Desobediència civil electrònica

La desobediència civil electrònica (DCE, també coneguda com a desobediència civil cibernètica o desobediència cibernètica), pot referir-se a qualsevol tipus de desobediència civil en què els participants utilitzin la tecnologia de la informació per dur a terme les seves accions. La desobediència civil electrònica sovint implica ordinadors i internet i també pot ser conegut com a hacktivisme. El terme "desobediència civil electrònica" es va encunyar en els escrits del Critical Art Ensemble (CAE), un col·lectiu d'artistes i professionals tàctics en el seu text seminal de 1996: Electronic Civil Disobedience: And Other Unpopular Ideas (Desobediència civil electrònica: i altres idees impopulars).^[1]^[2] La desobediència civil electrònica busca continuar amb les pràctiques de protesta no-violenta, però pertorbadora, originalment pionera de Henry David Thoreau, que el 1848 va publicar "La desobediència civil".^[1]

Una forma comuna de DCE és la coordinació DDoS contra un objectiu específic, també conegut com a sit-in virtual. Aquests programes virtuals poden ser anunciats a Internet per grups hacktivistes com el Electronic Disturbance Theatre i els borderlands Hacklab.^[3]

L'activisme informatitzat existeix a les interseccions dels moviments politicosocials i la comunicació mediada per ordinador.^[4] Stefan Wray escriu sobre la DCE:

«

"A mesura que els pirates informàtics es polititzen i a mesura que els activistes s'informatitzen, veurem un augment en el nombre de ciberactivistes que participen en el que es farà més conegut com a Desobediència Civil Electrònica. Accions de la desobediència civil tradicional, com una ocupació o un bloqueig, cada vegada es faran més de forma electrònica o digital. El lloc principal per a la Desobediència Civil Electrònica serà al ciberespai.^[1]

»

Jeff Shantz i Jordon Tomblin escriuen que la DCE fusiona l'activisme amb l'organització i la creació de moviments mitjançant la participació en línia:

«

La desobediència cibernètica posa èmfasi en l'acció directa, en lloc de protestar, apel·la a l'autoritat o simplement registrant la dissidència, cosa que impedeix directament les capacitats de les elits econòmiques i polítiques de planificar, perseguir o dur a terme activitats que perjudiquin les no-elits o que restringirien les llibertats de les persones de les comunitats no-elits. La desobediència cibernètica, a diferència de bona part de l'activisme convencional o fins i tot de la desobediència civil, no restringeix les accions sobre la base de l'acceptació o legitimitat de l'estat o de les empreses ni en termes de legalitat (que el desobedient cibernètic considera en bona part com a mecanismes que les elits dominen de forma esbiaixada i corrupte). En molts casos recentment, les persones i grups implicats en l'activisme en línia o la desobediència cibernètica també s'impliquen en accions i organitzacions del món real. En altres casos, persones i grups que només han estat involucrats en esforços del món real ara mouen el seu activisme i s'organitzen també en línia.^[5]

»

El terme desobediència civil electrònica i hacktivisme es podrien considerar sinònims, tot i que alguns comentaristes sostenen que la diferència és que els actors de la DCE no amaguen el seu nom, mentre que la majoria de hacktivistes volen mantenir-se en l'anonimat. Alguns comentaristes sostenen que la DCE utilitza només mitjans legals, en contraposició a les accions il·legals utilitzades per pirates. També es manté que el hacktivisme es fa per individus més que per grups específics.^[4] En realitat, la distinció entre DCE i hacktivisme no està clara.