El dret de propietat és l'àmbit del dret que regula les diferents formes de propietat dels béns immobles (terra) i dels béns mobles. La propietat fa referència a les reclamacions legalment protegides de recursos, com ara la terra i la propietat personal, inclosa la propietat intel·lectual.[1][2] La propietat es pot intercanviar mitjançant la llei de contractes, i si es viola la propietat, es podria demandar sota la llei de danys per protegir-la.[1]
El concepte, la idea o la filosofia de la propietat forma part de tota la llei de propietat. En algunes jurisdiccions, històricament totes les propietats eren propietat del monarca i es transferien mitjançant la tinença feudal de la terra o altres sistemes feudals de lleialtat i lleialtat.
Tot i que el codi napoleònic va ser un dels primers actes governamentals dels temps moderns a introduir la noció de propietat absoluta als estatuts, la protecció dels drets de propietat personal estava present en la llei i la jurisprudència islàmica medieval,[3] i en formes més feudalistes als tribunals de dret comú de l'Anglaterra medieval i primerenca moderna.
El dret real de propietat
Els drets reals existeixen quan el Dret objectiu admet la possibilitat que una persona tingui interès sobre una cosa del món exterior i protegeix aquest interès. Es poden definir com aquells drets patrimonials que atribueixen al seu titular un poder directe sobre una cosa determinada i imposen a tothom el deure de respectar-ho. Els drets reals poden ser plens com el de la propietat o limitats quan el titular es reparteix amb el propietari les facultats que es poden fer amb la cosa. Tot això amb el pressuposat que hi ha un sistema que admet el dret de propietat.[4]
El subjecte dels drets reals pot ser una persona o vàries. En aquest cas es tracta d'una comunitat de titulars, amb la figura de la copropietat. L'objecte sobre el qual recau el dret real és la cosa, tant corporal com incorporal. Es poden, per tant, constituir drets reals sobre els béns immaterials com obres literàries, científiques o invencions, que s'agrupen en els conceptes de propietat intel·lectual i propietat industrial. El contingut és el poder que confereix cada dret real.[4]
L'ordenament estableix uns pressupostos a partir dels quals protegeix als qui els compleixen i els considera com a titulars dels drets reals. Per protegir al titular dels drets reals sobre béns immobles, hi ha establerts uns pressupostos de publicitat que permeten el coneixement i protecció, facilitant el tràfic. En destaca el Registre de la propietat que com a regla general protegeix a qui té inscrit el seu dret en aquest registre.[5]
La possessió és la simple tinença d'una cosa, o d'un dret real, independentment del títol que la pugui justificar, que pot no existir. La possessió es pot referir a la propietat o a un altre dret real com podria ser una servitud de pas. L'article 348 del Codi Civil espanyol defineix la propietat com el dret de gaudir i disposar d'una cosa, sense més limitacions que les establertes en les lleis.[4] Antecedent immediat, el Codi Civil francès que defineix el dret de propietat en l'article 544, com el dret a gaudir i disposar de les coses de la manera més absoluta, sempre que no se'n faci un ús prohibit per lleis o reglaments.
