Batalla de Bois-de-Céné

Batalla de Bois-de-Céné

Revolta de La Vendée
Tipus	batalla
Data	7 desembre 1793
Coordenades	46° 56′ 20″ N, 1° 53′ 03″ O
Lloc	Bois-de-Céné
Estat	França

La batalla de Bois-de-Céné va tenir lloc el 6 de desembre de 1793 durant la Revolta de la Vendée.

Preludi i forces presents

Article detallat

Batalla de Bouin.

El 6 de desembre de 1793, Charette aconseguí escapar de l'illa de Bouin amb part de les seves tropes després de ser colpejat per les forces republicanes de l'ajudant general Jordy.^[1] A les 3 de la tarda arriba a Châteauneuf.^[1] El seu exèrcit tenia 800 supervivents segons l'estimació de Jordy, 4,6 o 1.200 segons la del tinent coronel republicà Dominique Aubertin.^[2] Al final del dia, els Vendeans es van trobar amb un comboi republicà entre Bois-de-Céné i Châteauneuf que escortava caixes de municions.^[3][4] La força dels republicans era de 300 homes a peu i uns quants genets segons les memòries del líder de Vendée Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière^[3] i de 400 homes segons Charles-Joseph Auvynet.^[5] Segons les memòries anònimes de l'administrador militar, el destacament estava format per 300 homes del 3r batalló de voluntaris d'Ille-et-Vilaine i una companyia de genets de Nantes dirigida pel general Nicolas Haxo.^[6] Tanmateix, a les seves memòries, Aubertin, que diu tenir les seves dades del mateix Haxo, indica que el general només tenia 80 homes d'un batalló d'Ille-et-Vilaine, dotze genets de Nantes i el seu estat major.^[7]

Procediment

Els enfrontaments van tenir lloc entre Bois-de-Céné i Châteauneuf, no gaire lluny de l'abadia d'Île-Chauvet.^[8] Els diferents testimonis no coincideixen del tot en el curs de la lluita. Segons Lucas de La Championnière,^[a] els vendens van posar ràpidament en fuga els "blaus" després de cridar "republicans!» en resposta a «qui vive?».^[9][10] No obstant això, els reforços Patriot van arribar des de Bois-de-Céné i Île-Chauvet i es van tornar a involucrar en la lluita per intentar recuperar la municií.^[9][10] Els republicans aturen la seva persecució a la nit.^[9]

Segons l'administrador militar,^[b] la cavalleria va fugir des de l'inici de l'atac, però el general Haxo va oposar una llarga resistència amb el batalló d'Ille-et-Vilaine.^[6] Tanmateix, no va poder evitar que els reialistes s'emportessin uns quants caixons de munició.^[6]

Segons l'adjudant general Aubertin,^[c] l'alerta es va donar quan Haxo i el seu estat major estaven reunits en una casa. Els dos bàndols estan sorpresos per la trobada i els vendeneans es mostren reticents a llançar l'atac.^[7] No obstant això, van acabar notant el reduït nombre de republicans, però es van retirar per por a l'arribada de reforços.^[7] Segons Aubertin, l'enfrontament es limitava a l'intercanvi d'alguns trets.^[7]

Després de la baralla, Haxo va a Beauvoir-sur-Mer.^[7] Els Vendeans es van retirar a Saint-Étienne-de-Mer-Morte.^[3]

Pèrdues

Aquesta victòria, qualificada de «miracle» per Lucas de La Championnière,^[5] va permetre als Vendeans apoderar-se de municions, armes i una trentena de cavalls.^[11] El nombre de caixons capturats varia segons les fonts: només un segons Aubertin,^[7] dos segons l'administrador militar^[6] i tres segons Lucas de La Championnière i Le Bouvier-Desmortiers.^[9][10]

No es coneixen les pèrdues. Segons les memòries de Charles-Joseph Auvynet, els homes de l'escorta van ser "quasi completament sacrificats".^[5] Segons Le Bouvier-Desmortiers, l'escorta va perdre tres quartes parts dels seus homes^[10] i sis republicans van ser capturats a Châteauneuf abans de la lluita.^[5] D'altra banda, segons les memòries de l'adjudant general Aubertin, el combat va acabar «sense pèrdues notables per cap banda».^[7]

