Espectacle de comèdia de l'artIl·lustració de la comèdia de l'art, segle XIX
Commedia dell'arte va ser el nom que va rebre un tipus d'espectacleimprovisatde carrer que va ser especialment popular al renaixementitalià i que tenia uns personatges característics, com la Colombina, l'Arlequí, el Pedrolino —que esdevindria el Pierrot francès— i el pantalone. Dramaturgs de la talla de Shakespeare i Molière es van basar en ells per a escriure les seves obres, són origen dels pallassos, d'històries tradicionals de titelles, i de les òperes còmica i bufa.[1] Les intrigues, mims i acrobàcies corren a càrrec dels «zanni» ('criats'), que encarnen personatges tipus com Arlequí i la seva xicota Colombina, l'astut Brighella, el maldestre Polichinela o el rústic Truffaldino.[2]
La definició de «comèdia de l'art» distingia el teatre d'actors professionals d'aquell que es feia a les corts per part de literats i cortesans o dels espectacles sagrats de l'església. Les companyies professionals estaven compostes per artistes i acròbates ambulants. No interpretaven textos d'autor sinó que, a partir d'un argument, representaven esdeveniments inspirats en la realitat quotidiana, enriquits amb números acrobàtics, dansa, música i cant.
A la comèdia de l'art hi ha una sèrie de personatges tipificats i arquetípics, la majoria amb la seva màscara pròpia, que els actors coneixen bé. La trama i el tema, són motius i esbossos, etapes del procés creatiu. Els actors improvisen a escena amb aquest material, i l'obra teatral neix davant del públic en el mateix moment en què es representa. Cada peça és diferent i els autors de l'obra en són els mateixos executors.[3]
Etimologia
Comèdia de l'art al segle XVI
Comèdia de l'art és la traducció literal al català de l'italiàCommedia dell'Arte, on «art» té el significat medieval d'ofici, de saber-fer. Significa doncs l'ofici de la comèdia, del teatre. «Commedia» i «comèdia» venen del llatícomoedia, amb el mateix significat. Amb el temps, la paraula «comediant» ha estès el seu significat no només a qui es dedica a fer comèdies sinó a l'ofici de fer teatre, en general: actor.[4][5]
Història
Obra de Molière interpretada el 1670 per la comèdia de l'artComèdia de l'art als segles XVII-XVIII
L'origen plàstic de la comèdia de l'art es troba als antics ritualscarnavalescos, mentre que els personatges van començar com una evolució dels de la comèdia clàssica grega d'Aristòfanes i Menandre, i llatina d'autors com Plaute o Terenci. La mimesi reiterada d'allò típic va acabar transformant-se en arquetípica, possiblement també per la necessitat social permanent de la caricatura, la farsa i la broma. La comèdia de l'art va significar una inflexió en l'evolució de la comèdia des de l'antiga Grècia, cosa que no va poder ser evitada pels poders moralitzants medievals a qui no agradava veure la comèdia com una ganyota grotesca. A l'edat mitjana actuaven al carrer i a places, en escenaris funcionals i desmuntables.[6]
La comèdia de l'art va recuperar dels grecs la màscara, no només com a objecte sinó en el sentit conceptual, els personatges estan estructurats dins d'una psicologia donada. La màscara-personalitat identifica física, psicològicament i fins i tot lingüísticament els personatges, i permet ridiculitzar la realitat quotidiana, les autoritats i els estaments sacerdotals.[6]
La comèdia de l'art va desenvolupar-se primer a Itàlia i es va difondre per tot Europa. La seva popularitat va ser extraordinària. Les funcions van estendre's a salons i corts. L'escenari es va anar tornant cada vegada més complex, estàtic, amb tres dimensions, mentre que l'escenografia romania encara dominada pels colors del vestuari i les màscares.[7]
En el segle xvii, la comèdia de l'art es va tornar hiperbòlica per influència del barroc, disfressava parcialment els personatges, i afegia efectes especials i elements mecànics. En aquesta època els governs d'Espanya i França van intentar censurar i reglamentar aquesta forma teatral que, no obstant això, va ser font d'inspiració per a grans autors de teatre com Lope de Vega, Cervantes, Corneille, Molière i Marivaux.[7]
Temàtica
Arlequí i Antonieta
Les trames i els temes són molt variats, poden ser tràgics o còmics, històrics, pastorals, bèl·lics, etc. i qualsevol combinació entre ells. Els actors, a més de la preparació física, eren experts en literatura, i se sabien de memòria nombroses cites, històries i qualsevol material que els pogués ser d'utilitat. Les seves comèdies no són bufonades sinó un entreteniment enginyós, intel·ligent i de bon gust que amalgama sàviament llenguatge i acció.[7]
Estil
Les obres de la comèdia de l'art solia constar d'un pròleg de presentació i tres actes dividits en escenes. La proporció entre veu i gest podia variar en funció del país on actuava la companyia. En alguns països hi havia menys gags verbals i més de visuals que a d'altres. Molts del personatges masculins duien màscares. En canvi, els femenins, no. Amb tot, es considera un teatre de màscares.
