Ballada popular

La ballada popular és l'execució improvisada, amb veu i música interpretada en directe, del ball de bot tradicional de Mallorca per part de persones que hi prenen part com a actors, pel simple gaudi de ballar, i, sovint, també com a espectadors. Es diferencien de les mostres folklòriques per no necessitar la presència de públic, per ballar sense una coreografia o un ordre establerts, pel fet que els participants no vesteixen indumentària tradicional i per ser un acte obert a absolutament tothom.

La ballada popular té l'origen al Llevant de Mallorca i altres contrades properes quan l'illa encara es dedicava a la feina del camp. En acabar la jornada, sovint s'organitzaven a possessions i llogarets sonades de guitarres i guitarrons i la gent ballava en parella. Hi imperava el que encara es coneix com a ball de pagès, la jota i la mateixa. Tot i la dictadura franquista i les novetats de les modes i el gust de la gent (ball d'aferrat: valsos, polques, tangos...), a la pagesia mallorquina s'hi varen mantenir el ball de bot, i serien, més endavant, un punt de referència per la recuperació de la identitat col·lectiva.^[1]

L'any 1969, just abans de les festes de Sant Feliu de Llubí l'activista cultural, Biel Frontera, juntament amb altres col·laboradors, com Gabriel Janer Manila, decidiren que era hora de posar en valor les cançons de la terra, tonades i gloses del camp. Aleshores organitzaren el I Festival de cançons del camp Flor de Taparera, on hi van participar cantadors locals i forans. Aquesta edició i les que tengueren lloc fins a l'any 1972 varen tenir un gran èxit i van ajudar a impulsar la valoració de la tradició del poble de Mallorca, i els actors de música i ball tradicionals varen guanyar un gran protagonisme. Hi destacà Biel Ramis, des Cantó, una de les figures més importants de la cançó popular, toandes del camp i romanços, que a més de cantar-los els va saber transmetre a joves cantautors com Biel Majoral o Maria del Mar Bonet.^[2]

A les acaballes del franquisme (1939-1975) i durant la transició democràtica (1975-1982) començà a imperar un moviment entre els mallorquins que cercava sortir al carrer i expressar-se, recuperar les manifestacions populars, els costums, la música, el ball i la identitat com a poble. Està documentat que les ballades es recuperaren a Sant Llorenç des Cardassar el 1974. El maig d'aquell any l'agrupació Card en Festa organitzà el primer ball de bot al pati del Convent de ca ses Monges. Al setembre repetiren amb una ballada a Son Berga. La metxa havia arrestat i ja no deixaria de cremar. De fet, la recuperació de les ballades populars es produí de manera simultània a diferents pobles de Mallorca i també a Palma.^[3]

En el cas de Palma, la figura de Bel Cerdà Soler (1945-2010) fou clau: es dedicà a la recuperació de les festes de Ciutat al carrer, la música, el cant i la fabricació d'instruments tradicionals. Amb tot això, creixé la popularitat de la música i el ball tradicional que pugnava per defugir dels patrons dels Coros y Danzas de la Sección Femenina de la Falange Española amb què s'enfocaven la mostra de ball, al servei del turisme. La música i el ball davallaren de l'escenari a la plaça i l'espectacle folklòric es transformà en festa popular i ball obert. L'Escola de Música i Danses de Mallorca creada a Palma el 1975 per Bartomeu Ensenyat (1917-1998) és l'agrupació de la qual sorgiren els balladors i els mestres que varen contribuir a escampar el ball de bot per tot arréu. Aquesta entitat creà escola per la seva manera de ballar i ensenyar els punts de ball, que en facilità molt l'aprenentatge. Les primeres ballades populars, amb ball obert improvisat, es varen dur a terme a Palma aquell mateix any. Les organitzaren, entre d'altres, Bel Cerdà i Antoni Artigues (1950-2018). Es feien a la plaça Major cada dissabte vespre sense cadafal ni llum, i hi participaren el grup de l'amo en Biel Caragol (Sineu), Marjal en Festa (sa Pobla), madò Buades (sa Pobla), l'amo en Toni Fai (Sant Llorenç), s'Estol des Gerricó (Felanitx), Balls i Tonades de Mallorca (Son Roca), Aliorna (Palma)... Aquestes trobades foren la llavor de les primeres escoles lliures de ball de bot de plaça. Es crearen les festes la Nit de Sant Joan a la plaça de la Drassana i el Diumenge de l'Àngel al Castell de Bellver, impulsades per Bel Cerdà i la Federació d'Associacions de Veïns de Palma. Els grups que encetaren el ball obert a Palma varen néixer durant aquest anys. El 1978 aparegué el grup Aliorna, dirigit per Antònia Rubio, i el 1979, el grup Sis Som, dirigit per Bel Cerdà. Sempre convidaven el públic a ballar durant les seves actuacions.^[1]

