Unió Monàrquica Nacional

Unió Monàrquica Nacional

(es) Unión Monárquica Nacional
Dades
Nom curt	UMN
Tipus	partit polític espanyol
Ideologia	monarquisme autoritarisme conservadorisme
Història
Reemplaça	Unión Patriótica
Creació	abril 1930
Data de dissolució o abolició	1934
abril 1930	Manifest de la Unió Monàrquica Nacional
Governança corporativa
Presidència	Rafael Benjumea y Burín

Unió Monàrquica Nacional (UMN) també fou el nom de diverses formacions i partits polítics espanyols monàrquics i dretans com el que a Madrid l'any 1930 es fundà la Unión Monárquica Nacional, UMN que era diferent de la formació feta a Barcelona.

La fundada a Barcelona el febrer del 1919, va coincidir amb la vaga de La Canadenca i amb la presentació^[1] fallida a les Corts de l'Estat del projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya. La UMN tenia l'objectiu aplegar l'ala més unitarista i dretana del monarquisme català, dirigida per Alfons Sala i Argemí, després comte d'Ègara, diputat i cacic del districte de Terrassa, juntament amb Manuel Rius i Rius, marquès d'Olèrdola; Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver; José Enrique de Olano y Loyzaga, el comte de Fígols; Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny; Benet de Pomés i de Pomar, comte de Santa Maria de Pomers, i Lluís Pons i Tusquets.^[2] El secretari en fou Aureli Joaniquet i Extremo. Volia ser l'oposició al sector regionalista organitzat en la Federació Monàrquica Autonomista, però no va rebre cap suport del poder central i no va poder disputar mai el poder electoral de la Lliga Regionalista, de manera que no passà mai de ser un grup de notables sense base política. Nogensmenys, fou el principal suport a Catalunya de Miguel Primo de Rivera, qui nomenà Alfons Sala president de la Mancomunitat de Catalunya el 1924-1925. Va desaparèixer quan es proclamà la Segona República Espanyola i els seus membres s'integrarien en la Peña Blanca primer i en Renovación Española el 1933.

Aquest mateix nom fou adoptat per José Antonio Primo de Rivera per a un partit que va fundar el 1930 per a reivindicar la memòria del seu pare i presentar-se a les eleccions de 1931, però no va aconseguir l'acta de diputat i va dissoldre el partit. Posteriorment, molts dels seus seguidors s'integrarien a Falange Española, també fundada per ell.

Vegeu també

• Josep de Caralt i Sala (1r comte de Caralt)

Referències

1. de Riquer i Permanyer, Borja «Aturar el temps». La Vanguardia, 21-02-2019, pàg. 23.
2. Martí, Pep. «Cent anys de col·laboracionistes». NacióDigital.cat, 02-01-2017. [Consulta: 23 gener 2017].