Les facultats que el propietari té sobre la cosa són:
- La lliure disposició, facultat d'alienar la cosa de forma onerosa, com pot ser una compravenda o gratuïtament, amb una donació. També pot disposar per gravar-la amb altres drets reals, com un usdefruit sobre el bé.[6]
- Lliure aprofitament, inclou el dret d'ús, de gaudir-ne o de consumir-lo si es tracta d'un bé consumible.[7]
- Tinença i reivindicació si en fos desposseït davant del posseïdor no propietari, per la reclamació el propietari ha d'identificar la cosa i la seva titularitat.[8]
Funció social de la propietat
Aquestes definicions corresponen a una concepció liberal del dret de propietat, del moment en què es va aprovar el Codi Civil, amb una disposició d'una cosa de la forma més absoluta. Actualment, aquesta concepció s'ha adaptat, la propietat d'un bé aprofita el seu propietari, però l'ús del bé ha d'estar d'acord amb l'interès de la comunitat. L'art 541-2 del Codi Civil català en reconeix de forma expressa la funció social del dret de propietat.[8]
Les tendències actuals en la consideració del dret de propietat són amb l'aplicació de l'Estat social de Dret, diferents de les que imperaven en el moment de la promulgació dels Codis Civils. La propietat es considera ara, no només lligada en el seu exercici per l'interès comú, sinó que afecta veritables obligacions, autèntics deures socials.[9] L'element social penetra en la propietat individual no només en el que pot afectar limitacions en extensió i exercici del dret de propietat sinó de forma activa imposant al propietari obligacions i responsabilitats que demani l'interès general. Suposa un pas de l'antiga visió individualista com a dret del titular a una concepció solidària, un dret que crea obligacions i que ha de ser exercit en consideració no només a la utilitat del propietari sinó considerant la utilitat general.[4]
Dret de propietat en el Codi civil de Catalunya
La Llei 5/2006, del 10 de maig, del Llibre Cinquè del Codi Civil de, relatiu als drets reals, aporta una regulació, pròpia de Catalunya, d'institucions fonamentals en el dret de coses, com són la possessió, la propietat i les situacions de comunitat, especialment l'anomenada propietat horitzontal, i introdueix la regulació dels drets de vol i d'hipoteca. Les seves disposicions tenen caràcter de dret comú a Catalunya. El llibre cinquè és format per 382 articles. D'acord amb la Primera llei del Codi Civil, el llibre cinquè es distribueix en títols, concretament en sis, que estableixen unes disposicions generals, i en el seu títol IV tracta sobre el dret de propietat.
El títol IV estableix una regulació general del dret de propietat que, quan és adquirida legalment, atorga als titulars el dret a usar de forma plena i exclusiva els béns que en constitueixen l'objecte i a gaudir-n'hi i disposar-n'hi, però sempre d'acord amb la seva funció social i dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis.[10]
L’article 541-1 del Codi Civil Català, fa referència al concepte del dret de propietat:
“1. La propietat adquirida legalment atorga als titulars el dret a usar de forma plena els béns que en constitueixen l’objecte i a gaudir-ne i disposar-ne.
2. Els propietaris conserven les facultats residuals que no s’han atribuït a terceres persones per llei o per títol.”
L’art 541-2 CCCat, reconeix de forma expressa la funció social del dret de propietat, de forma que “les facultats que atorga el dret de propietat s’exerceixen, d’acord amb la seva funció social, dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis.”[11]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Merrill, Thomas W.; Smith, Henry E.. Property. Nova York: Oxford University Press, 2010. ISBN 978-0-19-971808-5. OCLC 656424368.
- ↑ «Property law | Definition, History, Examples, & Facts | Britannica» (en anglès), 29-05-2023. [Consulta: 19 juliol 2023].
- ↑ Makdisi, John. Islamic Property Law: Cases and Materials for Comparative Analysis with the Common Law. Carolina Academic Press, 2005. ISBN 1-59460-110-0.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 López Sanz, Salvador. Curso Elemental de Derecho Civll (en castellà). 2a edició. València: Bello. ISBN 84-212-0090-9.
- ↑ Dels capbreus al registre de la propietat: Drets, títols i usos socials de la informació a Catalunya (segles XIV-XX). Documenta Universitaria, 2010-10-29. ISBN 978-84-9984-037-6.
- ↑ Lucas, Esteve, Adolfo. Drets Reals. Drets reals limitats i Registre de la Propietat. J.M Bosch, 2014-10-25. ISBN 978-84-942640-6-1.
- ↑ Muñoz, Xavier O'Callaghan. Compendio de Derecho Civil Tomo III. 3ª Edición.: Derechos reales e hipotecario (en castellà). Editorial Centro de Estudios Ramon Areces SA, 2021-01-19, p. 55. ISBN 978-84-9961-372-7.
- ↑ 8,0 8,1 Torrubia Chalmeta, Blanca; Vilasau Solana, Mònica «Els béns patrimonials. La propietat». Introducció al dret privat: civil i mercantil. UOC, 2017. PID_00242845.
- ↑ Anuario de derecho civil (en castellà). 32. Instituto Nacional de Estudios Jurídicos, 1979.
- ↑ Lucas (Dir.), Esteve, Adolfo. Dret Civil Català IV (1). DRETS REALS. J.M Bosch, 2017-06-10. ISBN 978-84-943485-4-9.
- ↑ «LLEI 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals.». Portal Jurídic. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 4 agost 2023].
Vegeu també