A la dècada dels 80, el fenomen de la ballada popular creixia progressivament i les mostres de ball tradicional disminuïen. Els eixos que mouen aquesta manifestació segueixen essent la voluntat de recuperar la festa al carrer, retrobar-se amb la cultura pròpia, reconèixer la identitat del poble en la música i el ball tradicional i, en lloc de veure, viure la festa i experimentar-la en primera persona. El Centre de Cultura Popular, creat el 1982, volia fomentar la ballada oberta com a mitjà de gran participació del poble, les agrupacions folklòriques perquè poguessin conservar i mostrar els balls més antics i la vestimenta mallorquina i el so de les xeremies, flabiol i tamborí, que a principis dels 80, amb molt poques colles supervivents a tot Mallorca, es trobaven en un estat de decadència crítica.

L'estiu de 1982, a l'ermita de la Victòria d'Alcúdia es varen reunir cinc escoles de ball de bot per tractar d'analitzar conjuntament quina era la seva problemàtica i tractar-la des d'un front comú. L'Escola de Ball de Bot d'Alcúdia, el grup Aliorna de Ciutat, l'Escola de ball de Campanet, l'Escola Card de Sant Llorenç des Cardassar i l'Escola Marjal en Festa de sa Pobla, signaren un manifest on es comprometien a donar un impuls al ball de bot abandonant les demostracions amb vestimenta tradicional i obrint el ball a tothom. Arran d'aquest manifest s'organitzaren escoles de balls amb finalitats diverses i no tant encaminades únicament i exclusivament a alimentar un grup folklòric. Era més important la participació i la popularització del ball que no l'exhibició d'una o dues colles de bons balladors. Empeses per l'embranzida social les escoles optaren per recolzar i empènyer la participació popular en detriment de l'espectacular perfecció, decisió que, a la llarga, havia de resultar d'una transcendència gairebé imprevisible.^[4]

A Palma es treballà intensament i s'impulsaren les festes populars per implicar la participació de la gent en la preparació, en la realització i en el manteniment. El 1988, es publicà el Catàleg d'Activitats Populars. Guia de dinamització sociocultural, elaborat pel Centre de Cultura Popular i editat per l'Ajuntament de Palma, en el qual apareixien els recursos per fer festes populars i mostrava la realitat cultural de Mallorca. S'hi inclogueren com a grups de cançó tradicional Aliorna, Coanegra, Música Nostra i Sis Som.^[1]

Cada vegada hi havia més ballades populars, es crearen més escoles de ball de bot i sorgiren altres grups nous amb l'objectiu, sobretot, de fer música per a ball obert. Aquests grups varen marcar el camí cap on evolucionà la ballada popular. Un d'aquells grups de referència és Música Nostra, creat el 1981 per, entre d'altres, Miquela Lladó (1948). S'introduí un concepte nou de grup que revolucionà i marcà un canvi important: la millor sonorització. S'amplificaren els instruments individualment, hi havia una o dues veus solistes, s'hi incorporà el baix elèctric. Tot això marcà la diferència amb les agrupacions folklòriques, que interpretava la música amb diferents instruments duplicats i un cor de veus, sonoritzats amb micròfons d'ambient, si n’hi havia. L'enregistrament també suposà un canvi destacable. Des d'aleshores els discos han estat una eina destacada de difusió de la música popular perquè ho la podia tenir a l'abast en qualsevol moment, per escoltar-la i per aprendre-la o practicar el ball. Aliorna, Música Nostra i Sis som editaren els seus primers discos durant els anys vuitanta.^[1]

A la dècada dels 90 la ballada popular estava totalment instaurada, era part imprescindible de les festes populars de Palma. Hi havia ballades a les festes populars d'estiu i d'hivern de les barriades, en els actes de les administracions, durant la Diada de Mallorca i el Dia de les Illes Balears. Es consolidà també la ballada popular al Diumenge de l'Àngel i la Nit de Sant Joan, cosa que els donà encara més popularitat. El moviment “Ball a sa plaça”, que havia començat la dècada anterior com a cosa de pocs va passar a ser majoritari. Amb motiu de l'èxit inicial a Palma, la ballada popular s'estengué a la Part Forana. Així, els grups de Palma varen començar a sonar pels pobles de Mallorca.^[1]

