Antoni de Martí i Franquès (Altafulla, 14 de juny de 1750 - Tarragona, 20 d'agost de 1832)[1][2] fou un destacat científic català de la revolució química.
Fill d'Antoni de Martí i Gatell (1729-1794), del llinatge dels Martí d'Ardenya,[3] i de Maria Franquès i Gatell (1732-1757).[4] Estudià a la Universitat de Cervera dos anys (1762-1764). Va ser un hisendat i va rebre grans fortunes de la seva família.[5] El 1773 es va casar amb la seva cosina Isabel Móra i Franquès (1753-1824),[6] originària de Valls.[7][5]
Va ser un important impulsor de les indústries, com ara la del drap fi de cotó, terrisseria, i el conreu d'oliveres.[8] Va ser soci fundador de l'Associació d'Amics del País a Tarragona (1786), i el mateix any ingressà en l'Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.[5]
Arran de l'experiment de Antoine Laurent Lavoisier per demostrar que la teoria del flogist era falsa, Antoni de Martí va voler-ho demostrar a Barcelona l'any 1787. Ho feu durant la lectura dels seus treballs: Memoria sobre algunas producciones que resultan de la combinación de varias substancias aeriformes i Memoria sobre el aire vital de las plantas y particularmente de la pita a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.[5]
A partir del 1788 i fins al 1790 va fer un dels treballs més importants de la seva vida per determinar amb gran exactitud la quantitat d'oxigen present en l'aire, basant-se en anteriors treballs de Lavoisier i d'altres científics. Va començar el treball prenent mostres d'aire al teatre de la Santa Creu de Barcelona. Presentà aquest treball anomenat, Memoria sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosferico y sobre varios metodos de conocerla a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona l'any 1790. Reproduí l'estudi a les principals ciutats europees, Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).[5]
Durant molts anys la discussió científica sobre la sexualitat de les plantes va ser molt activa dintre dels cercles científics. Martí va defensar la teoria de la sexualitat de les plantes. Després de segles d'incertesa, el suec Carl von Linné va demostrar, el 1729, l'existència de pistils i estams, la base de la seva teoria de la reproducció vegetal. La discussió semblava tancada, però el sistema de Linné va despertar tota mena de reaccions. El seu opositor més ferm, Lazzaro Spallanzani, hi va respondre el 1785 amb una bateria d'experiments que posaven en dubte la teoria sexual. Spallanzani assegurava que el cànem i els espinacs, totalment aïllats en pots, s'havien reproduït sense pol·linització. Martí i Franquès, partidari de les teories de Linné, decidí repetir els experiments de Spallanzani i resolgué el dilema. El plantejament de Martí és tot un exemple de treball científic. Va idear diversos assaigs per provar diferents variables: va plantar testos ben espessos de plantes i d'altres amb poques plantes; va exposar-les en diferents direccions cardinals i diferents graus d'insolació; va descartar factors ambientals i va repetir els experiments amb diferents espècies va treure els resultats en un estudi, que el va començar el 1789 i el va acabar el 1791. El va presentar a l'Acadèmia Mèdic Pràctica de Barcelona del qual n'era membre des de feia un any. S'anomenà Experimentos y observaciones sobre los sexos y fecundación de las plantas.[9] L'estudi verifica la teoria de Linné i ensorren la crítica de Spallanzani. Tot i que el treball no va ser traduït, la biblioteca de la Reial Acadèmia de Londres i científics com el gran botànic Joseph Banks van adquirir ràpidament la memòria de Martí en castellà. El mateix any presentà la Memoria sobre los productos de la mezcla de distintas substancias aeriformes.[5]
Col·laborà amb científics francesos en la mesura del Meridià de París fins a Barcelona.[5]
