Nasqué l'any 1924 en una família de forners de Burjassot, on transcorregué la seua infància. Malgrat tindre un bon record de la seua infància a Burjassot, aquesta estigué marcada per diversos episodis tràgics, com la guerra i la mort de familiars, que tingueren una forta influència en la seua obra posterior.[5] A l'edat d'un any, el seu avi fou assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard, va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Aquestes morts familiars de la seua infantesa serien recordades més tard en el llibre L'ofici de demà i en el poema «Coral romput».[1][5]
Cap als anys 1935-1936 començà a escriure poesia i abans d'esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) ja havia compost algunes peces teatrals. La guerra esclatà quan ell tenia dotze anys i marcaria la seua obra amb la mort com un tema recurrent. Hagué de deixar els estudis durant el conflicte bèl·lic però continuà llegint llibres, entre altres, de García Lorca, Teodor Llorente i Antonio Machado. En acabar la guerra començà a treballar de forner, com son pare, i després ho feu d'orfebre, mecanògraf i ordenança.[5]
El 1942, amb díhuit anys, publicà el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becari; tres anys després feu el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per a treballar de periodista al diari Las Provincias,[1] dirigit per un dels més reconeguts periodistes valencians del segle xx, Martí Domínguez i Barberà, en què feia tota mena de reportatges. Allí es feu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller, Isabel Lorente Riba, que també marcaria la seua obra literària.[cal citació]
El 1955 es casà amb Isabel Lorente Riba (1926-2006),[6] amb la qual tingué una filla que morí als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort en la seua obra i, en particular, en La nit (1956), Coral romput (1971) i Primera soledad (1988) en aquesta feta. Poc després, tingué dos fills més, Carme i Vicent. El 1958, arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que ocupà fins a l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa».[7] Despatxar-lo del diari comportà per a ell una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que li permeté dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, així mateix combinà la poesia amb la prosa.[cal citació]
En els últims anys, encara rebé nombrosos premis i homenatges, com ara el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) i el dels Premis Octubre el 1990. Vicent Andrés Estellés morí el 27 de març del 1993, als 68 anys, a la ciutat de València, i deixà una abundant obra inèdita.[5]
Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.[10]
Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.[cal citació]
Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958) i L'amant de tota la vida (1966), que només són una breu mostra de tot el que havia escrit fins aleshores.[cal citació]
A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971, publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.[cal citació]
A partir d'aqueix moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que comprén Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).[cal citació]
Després de trenta-dos anys escrit, amb una clara separació entre l'escriptura i l'edició, es publicà el seu únic llibre escrit en castellà, Primera soledad (edició de Ferran Carbó. València: Institució Alfons el Magnànim, 1988; 2.ª ed., rev., 2019; 3.ª ed. augm., 2024), un llibre motivat per la mort de la seua primera filla, als tres mesos d'haver nascut, en el qual domina el tema de la mort i el dol.[cal citació]
De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).[1]
Pòstumament, l'editor Eliseu Climent aplegà complet en tres volums Mural del País Valencià (2002). L'any 2011, es publicà el volum Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, una recopilació dels poemes de temàtica religiosa d'Estellés, realitzada per Enric Ferrer Solivares.[11] L'any 2012 es publicà L'inventari clement de Gandia, el llibre de poemes inèdit original que va guanyar el Premi Ausiàs March l'any 1966 el qual difereix del que fou publicat el 1971, encara que mantenia el títol original.[12]
Premis
Entre els premis que va rebre, els més importants són:
Entre 2010 i 2011, s'estrenà a València i a Barcelona una obra de teatre anomenada Poseu-me les ulleres, que també es pot considerar un espectacle biogràfic sobre l'obra i vida de Vicent Andrés Estellés. La representació tenia música en directe a càrrec de Miquel Gil i dansa interpretada per Isabel Anyó, neta del poeta.[14] L'espectacle era de la companyia de Teatre Micalet i fou dirigit per Pep Tosar.[15]
L'any 2013 fou declarat Any Estellés per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al llarg d'aquest any, es realitzaren diversos homenatges al poeta arreu del país i s'hi organitzaren exposicions, xerrades, recitals de poesia, entre altres activitats.[16] Així mateix, la Universitat d'Alacant presentà el Projecte la veu del teu poble, per apropar la figura d'Estellés a les escoles. El projecte consisteix en tasques integrades per a tots els nivells, en què per mitjà d'algunes activitats fetes a classe, els alumnes tenen l'oportunitat de conèixer l'obra del poeta.[17]
Festa Estellés
La Festa Estellés (o Sopar Estellés)[18][19] és una celebració que, des de la tardor de 2010, commemora a les terres de parla catalana (sobretot al País Valencià) el naixement del poeta Vicent Andrés Estellés. La iniciativa partí de l'escriptor alginetí Josep Lozano que, després de veure un documental sobre el Burns supper o Burns Nicht (festa on els escocesos recorden el seu poeta més venerat, Robert Burns), decidí promoure un sopar on els valencians pogueren homenatjar algun dels seus poetes més insignes.[20][21]
Els orígens de la festa daten de 2008-2009. La primera edició és en 2010,[22] amb tres municipis participants: Alginet, Benimodo i Manuel, tots tres de la Ribera.[20] Aquell mateix 2010, i posteriorment, una vintena de localitats més se sumaren a la celebració.[23] Des del 2014, se n'han celebrat edicions fora del País Valencià, en llocs com Bolívia o Brussel·les,[20] i en 2016 se celebraren simultàniament les edicions de València, Barcelona i Palma.[24] En 2013 es celebrà en 59 localitats, i en 2014, la xifra augmentà fins a 66.[22] En la sisena edició (2015), s'arribà a la xifra de 72 celebracions.[20]
Fundació Estellés
El 2007 l'Ajuntament de Burjassot va crear la Fundació Estellés per a protegir i promoure el llegat de l'artista. Per un requeriment d'Hisenda, l'Ajuntament donà de baixa la fundació sense avisar els patrons el maig de 2022.[25]
Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana, i és Ovidi Montllor qui més l'ha dit i cantat: seues són les adaptacions d'«El vi», «Prediccions i conformitats», «Els amants», «Una escala qualsevol», «El ball», «M'aclame a tu» i el «Coral romput» sencer.[cal citació]
Amb motiu de la declaració de Vicent Andrés Estellés com a Escriptor de l'Any 2012, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua edità un CD recopilatori titulat Demà serà una cançó. Antologia de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, un projecte coordinat per Josep Vicent Frechina que recull vint temes de diversos intèrprets, com ara Ovidi Montllor, Al Tall i Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís el Sifoner, Soul Atac, Miquel Gil, entre d'altres.[cal citació]
Traduccions
Alemany
Katalanische Lyrik. Mainz: Hase & Koehler, 1970. Trad. Johannes Hösle i Antoni Pous.
