Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 9 de desembre de 1954) és una poeta i escriptora en llengua catalana.[1]
Va cursar estudis musicals (piano, guitarra, harmonia) a Arts del Ritme i al Conservatori del Liceu i la seva dedicació professional ha estat la de l’ensenyament musical.[1]
La seva obra aplega diversos títols de poesia, novel·la, narrativa breu i narrativa de no- ficció, set dels quals han rebut guardons com el premi Mercè Rodoreda de narrativa,[2] el Miquel de Palol de poesia,[3] el Serra d'Or [4] o el Premi Octubre de poesia.[5] Part dels seus poemes han estat traduïts al gallec, èuscar, castellà, francès, occità, italià i anglès, i han format part de diverses antologies, entre les quals Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo, 48 poètes catalans pour le XXI siècle, He decidido seguir viviendo, Xeixa-fourteen catalán poets o Paraula encesa.[6][7]
Ha interpretat els seus poemes en diversos indrets dels Països Catalans, sovint en col·laboració amb altres poetes. Un curtmetratge dirigit per Jordi Bueno (estrenat el 2012) s'ha basat en un dels seus contes, Ràdio taxi.[8] Dinamitzadora cultural, ha promogut diversos projectes de difusió de la poesia com ara les trobades poeticomusicals a Lailo, una rebotiga del Raval, durant cinc anys, i la Festa de la Poesia a Sitges, que dirigeix juntament amb el poeta i bioquímic Joan Duran i Ferrer des de l'any 2007.[7]
Al maig del 2013 va formar part, juntament amb Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal i Jaume Pont, del quartet de poetes antologats a l'estudi dedicat a la literatura catalana de la revista literària francesa Europe.[9] Aquest fet va suscitar l'interès del món poètic francòfon, i s'edità la versió francesa del poemari On no sabem, titulada Cet espace entre nous.[10]
Viu a Sitges des del 2000.[7]