El 1795 es publicà la memòria sobre l'aire atmosfèric al Memorial Literario e Instructivo de la Corte de Madrid en tres fascicles, a la qual va fer grans aportacions amb els seus descobriments.[5] El 1798, es va instal·lar en una casa del carrer Santa Anna de Tarragona, on recopilà una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció de minerals i material per fer un laboratori meteorològic per experimentar amb plantes.[5]
Els anys 1800 i 1801 va visitar les universitats i acadèmies de París, Londres, Amsterdam i Brussel·les on es van publicar els seus treballs.[5] El 1805n els seus experiments sobre l'aire aparegueren a la revista anglesa de gran prestigi Annalen der Physik, revista que cent anys més tard publicaria els treballs d'Einstein.[5]
El 1806 tornà a col·laborar amb els físics, Francesc Joan Domènec Aragó i Jean-Baptiste Biot per a mesurar l'arc del meridià de París des de Barcelona fins a l'illa de Mallorca. Biot va declarar sobre Antoni de Martí:
El 1807, Biot escrigué a diferents revistes de caràcter científic explicant la seva estada amb Martí i Franquès. El mateix any el Comte de Lasteyrie va dir sobre Martí:
[5]
El 1811, quan la ciutat patia el setge Napoleònic, Antoni de Martí i Franquès es va allistar a la defensa de la ciutat. La guerra es va perdre, la ciutat va ser saquejada i el laboratori i les notes d'Antoni es van perdre a més va resultar ferit durant el setge. Només s'han conservat fins als nostres dies els quaderns de laboratori d'entre 1816 i 1826. Es coneix també que Martí va recollir com a mínim tres herbaris i una petita col·lecció geològica.[5]
El 1817, Martí promogué la carretera entre Tarragona i Lleida.[5] El 1822 signà un manifest reclamant la presència d'alguna universitat a Tarragona.[5]
Va viure a Barcelona des del 1829 al 1830, on va formar un cercle sobre temes científics.[cal citació]
Va fer un estudi sobre la fecundació dels garrofers que va ser pioner a l'estat espanyol, i participà en les investigacions sobre la fil·loxera, una plaga de les vinyes.[8]
Va morir el 20 d'agost de 1832 mentre li llegien un número de la publicació científica Annales de chimie et de physique. El mateix any de la seva mort, Francisco Carbonell y Bravo va declarar:
[5] Bastant temps més tard (1912), Francis Gano Benedict va dir:
[5] El 1982 van traslladar les seves restes al panteó familiar a la capella del Dolors de l'església parroquial d'Altafulla, amb motiu del 150è aniversari de la seva mort.[10]
Durant la Revolució química es va descobrir que l'aire no era una substància simple, sinó que estava compost de dos o més gasos diferents: l'oxigen, el nitrogen i altres. Alguns químics, com Joseph Priestley o Carl Wilhelm Scheele, inventarem mètodes per mesurar aquesta concentració, els anomenats eudiòmetres.[5]
Martí va declarar sobre els eudiòmetres:
.[5]
Altres, com Felice Fontana o Marsilio Landriani, creien que aquesta composició no era constant, i que les variacions causaven tot de malalties. Científics de renom com Alessandro Volta i Henry Cavendish proposaren diferents valors. Lavoisier també va tenir la seva opinió sobre aquesta discussió científica.[5]
Martí i Franquès, després de llegir sobre tots aquests intents i teories, va decidir comprovar-ho ell mateix. Des de 1787 a 1790 va dur a terme centenars d'experiments i mesures en diferents dies, sota diferents climes i temperatures. Va començar el treball prenent mostres d'aire al teatre de la Santa Creu de Barcelona. Finalment arribà a una conclusió, que expressà amb concisió al seu treball. Martí va declarar:
Martí és la primera persona que afirma i demostra que l'aire és una mescla de composició constant, i el primer que la determina amb un valor d'una precisió que encara s'utilitza avui en dia. Els mètodes analítics moderns han demostrat que es tracta d'un 20,946% en oxigen. Aquest treball és el més notables i el més repercussiu d'Antoni de Martí i Franquès. Presentà el 1790 el seu estudi a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Reproduí l'estudi a les principals ciutats europees, Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).[5]
