La conservació i restauració de pel·lícules consisteix en rescatar les pel·lícules deteriorades i preservar les imatges que continguin. Aquesta tasca ha sigut iniciada per historiadors del cinema, arxivers, museus, filmoteques i organitzacions sense ànim de lucre.
Es busca que el resultat final de la restauració sigui allò més pròxima a la seva versió original.[1] Durant molts anys, el terme «conservació» era un sinònim de «duplicació». L'objectiu de les persones que conservaven les cintes era crear una còpia duradora sense una pèrdua de qualitat en el film. Ara, aquesta conservació engloba molts conceptes com aquesta duplicació en diversos formats, però també del tractament, emmagatzematge i accés als arxius en qüestió. Els professionals que s'hi dediquen cerquen la protecció de la pel·lícula i compartir-ne el contingut amb garanties d'accessibilitat i llegat cultural.[2]
El deteriorament d'una pel·lícula es basa principalment, en la inestabilitat química d'aquesta. El suport fílmic i la imatge que reprodueixen, son els dos elements més aptes a la degradació en el temps, això es a causa de la seva resistència química. Debut a això, les condicions i l'emmagatzematge d'aquestes pel·lícules varia depenent del lloc, sobretot es té en compte les condicions de humitat i temperatura
El deteriorament es un problema que ha afectat a mols artistes al llarg dels anys, per exemple a Georges Méliès, que de 500 cintes fetes, només 200 es conserven (Aquestes dades van ser recollides al 2008).
Aquesta preocupació per les pèrdues de les pel·lícules van fer que els professionals de la industria es replantessin les seves formes de fer pel·lícules i van implantar la idea d'un nou canvi:
Es va normalitzar l'ús del polièster. Però, l'acetat de cel·lulosa es seguia fent servir, i això va originar que a partir d'aquest químic, es formés un síndrome, anomenat síndrome del vinagre. Un altre problema que van sorgir i van degradar les pel·lícules van ser la presencia de microorganismes unicel·lulars presents en la natura. Tots aquest fongs i bactèries devoren la part essencial del cel·luloide, la “gelatina”. Quan aquest component es dissol, els microorganismes s'ho mengen en unes 72 hores.[4]
La síndrome del vinagre és un procés de deteriorament del cel·luloide provocat per l'augment de les temperatures i de la humitat, on el material del que està format la cinta de cel·luloide passa a ser àcid acètic (CH₃COOH), i deteriorament de tota la pel·lícula en un procés irreversible. La producció d'aquest àcid és el que origina l'olor a vinagre.
El primer cas que es va registrar va ser el 1948 per causa de les condicions d'humitat i calor. Aquest procés presenta diferents fases:
Actualment no existeix ninguna forma d'aturar aquesta síndrome un cop entra en les darreres fases.[5]
La majoria de les restauracions son fetes als laboratoris cinematogràfics. Aquesta pràctica es fa servir per poder restaurar i conservar les pel·lícules que han estat defectuoses perquè les següents generacions puguin gaudir d'elles. A vegades s'utilitza el mètode de l'etalonatge per recuperar els tons de color que poden tenir les pel·lícules. (la pràctica habitual d'aquesta, es actualment l'etalonatge digital)
El procés passa per diferents fases:
Altres dades a tenir en conta és que les pel·lícules noves son de polièster, ja que aquest material es mes fàcil de conservar i duren molt mes de temps.[6][7][8]