Els grups de música popular de Palma que es consolidaren com a grups de ballada popular foren Aliorna, Al-Mayurqa, Herbes Dolces, Música Nostra, Sis Som, Voramar i Xaloc Música, també aparegueren Caliu, Carumbau, Myotragus i Tracalada. Editaren discos els grups Aliorna, Caliu, Herbes Dolces, Música Nostra, Sis Som i Xaloc Música. Les agrupacions folklòriques, davant de l'èxit indiscutible del ball a plaça, s'obriren a fer-ne. Fins aleshores només oferien mostres: damunt un escenari i amb el públic assegut, només ballaven els membres de les agrupacions, amb coreografies preestablertes i vestint indumentària tradicional. Eren Aires Mallorquins, Aires Santjordiers, Arrels de Son Fortesa, Art i Ball Mallorquí, Balladors de Lluc, Balls i Tonades de Mallorca, Rondalla de Bellver i sa Revetla de Sant Antoni, que edità aleshores el seu primer disc.^[1]

El ball de bot, i no el ball compost, ja era, feia anys, la manera en què hom aprenia a ballar. Les mostres i els balls de coreografia havien perdut quasi tot el pes i més d'una agrupació perderen el referent dels seus majors en pro de mestres i monitors joves que hi introduïren el ball lliure. Amb la participació dels grups no palmesans, les ballades s'havien exportat fora de la capital i ja feia alguns anys que s'organitzaven grans trobades de ball popular sense mostra folklòrica que les precedís, com era habitual fins aleshores. Els primers grups de ball de bot de la Part Forana es fundaren a Inca i Marratxí. Actualment, la ballada popular continuà amb molta vigència. És present a totes les festes populars, als actes institucionals i a les celebracions de diades, trobades i aniversaris d'entitats.^[1]

A les ballades populars s'hi executen balls que reflecteixen la riquesa de variants i particularitats de les diferents localitats i és un lloc d'intercanvi de punts (passos de ball). Hi participen, essencialment, dos grups de persones: sonadors (i cantadors) i balladors. Els sonadors s'organitzen en grups musicals d'instruments tradicionals i moderns i s'ofereixen per ser contractats. Una ballada, normalment, dura una hora per cada grup que hi toca més els 10 o 15 minuts de canvi entre un i altre, si s'escau, i la majoria de vegades n’hi actuen entre un i tres (en ballades especials n’hi pot haver més). Els balladors més experimentats sonen les castanyetes mentre ballen.^[1]

Les principals modalitats del ball de bot són el bolero, la jota, el fandango i la mateixa. D'aquestes, les tres primeres són, originalment, balls importats de la península el segle xix, però adaptats després de molts anys. La mateixa és reivindicada com el ball més genuí de tots, però també és el més difícil, i per això és, per contra, el menys popular perquè és el que menys gent sap ballar correctament. Els passos o moviments de cadascuna d'aquestes modalitats s'anomenen punts i cada punt té un nom propi. Cada tipus de ball es forma d'un punt bàsic (sovint conegut com a punt llis o primer, o amb un nom propi per alguns dels casos: ‘colzet’ en bolero, ‘enrevoltar’ en jota, ‘rossegueta’ en mateixa...) que s'executa durant les tornades de les cançons o entre estrofa i estrofa, lírica o melòdica. Entre els bàsics s'hi intercalen passos de tipus, dificultat i nom molt variables. Cadascun dels punts de cadascun dels balls té un nom o més d'un, perquè és molt freqüent que els pobles o les diverses escoles de ball anomenin un mateix punt de maneres diferents. Abans de l'auge, cada poble o zona de Mallorca ballava uns passos determinats. Ara, que hom balla a qualsevol lloc de l'illa, part del coneixement dels balladors s'ha mesclat i compartit. El gran nombre de punts permet que el ballador que comanda improvisi el ball i el compongui amb la dificultat i varietat que cregui convenient. La dificultat del ball de bot rau en conèixer un nombre considerable de punts i saber-los executar. Hi ha balls específics, però, com el parado de Valldemossa, el fandango pollencí o el bolero de Ciutadella, que segueixen una coreografia establerta, sempre la mateixa.^[1]

El ball de bot es balla, tradicionalment, en parella, un home i una dona. Durant segles ha estat costum que la dona comandi, és a dir, que decideixi i comenci els punts a fer i que l'home demostri la seva destresa per seguir-la. Avui això ha canviat: a més que les parelles es formen sense tenir en compte els sexe dels balladors, amb l'auge de les ballades populars de finals del segle xx s'ha anat imposant ballar en cercle. Així, un dels ballador més experimentats comanda i la resta el segueix. Com que per comandar s'ha de tenir un bon coneixement del ball, dels punts i de la música, hi ha pocs balladors capacitats, i de vegades s'arriben a formar cercles tan multitudinaris que ocupen tota la plaça i no deixen espai per qui balla pel seu compte. Per solucionar-ho, de vegades es fan rotllanes concèntriques. Tanmateix, en cercle només s'hi ballen boleros i jotes.^[1]