Notes i referències

1. “Escapat d'un perill extrem, l'exèrcit no podia deixar de morir enmig de l'enemic que ocupava tots els llocs del voltant, vagant a l'atzar, sense pólvora ni cavalleria. El senyor Charette era ell mateix a peu i no volia muntar l'únic cavall que es podia salvar; un segon miracle aviat ens proporciona nous mitjans de defensa. Entre Châteauneuf i Bois de Céné, tres-cents homes i uns quants genets conduïen tres caixons a un lloc veí. Al crit de "qui vive", vam respondre republicans; es van deixar enganyar fàcilment i ens van prendre per columna que tornaven de l'atac a Bouin; en un instant foren enderrocats, la munició al nostre poder, i ja uns trenta cavalls muntats per trenta de la nostra cavalleria, que serviren aquell mateix dia per detenir molta infanteria. Tanmateix, les tropes de Bois de Cene i Isle Chauvet van avançar per arrabassar les nostres preses i defensar els seus companys; els majors esforços es van fer a banda i banda i un dels caixons bolcat, van arribar a arrencar les gàrgoles amb una mà mentre s'apunyalaven amb l'altra; s'acostava la nit, els republicans van deixar de perseguir-nos i vam continuar el nostre camí enmig dels focs que brillaven per totes bandes als camps. Hem parat a Saint-Etienne de Mermorte; els caixons massa pesats per a la marxa es van llençar a un estany i la pólvora es va carregar als cavalls. De seguida ens vam posar en marxa per unir-nos a MM. Joly i Savin que, havent rebutjat tancar-se a Bouin, havien conduït les seves tropes cap al llac. Aquells que mai s'han trobat en una necessitat extrema poden aprendre com en aquests moments el fàstic deixa pas a la necessitat. Ens vam aturar durant la nit en una casa on hi havia vi. Un dels meus companys va aconseguir apropar-se a la bóta i per manca de fang se'n va omplir el barret; quan va venir a explicar-nos aquest feliç descobriment, tothom li va demanar un glop d'aquest preciós licor; totes les boques estaven enganxades a la vora del seu barret greixós, es va buidar a l'instant.»— Memòries de Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière.
2. "L'enemic va agafar el camí del Bois de Sené, i va caure inesperadament sobre el general Haxo que només tenia tres-cents infants amb ell (el 3r batalló d'Ille-et-Vilaine) i una companyia de genets nantesos. L'atac va ser tan ràpid i animat que aquests genets amb prou feines van tenir temps de muntar els seus cavalls; diversos, fins i tot sense veure el general, i sense saber on s'havia reunit i posat en línia les seves tropes, es van retrocedir sobre els mil vuit-cents homes comandats pels adjunts generals Sainte-Suzanne, Chadeau i Mangin. Haxo, però, al capdavant del seu petit batalló d'Ille-et-Vilaine, va lluitar com un heroi, i va disputar durant molt de temps el terreny que li restava; malauradament el seu valor no va poder impedir que els reialistes li prenguessin i s'emportessin dues caixes de cartutxos, premi preciós que els valgué una victòria en un moment en què ja no tenien molins de pols; però va ser que el general no hagués sucumbit davant el nombre i la impetuositat dels agressors. Al vespre, va enviar a conèixer si els adjunts generals Sainte-Suzanne, Chadeau i Mangin encara estaven al seu lloc: no hi va trobar ningú. Pels informes que se'ls havien fet, sense saber què havia estat del general que es suposava pres o assassinat, i sense saber el nombre d'enemics a qui la fama havia augmentat, havien cregut prudent fer una retirada, al Port-Saint-Père. Al passar per Machecoul, havien donat ordres al comissari de guerres, que s'hi havia quedat, d'evacuar la seva ambulància i els seus subministraments cap a aquest mateix lloc. La notícia d'una derrota i de la mort del general es va estendre aviat a Nantes, i va arribar a les oïdes de Carrier, que es va enfurismar contra els tres adjunts generals a causa de la seva retirada. No obstant això, quan Haxo es va assabentar que estaven a Port-Saint-Père, els va informar que s'havia mantingut amo del país i els va ordenar que s'unís a ell amb les seves tropes a Machecoul. Els va explicar com havia suportat el xoc d'un enemic cinc vegades més nombrós que ell, i quin coratge havia demostrat al seu batalló d'Ille-et-Vilaine, que ara anomenava només el batalló d'herois. Els va aclaparar amb mostres d'afecte, i va ser el seu defensor de Carrier, que va voler enviar-los perquè fossin agafats i conduir-los a la seva cort lligats de peus i mans. El primer que es va gloriar de la presa de l'illa de Bouin va ser el general Dutruy, que no hi havia aparegut. A més dels tres-cents republicans que s'hi van alliberar, s'hi va trobar un ampli subministrament de blat de moro de tota mena, que va ser de gran ajuda a l'exèrcit i a la ciutat de Nantes, mancada de subsistència.»— Memòries de l'administrador militar.
3. “El brigadier Jordy tenia ordres de romandre a l'illa de Bouin, per evitar que els reialistes hi tornessin; i el comandant Aubertin, la columna del qual no havia sortit del continent, després d'apoderar-se del reducte del molí, va tornar a Beauvoir, on el general Haxo va venir a revisar les tropes. Aquest últim va dir al comandant que, havent establert el seu quarter general durant l'atac a l'illa de Bouin, en una casa de Bois-de-Cene, custodiada només per un destacament de vuitanta homes d'un batalló d'Ille-et-Vilaine, i dotze genets de Nantes, ell i el seu estat major havien estat en perill considerable. Estaven reunits a la casa, i el destacament es va col·locar als voltants, quan un sentinella va donar l'alarma disparant la seva arma i cridant: "Aquí estan els vendeans!" Davant aquest crit inesperat, el general i els seus oficials van sortir de pressa i van veure una tropa de reialistes que no van quedar menys sorpresos de trobar-se amb els republicans en camí. La columna enemiga es va aturar i semblava voler retrocedir. Haxo va aprofitar aquesta vacil·lació per muntar el seu cavall, igual que el personal de Nantes i els genets: el feble destacament d'infanteria ja estava sota les armes. Els Vendeans no sospitaven que el general pogués trobar-se amb tan poca gent, sobretot en sentir-lo donar, en veu alta, l'ordre d'avançar batallons els noms dels quals assenyalava, i en veure el rostre confiat de l'homenet, d'homes valents que tenien davant. Al cap d'uns instants van percebre l'enginy; però, tement que la resistència d'aquest grapat d'homes donés temps perquè arribés algun reforç, van continuar la marxa pel bosc, i es van limitar a portar una caixa de cartutxos, col·locada a poca distància de la casa, i que ningú no tenia ni havia pensat assegurar-se. Es van intercanviar uns quants trets, sense pèrdues notables a cap dels dos bàndols. Charette, en sortir dels aiguamolls, humit i llanguit, s'havia canviat de roba per les d'un moliner al qual havia entrat. Era al capdavant de la columna que acabava de passar per davant del general Haxo.»^[7]— Memòries de l'adjudant general Aubertin.

