El nucli originari del Palmar es troba al voltant de la plaça de la Sequiota, centre neuràlgic, amb l'església, al voltant del qual es construïren les primeres barraques, anomenades barraques amb culata o de cul de mona, perquè tenien (i encara tenen algunes barraques que s'hi conserven) la part de darrere arrodonida per a trencar els intensos i freqüents vents que bufen a l'illa.[3] A partir de la plaça s'estenen dos eixos paral·lels en direcció nord-sud, els quals estructuren una retícula, creuats per altres carrers perpendiculars, formant el característic plànol allargat del poble.[3]
Festes
Festes del Crist de la Salut: se celebren a principis d'agost, concretament des del dia 4 d'agost (amb una romeria amb barquetes per l'Albufera). El dia 6 d'agost se celebra la festa gran (dia del Salvador), amb una missa en el seu honor i una processó a la nit per tots els carrers del poble.
Sant Roc: fins a mitjans de la dècada de 1960, al voltant del 16 d'agost (sant Roc), quan ja no era època de pesca i l'arròs encara no havia madurat, els veïns del Palmar tenien el costum d'embarcar estris i anar cap al Perellonet. Allí, amb les veles a manera de tendal, formaven un petit campament, però les autoritats prohibiren aquesta romeria amb l'arribada del turisme i la urbanització de la zona.[3]
Referències
↑Verger, Vicenç M. Rosselló i. L'Albufera de València. 1a ed.. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 9788478265398.
↑ 3,003,013,023,033,043,053,063,073,083,093,103,113,12Egea, Alfredo; Mª Luisa Guijarro; Pedro Llopis; Miguel Arráiz; Adolfo Herrero; Amparo Medina; José Mª Herrera; Ángel Zurilla. «El Palmar». A: Mercedes Alcañiz Moscardó. Pobles del Sud (en valenciano y español). Valencia: Ajuntament de València, 1987, p. 32.
↑ 4,04,1 «Palmar, El». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009.
↑ 5,05,1Egea, Alfredo; Mª Luisa Guijarro; Pedro Llopis; Miguel Arráiz; Adolfo Herrero; Amparo Medina; José Mª Herrera; Ángel Zurilla. «Pinedo». A: Mercedes Alcañiz Moscardó. Pobles del Sud (en valenciano y español). Valencia: Ajuntament de València, 1987, p. 46.
↑Egea, Alfredo; Mª Luisa Guijarro; Pedro Llopis; Miguel Arráiz; Adolfo Herrero; Amparo Medina; José Mª Herrera; Ángel Zurilla. «Legislación sobre las alcaldías de barrio». A: Mercedes Alcañiz Moscardó. Pobles del Sud (en valenciano y español). Valencia: Ajuntament de València, 1987, p. 67.
↑Mapa Oficial de Carreteras. 46a ed.. Madrid: Ministerio de Fomento, 2006. ISBN 84-498-0751-4.
↑«I.D.E. El Palmar (a)» (html) (en castellà). Fundación Deportiva Municipal de Valencia. Arxivat de l'original el 2009-08-31. [Consulta: 26 maig 2010].
.jpg)
.svg){kind=small}
