|
Venus i Adonis (Ticià, Nova York)
Venus i Adonis és una pintura a l'oli sobre tela (106,7 × 133,4 cm), realitzada el 1560 pel pintor italià Ticià Vecellio. Pertany a la col·lecció del Museu Metropolità d'Art de Nova York.[1]
Descripció i anàlisi
El jove Adonis no sembla tan satisfet per l'amor de Venus, tan bon punt apareix l'albada, deixa la formosa amant per anar a caçar amb els gossos. Aviat, segons el mite va ser mort per un senglar i la deessa només va poder plorar-lo. És una de les nombroses versions que Tizià va pintar per representar la història de Venus i Adonis i el seu amor malaguanyat. El que interessava a l'artista és una representació molt personal del mite: la caça, metàfora de la vida, pot ésser perillosa i lamentable:[2]«tot val per a l'home la relació amb Déu, però sovint és un presagi de la fatalitat».[3] Aquesta interpretació molt personal no necessàriament estava d'acord en els gusts de l'època.[2] És per això que Tizià, des dels anys 50 del segle xvi va treballar exclusivament per a Felip II d'Espanya o per quedar-se per a ell pròpiament les pintures, també les rebutjades per l'emperador.[4] Aquest tema, tanmateix, va haver de ser un gran èxit, com ja va succeir amb el de Dànae rebent la pluja d'or, Tizià va realitzar un cartó i una sèrie més o menys fidel de rèpliques de l'original, conservat en el Museu del Prado de Madrid. La història, d'on s'origina la pintura, és d'Ovidi i explica del jove Adonis de qui s'enamora Venus: que un senglar el desventrarà sense pietat.[5][1]
Altres versions
Les versions de Venus i Adonis realitzades per Tizià, poden dividir-se en dos tipus generals: tipus «Prado» -llenç conservat en el Museu del Prado - i el tipus «Farnese», un llenç perdut que va ser pintat per a la família Farnese.[1]
La imatge conservada en el Museu Metropolità d'Art, pertany a aquest segon tipus, les diferències més importants amb la versió del Prado són:
- l'escena és més estreta i el paisatge menys obert;
- hi ha un arc de Sant Martí en el cel;
- els gossos amb corretja són dos en lloc de tres;
- el personatge d'Adonis sembla un adolescent;
- l'espatlla dreta d'Adonis està coberta;
- cupido no dorm, al contrari segueix l'escena amb atenció;
- la superfície sembla tècnicament menys homogènia i brillant, els contorns més esvaïts. De fet aquesta versió, es remunta a deu anys després de la del Prado i es pot observar la producció del últim temps de Tizià, amb la pintura de cops ràpids i amplis i amb llampades de llum.
-
-
Tiziano Vecellio, Venus y Adonis, 1555, Londres, National Gallery
-
Tiziano Vecellio, Venus y Adonis, ca. 1560, Colección privada, temp. Oxford, Ashmolean Museum
-
Tiziano Vecellio, Venus y Adonis, ca. 1560], Washington D.C., National Gallery of Art
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Venus y Adonis» (en anglès). Museu Metropolità d'Art (MET). [Consulta: 6 juny 2017].
- ↑ 2,0 2,1 Gentili A., Tiziano, Giunti, Florència, 1998
- ↑ Gibellini C. (a cura di), Tiziano, RCS Skira, Milà, 2003
- ↑ Gentili A., Tiziano, Florència, 1990
- ↑ Publi Ovidi Nasone, Les metamorfosis, X, pp-298-559 i 708-739
Bibliografia
- Erwin Panofsky, Tiziano. Problemi di iconologia, Marsilio, Venècia, 1969
- Raccolta di lettere sulla pittura, scultura ed architettura scritte da' più celebri personaggi dei secoli XV, XVI e XVII pubblicata da M. Gio. Bottari e continuata fino ai nostri giorni da Stefano Ticozzi, Volume secondo, Nova York, 1976
- Gentili A., Tiziano, Florència, 1990
- Brock M., Titian et Veronese: Adonis à l'epreuve de Venus, in Andromede ou le heros a l'epreuve de la beautè, París, 1996
- Gentili A., Tiziano, Giunti, Florència, 1998
- Gentili A., Corpo femminile e sguardo maschile, in Il nudo nell'arte, Roma, 2002
- Gibellini C. (a cura di), Tiziano, RCS Skira, Milà, 2003
- Fazzini A., Venere che trattiene Adone, in Grandi Musei del mondo, 10, 2004
|
|
![Tiziano Vecellio, Venus y Adonis, ca. 1560], Washington D.C., National Gallery of Art](Fitxer:TizianoVenereAdoneWashinghton.jpg)