Referències

1. Loidreau 2010, p. 332.
2. Aubertin 1824, p. 72.
3. Dumarcet 1998, p. 293
4. Chassin, t. III, 1894, p. 389.
5. Dumarcet 1998, p. 296
6. Administrateur militaire 1823, p. 117-118.
7. Aubertin 1824, p. 73-75.
8. Gabory 2009, p. 331.
9. Gabory 2009, p. 331.
10. Le Bouvier-Desmortier, t. I, 1809, p. 208-209.
11. Loidreau 2010, p. 334.

Bibliografia

• Dominique Aubertin, Mémoires sur la guerre de la Vendée, en 1793 et 1794, par l'adjudant-général Aubertin, Paris, Baudoin frères, libraires-éditeurs, 1824, 175 p.
• Charles-Louis Chassin, La Vendée Patriote 1793-1795, t. III, Paris, Paul Dupont, éditeur, 1894, 575 p.
• Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2912883001).
• Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Éditions Robert Laffont, coll. « Bouquins », 2009, 1504 p. (ISBN 978-2221113097).
• Mémoires sur la Vendée comprenant les mémoires inédits d'un ancien administrateur miliaires des armées républicaines, et ceux de Madame de Sapinaud, Baudoin frères, Libraires, 1823, 224 p.
• Urbain-René-Thomas Le Bouvier-Desmortiers, Réfutation des calomnies publiées contre le général Charette, t. I, 1809, 630 p.
• Simone Loidreau, «Charette l'insaisissable - 6 décembre 1793», dans Hervé Coutau-Bégarie et Charles Doré-Graslin (dir.), Histoire militaire des guerres de Vendée, Economica, 2010, 656 p.
• Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, Lucas de La Championnière, Mémoires d'un officier vendéen 1793-1796, Les Éditions du Bocage, 1994, 208 p.
• Jean Julien Michel Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République française, t. II, Baudoin frères, Libraires-éditeurs, 1824, 515 p.