Els resultats de Martí i Franquès no només resultaren correctes, sinó que foren definitius i van ser molt ben acollits per la comunitat internacional de químics. El científic català va aconseguir el reconeixement d'especialistes d'arreu del món, i el seu treball va ser traduït i publicat a les revistes de caràcter científic de més impacte.[5]
L'explicació del seu experiment apareix en nombrosos manuals de ciències i llibres sobre química general, sobretot durant la primera meitat del segle xix. La seva fama també creuà l'oceà: en un estudi imprès a Washington DC el 1868, en què es discuteix la possibilitat de ventilar el Capitoli dels Estats Units s'inclou una breu cronologia de la mesura de l'aire. El document ressalta que: "De Marty (sic) és conduït, per experiments a Catalunya amb sulfur de calci, a afirmar que la proporció d'oxigen a l'atmosfera és constant", i considera que investigacions posteriors es limiten a refinar els seus resultats.[5]
Tot i que les repercussions més grans foren al continent europeu.[5]
A l'estranger, el nom de Martí solia escriure's amb faltes d'ortografia. Així, se l'ha anomenat: Demartí, De Marty, Marty, o fins i tot Macarty. A vegades, fins i tot, algun manual de química l'esmenta com el filòsof anglès Macarty.[5]
Fins al 1800, el món no tenia mida estandarditzada. Cada ciutat mesurava les longituds com volia. Els savis il·lustrats francesos volien crear una única unitat per estandarditzar el sistema de mesura. Com a base per a aquest sistema escolliren allò que és comú per tots els humans: la Terra. Per això, una expedició científica va sortir de París el 1792 amb l'objectiu de mesurar la distància entre el pol Nord i la línia equatorial. Aquesta distància dividida per 10.000.000 és el que van anomenar metre, del grec metron, que significa mesura. L'expedició Sud, dirigida per l'astrònom Pierre Mechain, va mesurar des de París fins a Barcelona. Es tractava d'una missió d'importància internacional, i moltes persones van ajudar els científics durant el procés d'enfilar-se a campanars i muntanyes per realitzar les seves triangulacions. A Tarragona, l'expedició francesa va comptar amb l'ajut i l'assessorament de Martí i Franquès, que va acollir-los i va oferir-los terrenys de la seva propietat per instal·lar-hi l'instrumental. Les mesures es van realitzar des de la muntanya de Tamarit i el far del port de Tarragona, llavors en construcció. En una segona expedició de l'Acadèmia de Ciències de París, Martí també rebria els científics Francesc Aragó (nascut a Perpinyà) i Jean-Baptiste Biot. Aquest últim, que va guarir-se d'una malaltia a casa de Martí, escriuria, en un futur, una carta on narrava una admiració els experiments que el científic li havia mostrat.[5]
Amb motiu del 150è aniversari de la seva mort, es varen celebrar diversos actes commemoratius a Tarragona, i es va convocar un concurs públic per aixecar-li un monument, que es va inaugurar el 22 de setembre de 1982 a la plaça d'Orleans de Tarragona(al costat de l'institut que porta el seu nom). El monument, obra dels arquitectes barcelonins Jordi Álvarez Alzón i Ernest Minguillón Monné, és de maó rugós i està format per un arc commemoratiu, una estela (amb la inscripció a les bases).
A la casa número 8 del carrer de Santa Anna de Tarragona, actualment seu del Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona, s'hi va col·locar l'any 1964 una gran làpida de marbre on, envoltat per una orla amb elements de la química (alambí, flascons, etc.), hi figura aquest text:
Antonio Martí y Franquès
1750 - 1832.
La Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona
en la celebración del segundo centenario de su fundación
dedica este recuerdo a su ilustre miembro.
Tarragona 18 de Octubre de 1964.