Les amígdales són acumulacions de teixit limfoide[1] que es troben a la gola, abans de l'inici de la laringe i del tub digestiu.[2]
El conjunt de totes les amígdales forma l'anell de Waldeyer.[3] Inicialment, la medicina occidental cregué que no tenien una important funció defensiva i immunitària. Avui dia se sap que la seva activitat productora d'immunoglobulines és rellevant a nivell sistèmic i local, sobretot en l'etapa infantil en la que es produeixen els primers contactes amb microorganismes patògens.[4]
Hi ha diverses amígdales:
L'amigdalitis aguda és la patologia més freqüent, ocasionalment pot evolucionar a una amigdalitis crònica.
Els coristomes (masses de cèl·lules histològicament normals presents en localitzacions aberrants) cartilaginosos amigdalins són una troballa rara.[7] Poden afavorir el desenvolupament d'amigdalitis de repetició.[8]
L'actinomicosi amigdalina és una entitat clínica poc comuna.[9] Es presenta predominantment en individus amb certes alteracions hematològiques congènites, asma bronquial o que han sofert infeccions locals prèvies per estreptococs beta-hemolítics.[10] És una de les causes d'amigdalitis crònica.[11]
Durant l'edat pediàtrica, les tuberculosis primàries (és a dir, no acompanyades d'infecció pulmonar o disseminada pel bacil de Koch) de les amígdales, es veuen molt poques vegades.[12] Són més comunes les de tipus secundari, particularment en persones grans[13] i/o immunodeficients.[14]
S'han descrit hemorràgies amigdalines espontànies causades per una amigdalitis bacteriana aguda,[15] una mononucleosi infecciosa,[16] una amigdalectomia,[17] una leucèmia mieloide aguda promielocítica[18] o una infecció pel virus SARS-CoV-2.[19]
Els càlculs tonsil·lars són concrecions calcificades que es formen als plecs de les amígdales, en especial en els de la palatina.[20] La seva composició inclou residus de bacteris i d'epiteli, juntament amb dipòsits de materials inorgànics, com ara la hidroxiapatita o l'oxalat de calci.[21] Per regla general, tenen petites dimensions i no provoquen símptomes,[22] però ocasionalment poden ser molt grans i cursar amb odinofàgia,[23] otàlgia referida,[24] febre i disfàgia.[25] De manera excepcional, un càlcul amigdalí gegant és l'origen de dispnea, perforació esofàgica i mediastinitis.[26]
Les amígdales ectòpiques són acúmuls de teixit tonsil·lar, unilaterals o bilaterals, que es desenvolupen en la cavitat oral fora de l'anell de Waldeyer.[27] En certes ocasions, poden originar disfonia[28] o tenir l'aspecte de neoplàsies benignes.[29]
L'anomenada amígdala rectal és una proliferació reactiva de teixit limfoide que apareix infreqüentment en aquesta porció del tub digestiu,[30] no sempre fácil de diagnosticar[31] i d'etiologia desconeguda. S'ha descrit sobretot en adults de mitjana edat,[32] alguns d'ells infectats pel virus d'Epstein-Barr[33] o amb serologia luètica positiva.[34] Debuta amb dolor abdominal i de tant en tant també és la causa de rectorràgies continuades[35] o de prolapses rectals recurrents,[36] encara que en alguns casos és una troballa mèdica incidental sense una simptomatologia associada significativa. A vegades, tot i no ser una neoplàsia maligna, la seva aparença macroscòpica pot suggerir l'existència d'un tumor carcinoide o d'un limfoma MALT.[37]
L'amigdalectomia és un procediment que ha demostrat ser d'utilitat en malalts que pateixen determinats tipus de psoriasi[38] o de trastorns del son.[39] En nens amb hipertròfia tonsil·lar i que tenen aquest problema, la coblació (ablació en fred) parcial és una alternativa a la cirurgia clàssica.[40]
Les amígdales tan sols s'extirpen si creixen més del normal o hi ha una amigdalitis crònica que no respon al tractament mèdic adequat.[41]
Viccionari