Gedichte: Katalanisch und deutsch. Frankfurt: Domus Editoria Europaea, 1993. Trad. Hans-Ingo Radatz.
Anglès
Illicit Homage to Lluís Milà, Enigma, Untitled. Green House, I; Winter, 1977: 61-67. Trad. David H. Rosenthal.
Lady of Lastnight. Paris Review, 1977. Trad. W. Stafford i Jaume Pérez Montaner.
I’d like to write, even now, a nice poem. Grilled flowers, Vol. 2, 1, 1977. Trad. W. Stafford i Jaume Pérez Montaner.
Modern Catalan Poetry: An Anthology. New Rivers Press, Nova York, 1979: 123-141. Trad. David H. Rosenthal.
Poemes. International Poetry Review, Greensboro, N.C. (EUA). Vol. VIII, núm. 1, 1982. Trad. David H. Rosenthal i Tommie Davidson.
Four postwar catalan poets. Merrick (Nova York): Cross-Cultural Communications, 1987. Trad. David H. Rosenthal.
Poemes. International Journal of Catalan Culture. Barcelona: Quaderns Crema. Vol. III, núm.1, 1989. Trad. Nathaniel Smith.
Nights that make the night: selected poems of Vicent Andrés Estellés. Nova York: Persea Books, 1992. Trad. David H. Rosenthal.
After the Classics. A translation into English of the selected verse of Vicent Andrés Estellés. Amsterdam/Filadèlfia: John Benjamins Publishing Company, 2013. Trad. Dominic Keown i Tom Owen.
Antología. Trad. i pròleg de Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador. Madrid: Visor, 1984.
Cancionero del duque de Calabria. Selecció i traducció de Ramon Dachs. Barcelona: Plaza & Janés-Debolsillo, 2000.
El primer libro de las églogas [El primer llibre de les èglogues]. Trad. d'Antonio Moreno. Paiporta: Denes, 2002. Edició bilingüe.
Ciudad al oído [Ciutat a cau d'orella]. Trad. de Marc Granell. Paiporta: Denes, 2003. Edició bilingüe.
Las postrimerías de Catulo. Exilio de Ovidio. Trad. de Carlos Manzano. Il·lustracions de Laia Arqueros. Barcdelona: Penguin, 2019.
Flamenc
Een morgenland, een Avondland. 14 Vlaamse & 14 Catalaanse dichters (4 poetes catalans i 14 poetes flamencs. Terra de llevant, terra de ponent). Flemish: PEN-Centre, 1978.
Francés
Livres des merveilles [Llibre de meravelles]. Beuvry: Maison de la Poésie Nord / Pas-de-Calais, 2004. Trad. Amador Calvo i Ramon.
Hongarès
Ész és mámor [antologia]. Budapest: Íbisz, 1997. Trad. Balázs Déri.
Italià
Poesia catalana di protesta. Bari: Laterza, 1968. Trad. Giuseppe Tafani.
La giogia della strada. Poesia scelte. Alessandria: Edizioni dell'Orso, 2015. Trad. de Gianpiero Pelegi.
Japonès
Catalunya Gendaishi 15 Nin shu [antologia]. Tòquio: Shichosha, 1991. Trad. Nao Sawada.
Neerlandès
Een catalaans bericht [antologia]. Lier: De Bladen voor de Poezie, 1968. Trad. Bob de Nijs.
Een morgenland, een avondland [antologia]. Brussel·les: Flemish Pen Centre, 1978. Trad. Bob de Nijs.
Catalaanse zegswijze [antologia]. Brugge (Bèlgica): Kruispunt, 1990. Trad. Bob de Nijs.
De koele hoeken en kanten van de schaduw [antologia]. Meerbeke-Ninove (Bèlgica): Point, 1990. Trad. Bob de Nijs.
Portuguès
Antologia de poesia catalana contemporánea. São Paulo: Monfort, 1969. Trad. Stella Leonardos.
↑Agustí, Carme. Reciclatge (Nivell superior). Paterna: 3 i 4, p. 230. ISBN 8475025625. «"La seua poesia parteix d'uns elements ben determinats: el món quotidià i els seus aspectes més vulgars, el diàleg amb alguns autors predilectes (Ausiàs March, Garcilaso, Horaci, Càtul i els poetes catalans des de Carles Riba i Foix fins Espriu i Ferrater), la vindicació d'un poble i d'una llengua sotmesos al silenci i, per sobre de tot, la necessitat obsessiva d'escriure per deixar constància del món i de l'experiència del poeta, de catalogar la realitat en forma de paraules, i l'exaltació de les relacions eròtiques com a motivació bàsica d'aquesta vida i únic enfrontament significatiu amb la mort"»
.JPG)
