Carlos Franco Iribarnegaray (Ferrol (La Corunya) 30 d'agost de 1912 - Madrid, 1982), va ser un militar espanyol, que va arribar al grau de tinent general i va ser l'últim Ministre de l'Aire durant l'última etapa de la fi del règim dictatorial entre desembre de 1975 i juliol de 1977.
Va ingressar en l'Acadèmia General Militar en 1929 i en l'Acadèmia Militar de Segòvia. Com a tinent va participar amb els revoltats en la Guerra Civil, arribant al grau de capità de l'arma d'artilleria.
Una vegada acabada la contesa es va incorporar a l'exèrcit de l'aire i va ser comandant de l'Ala 37, cap de la Zona Aèria de Canàries i de la III Regió Aèria. El 1947 assolí el grau de tinent coronel.[2] Diplomat en Alts Estudis Internacionals, va destacar com a professor de l'Acadèmia d'Aviació de Lleó, de l'Escola Superior de l'Exèrcit i de l'Escola Superior de l'Aire. Va ser director general d'Aviació Civil i Procurador en Corts. En 1974 va ascendir a tinent general. A la mort del general Francisco Franco, el nou cap de govern, Carlos Arias Navarro, el va nomenar ministre de l'aire, càrrec que va ocupar fins a la convocatòria de les eleccions generals espanyoles de 1977. El setembre de 1977 fou nomenat president del patronat de l'Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial d'Espanya.[3] Va morir de càncer en desembre de 1982 i fou enterrat a Majadahonda.