Albert de Sisteron,[1] conegut com a Albertet, (fl. 1194 -1221) va ser un joglar i un trobadorprovençal de Gap. De la seva obra, han sobreviscut vint-i-tres poemes.[2] "Albertet" o "Albertetz" és el diminutiu d'Albert en occità;[3] tot i que aquesta denominació es refereix habitualment a Albertet de Sisteron, també hi havia un Albertet Cailla, trobador molt menys conegut i amb la major part de l'obra perduda.
D'acord amb la seva vida, era fill d'un noble joglar anomenat Rostir, del qual ha sobreviscut alguna peça.[5] Albertet va ser famós per la seva veu i les melodies de les seves curtes cançons, però no per les seves lletres.[5] El trobador Uc de Lescura va elogiar la veu d'Albertet (votz a ben dir).[6] Dins la societat cortesana va ser un reconegut intèrpret i un bon conversador.[5] La major part de la seva vida la va passar a Aurenja, on es va fer ric abans de traslladar-se a la Llombardia, on va romandre entre 1210 i 1221.[5][7] A Itàlia va freqüentar les corts de Savoia, Montferrat, Malaspina, Gènova, i la dels Este, a Ferrara.[6] A la cort dels Este és on probablement va entrar en contacte amb Guillem Augier Novella, Aimeric de Peguilhan i Aimeric de Belenoi.[6] També va viatjar a l'oest de la Provença, lluny de Montferrand, on va conèixer Robert, el delfí d'Alvèrnia, Gaucelm Faidit i Peirol i,[6] segons alguns testimonis, en algun moment fins i tot es van refugiar a Espanya.[8] Amb el temps va tornar a Sisteron, a Forcauquier, on va morir.[5][7]
Una de les obres més famoses d'Albertet és una sàtira amb un munt d'elogis a set dones destacades del seu temps, sobretot a Beatriu de Savoia, esposa de Ramon Berenguer V de Provença.[6] També existeix una tençó entre Albertet i Aimeric de Peguilhan: N'Albertz, chausetz a vostre sen[9] Aquesta tençó prova que ell es feia dir Albert, encara que escriguis més habitualment emprant el diminutiu. Albertet també va compondre una tençó amb Aimeric de Belenoi.[10] Va elogiar Augier i Gaucelm Faidit, i honrà Peirol en una tornada:[11]
Peirol, violatz e chantatz cointamen
de ma chanzon los motz e·l son leugier
Malgrat la seva reputació com a músic, només es conserva la melodia de dues de les seves obres supervivents: A mi no fai chantar foilla ni flors (16,5a,[12] amb música conservada al cançoner W) i Mos coratges m'es camjatz (16,17a, amb música conservada al cançoner X), i una altra, En mon cor ai tal amor encobida (16,14), està parcialment conservada al cançoner W.[7]
Referències
↑O de Sestaró, Sestairó, Sestairon, Sestarron, Sisteron, o Terascon
Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 273-5 [Reproducció de la vida, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners A, I i K]
.jpg)
.jpg)