Les mateixes –ràpides i formades per dues parts, la mateixa i el copeo– són encara un ball exclusiu de parella, i el costum que la dona hi comandi (tot i que no és immutable) encara es manté en molts de casos. Els fandangos es ballen també entre dos, però amb una col·locació especial: cada parella es posa al costat d'una altra de manera que es formin dues files de persones en què cadascú balla amb la del seu davant, però, això sí, totes comandades per una de tota sola, que decideix els punts a fer. Les contradanses, arribades per influència francesa al segle xviii, són la modalitat més poc freqüent de les ballades, però, al contrari que les mateixes, són molt bones de seguir, per això, quan sonen, poca gent no s'hi uneix. A les contradanses, tot i que tampoc no es distingeixen els balladors per sexe, sí que hi ha una manera de ballar per l'home i una altra per la dona (o per qui en fa els papers respectius): es forma un cercle dins d'un altre, amb els homes al de fora i les dones a l'interior.

Ballant la Bullanguera, una jota interpretada com a darrera peça en una ballada popular a Mallorca.

Finalment, la bullanguera és a tots els efectes una jota (considerablement més llarga que les habituals), però amb una particularitat: només la balla una parella en tota la plaça, mentre la resta de gent l'observa i l'acompanya amb mamballetes. Generalment, una dona convida a ballar un home al centre de la rotllana, o hi surt tota sola esperant que un home s'atreveixi a sortir-hi. El primer que ho fa segueix els passos de la dona, que mira de fer-lo perdre’s amb cada punt. La parella que ha començat, però, dura molt poc: durant tot el ball, contínuament surten balladors a prendre’s el lloc per dansar amb la dona, i les balladores fan el mateix per ballar amb l'home. Generalment, es deixa un temps de cortesia suficient per fer com a mínim un punt abans de sortir a reclamar el lloc. Tot i que és un ball que sí que distingeix per sexe, darrerament comencen a sortir parelles d'homes o de dones sense distinció. La parella que queda al centre quan acaba la bulla és molt aplaudida.^[1]

Normalment, l'organització d'una ballada respon a dos motius: l'un, acompanyar un acte o fer part d'una festa. L'altre, satisfer les ganes de ballar amb d'altra gent, és a dir, sense cap motiu concret. Moltes vegades són els grups de música o les escoles de ball qui les impulsen (sobretot en el segon cas), mentre que en el primer la iniciativa acostuma a ser de les institucions. Dins una ballada no hi ha cap nombre limitat de balls que es puguin sonar o dansar, cap exigència en destresa en executar-los, ni tampoc cap obligació de començar o aturar-se en un moment concret. Per començar, amb la plaça buida i la gent a les voreres, el grup de sonadors interpreta la primera cançó, però ningú no balla; es tracta d'una primera crida als balladors a més d'un moment de cortesia per agrair, sense posar atenció en res més, la tasca dels sonadors, sense els quals la vetlada no seria possible. Amb la segona peça, la plaça s'omple de cercles i parelles. Sense cap ordre ni prevalença d'un damunt un altre, els balls se succeeixen, només amb la particularitat que una mateixa sempre sol anar seguida d'una altra i que la bullanguera se sol reservar per al final. Sí que és habitual que els sonadors facin saber abans de començar quina modalitat de ball de bot interpretaran a continuació, sovint al crit de «Va de bolero!», «Va de jota!» o «Va per un fandango!», per exemple. Per contra, la bullanguera no s'anuncia, sinó que tots els balladors n’identifiquen el començament, rítmic, sense melodia i molt característic. Sonadors i balladors responen moltes vegades el final de cada peça amb un «Ben ballat!»^[1]

De totes les modalitats de ball es conserven i es ballen peces populars, però gairebé tots els grups de música tradicional de Mallorca canten cançons d'autor fetes per algun membre de la seva formació o per tot el conjunt. Són els sonadors qui tria el repertori de cada ballada i molt poques vegades no combinen cançons tradicionals mallorquines i cançons seves. També hi inclouen qualque cançó menorquina, valenciana o catalana, i fins i tot qualque polca. La manera d'interpretació i combinació de les cançons són les que confereixen l'estil propi als diferents grups consolidats. Qualsevol cançó –popular o d'autor– en una ballada pot tenir lletra o ser només instrumental. En les que en tenen, el domini de la llengua catalana és pràcticament absolut, només algunes estrofes populars són en castellà.^[1]

L'evolució de la música i la del ball populars ha estat paral·lela: a mesura que el ball de bot ha crescut i s'ha obert, els grups de música han creat o adaptat cançons perquè balladors i públic gaudeixin de peces més variades i els ofereixen un repertori de música nova, d'autoria pròpia i adaptada especialment per al ball de bot. Des dels anys 70 fins a l'any 2023, a Palma, s'ha publicat 52 discos de grups de música tradicional i 8 d'agrupacions folklòriques.^[1]