Companyies
Els noms de les principals companyies estables de comèdia de l'art muntades entre 1575 i 1625 es prenen de les acadèmies culturals; així van néixer: els «Gelosos» (I Gelosi o Comici Gelosi), els «Ardents», els «Confidents», els «Desitjosos», els «Fidels», els «Units» i la companyia de Zan Ganassa, un dels primers i més populars Arlequins.[8]
Personatges de la comèdia de l'art
Arlequí i Colombina clàssicsBallarina amb un Pierrot del segle XXI
Alguns personatges de la comèdia de l'art han esdevingut tips i arquetips. Els personatges més cèlebres són:
Arlecchino. És el criat embolicaire. Sempre té gana.
Balanzone. Es coneix també com «El Doctor» (il Dottore). És un personatge seriós i presumptuós.
Beltrame. Màscara milanesa que representa el pagès que va amb aires de senyor.
Brighella. És el servent entremaliat.
Capitan Matamoros. Militar fatxenda i ridícul, similar al Miles Gloriosus de Plaute.
Capitan Spaventa. Militar fatxenda. És més culte i refinat que Matamoros.
Cassandro. És una màscara vella, com Pantalone, amb característiques similars.
Colombina. Serventa. Sovint fa parella amb Arlecchino. Els seus dots són la malícia i una certa trapelleria i sentit pràctic.
Coviello, Cetrullo, Ciavala, Gazzo o Gardocchia. Ha tingut rols diversos, des del servent boig al pare de família.
Dosseno. El geperut.
Flaminia. És una de les enamorades més cèlebres, coneguda com «L'Enamorada». Els enamorats no duen màscara actualment.
Carlo Goldoni, amb textos com El criat de dos amos, va intentar una cosa tan contradictòria com una comèdia de l'art escrita, amb guió tancat.[10]
Els titelles de guant tradicionals catalans, que tenien un vestit blanc anomenat ànima sobre el qual es podien posar diferents vestits, al contrari dels de vestit «fixe» de la resta d'Europa, ja estaven desenvolupats a la segona meitat del segle xix. malgrat poder canviar de vestit tenien uns noms típics prefixats, que provenien dels personatges de la comèdia de l'art: Joanet és el zanni, Pericu el Pierrot, Tòfol o Cristòfol és Pulcinella, Baldomero i el senyor Enric són dos Pantalons diferents, un de vell i un altre més jovial, el Doctor té diversos noms, però sempre és doctor: Doctor Polsegueres, Doctor Carabassetes, etc. Només afegeix el personatge del dimoni, com a personatge no pertanyent a la comèdia de l'art. A finals del segle xviii, moltes obres tradicionals catalanes de titelles van ser importades d'obres de titelles italians, que eren versió amb ninots de presentacions de comèdia de l'art.[11]
En la cultura popular cinematogràfica, especialment al cinema mut o les comèdies slapstick, on el gest és molt més important, per exemple, alguns elements típics de la comèdia de l'art que s'usen encara són els grups de policies, com a cor, el teatre dins el teatre, i les persecucions finals. Els lazzi de la comèdia de l'art serien actualment els gags de les comèdies.[6]
En Picasso
Pablo Picasso va crear personatges amb estètica inspirada en personatges de la comèdia de l'art (pulcinella, arlequí i pierrot, especialment), tant en pintura, incloent retrats dels seus fills Paulo i Claude, com en escultura.[12] La passió que Picasso va demostrar per diversos personatges de la comèdia de l'art, reunida més tard en diferents «suites» ("Suite dels Arlequins", "Suite dels Saltimbanquis", etc), ofereix una mirada poètica d'un món evocat pel pintor mundo evocado por el pintor malagueny a partir d'escenes circenses i altres espectacles populars del París del primer quart del segle XX. Des dels seus quadres del període rosa, com La família de saltimbanquis (1905) o La dona de l'acròbata (1904), fins a escultures com el cap de El boig (cap d'Arlequí), modelada en fang després d'una visita al Circ Medrano; passant per la seva variada sèrie d'arlequins, politxinel·les i Pierrots, en què s'incloïen un parell de famosos retrats dels seus fills Paulo i Claude.[13][14]
No menys intensa va ser la dedicació de Picasso al dissenyador de vestuari per a un total de cinc ballets, entre 1915 i 1924, en col·laboració amb Serguei Diàguilev, i a través de la seva amistat amb Jean Cocteau.[15]
Referències
↑Pep Alsina, Frederic Sesé, La Música i la seva evolució, editorial Grao, 1994. ISBN 9788478275885(català)
↑Dieterich, Genoveva. Diccionario del teatro. Madrid, Alianza Editorial, 2007, p. 79 y 80. ISBN 9788420661735.
↑Luigi Pareyson, Xavier Giner, Els problemes actuals de l'estètica. Universitat de València, 1997. ISBN 9788437033174
Diversos autors, La representació teatral, Editorial UOC, 2011. ISBN 9788497883115
Diversos autors, Pràctiques escèniques de l'edat mitjana als segles d'or, Universitat de València, 1999. ISBN 9788437033488
Josep Valls, Josep Valls i Grau, La Comèdia de l'art o L'art de la comèdia, editorial Pòrtic, 1996. ISBN 9788473069182
Ricard Salvat, El teatre durant l'Edat Mitjana i el Renaixement: actes del I Simposi Internacional d'Història del Teatre sobre «L'Edat Mitjana i el Renaixement en el Teatre": Sitges, 13 i 14 d'octubre de 1983, Edicions Universitat Barcelona, 1986. ISBN 9788475281896(italià)
Giovanni Albertocchi, Dalla Commedia dell'Arte a Goldoni, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 1997. (italià)
