Carles de Camps i d'Olzinellas (Barcelona, 15 de setembre de 1860 - Sant Sebastià, 11 d'abril de 1939)[1][2] fou un polític i escriptor català, segon marquès de Camps.
Va néixer al carrer de la Canuda de Barcelona (vegeu Palau del Marquès de Camps), fill de l'advocat i hisendat Pelagi de Camps i de Matas (1828-1889), natural de Figueres, i de Concepció de Olzinellas i Ros, natural de Barcelona.[1]
El 27 de maig de 1895 es va casar amb Maria de Casanovas i Vallés, filla del marquès de Galtero. Van tenir sis fills: Pelagi (1896-1899),[3] Jordi, Rafael (Cavaller del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya), Narcís, Felip i Pilar (casada amb el baró de Quadras). El seu fill Felip va morir l'any 1924 durant la Guerra del Rif (Marroc) i Narcís, enginyer de l'Escola Central d'Enginyers Industrials i soci del Cercle Eqüestre de Barcelona, va morir assassinat durant la Guerra Civil.
Era enginyer de forests, polític i amo d'un gran patrimoni. Fou condecorat amb la Gran Creu al Mèrit Militar i la Gran Creu al Mèrit Agrícola. Era, a més, Maestrente de Ronda.
El 1891 fou president de la Diputació de Girona pel Partit Conservador, però després abandonà aquest partit, signà el Manifest a la Reina Regent (1898) i milità a la Lliga Regionalista, amb la que fou elegit diputat per Olot a les eleccions generals espanyoles de 1899 en les legislatures de 1899-1901 i 1901-1903 i per Igualada a les eleccions generals espanyoles de 1914, en les legislatures de 1914-1915, 1916-1918 i 1918-1919. A les Corts fou un dels promotors de la Llei de Repoblació Forestal de 1908 i la rectificació del cabal del riu Ter el 1903.
El 1917 va ser el director general d'Agricultura. De 1919 a 1923 va ser Senador del Regne. El 1923, quan es proclamà la dictadura de Primo de Rivera es va retirar de la política.[4]
Fou un dels fundadors de la Unió de Propietaris Surers Catalans el 1911 i president de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) de 1897 a 1901, i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona de 1926 a 1936.
La proclamació de la Segona República Espanyola el va portar a posicions més conservadores. Durant els mesos següents a l'esclat de la guerra civil espanyola, i després que el seu fill Narcís fos assassinat, s'exilià a França, i d'ací a Sant Sebastià, on va morir poc abans d'acabar la guerra.
El 1931 va rehabilitar el títol de baró d'Algerri que va heretar el seu fill Jorge de Camps i de Casanovas que tindria el títol de baró d'Algerri, Maestrant de Ronda i Cavaller del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya.