Trichomonas vaginalis

Infotaula d'ésser viuTrichomonas vaginalis Modifica el valor a Wikidata

Tinció de Giemsa d'un cultiu in vitro de T. vaginalis
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegneProtozoa
FílumMetamonada
ClasseTrichomonadea
OrdreTrichomonadida
FamíliaTrichomonadidae
GènereTrichomonas
EspècieTrichomonas vaginalis Modifica el valor a Wikidata
Donné, 1836

Trichomonas vaginalis és una espècie de protozou excavat del fílum Metamonada.[1] És un patogen flagel·lat que parasita el tracte urogenital humà, tant d'homes com de dones. Produeix una patologia contagiosa anomenada tricomonosi.[2] Va ser descrit per primera vegada pel metge francès Alfred Francois Donné (1801–1878) el 1836.[3] Anys més tard, el 1916, Hoehne va demostrar que aquest paràsit era el responsable d'un tipus d'infecció vaginal específica i a partir de la dècada de 1950 es conegueren prou les seves característiques com per classificar-la dins de les MTSs. La seqüenciació total del genoma de T. vaginalis es publicà l'any 2007.[4]

T. vaginalis és un paràsit genèticament divers amb una estructura poblacional única, consistent en dos tipus (1 i 2) presents en iguals proporcions fenotípiques arreu del món,[5] però que tenen una taxa d'allotjament del Trichomonasvirus molt diferent[6] i atributs immunològics distintius.

Aquest protozou té la capacitat d'interactuar amb altres microorganismes i compartir tant el medi colonitzat com la via d'infecció.[7][8] La seva virulència augmenta si viu en simbiosi amb Trichomonasvirus[9] o Micoplasma spp. i/o Ureaplasma spp.[10] Per exemple, les relacions mutualistes entre T. vaginalis i el bacteri oportunista M. hominis, present a la flora vaginal, beneficien ambdós simbionts en detriment de l'hoste humà.[11] M. hominis afecta el nivell d'expressió de gens de T. vaginalis que tenen un paper en la resistència d'aquest al metronidazole, especialment el gen PFOR,[12] i la simbiosi amb el protozou possibilita a diverses soques de M. hominis augmentar la seva resistència davant alguns antibiòtics.[13]

Morfologia i particularitats microbiològiques

Presenta una mida de 10-20 μm de longitud, 2–14 μm d'amplada i una morfologia piriforme. La seva forma pot variar en funció de les propietats físico-químiques de l'entorn.[14] Posseeix 5 flagels; quatre d'ells són anteriors i lliures i el cinquè es dirigeix a la part posterior des del centre del paràsit en forma de membrana ondulada. L'axonema creua el citoplasma del microorganisme i sobresurt del seu extrem posterior. És un protozou sense mitocòndries. Utilitza uns orgànuls -hidrogenosomes- molt especials per obtenir energia dels carbohidrats en condicions anaeròbiques i també aeròbiques, emprant una via particular del metabolisme fermentatiu.[15] Els hidrogenosomes, en condicions anaeròbies, produeixen un enzim, la piruvat-sintasa, de la família de les reductases, que té la propietat d'inactivar les propietats antiparasitàries dels nitroimidazoles.[16] L'activitat d'aquest enzim varia segons la soca a la qual pertanyin les tricomones i s'associa amb certs polimorfismes d'un sol nucleòtid als gens del paràsit encarregats de codificar-lo.[17] S'han identificat més de 70 polimorfismes diferents.[18] En condicions aeròbies, es creu que la resistència a aquest grup de fàrmacs apareix per un increment de la concentració d'oxigen intracel·lular, reoxidació de radicals lliures nitro o eliminació competitiva d'electrons per l'oxigen. Curiosament, aquestes mateixes tricomones són susceptibles als nitroimidazoles en condicions anaeròbies, ja que mantenen la via hidrogenosòmica responsable de l'activació del fàrmac. Per aquests motius, els assajos in vitro de compostos antiresistents mostren sovint valors que no es corresponen a les variables condicions en las que té lloc la infecció natural.[19]

Té un genoma llarg (la soca G3, 176.441.227 parells de bases) amb  ~60,000 gens codificadors de proteïnes organitzats en sis cromosomes. Això fa que T. vaginalis sigui un dels eucariotes amb una capacitat codificadora més alta. Un aspecte interessant d'aquest protozou és que els seus mecanismes de transcripció són semblants als dels metazous.[20] Els sis cromosomes haploides de T. vaginalis són diferents en mida i morfologia (el més llarg -cromosoma I- té 2,4 μm). Cada cromosoma està format per dos cromàtides paral·leles; la connexió, però, entre cromàtides germanes pròpia dels cromosomes monocèntrics i holocèntrics d'un eucariont no es visible, o es veu molt rarament. Les constriccions primàries que s'observen en els cromosomes I, III, IV i V del paràsit indiquen que molt possiblement són monocèntrics amb centròmers puntuals. El nombre de cromosomes no varia en les seves diverses soques i no es modifica en protozous obtinguts de cultius de llarga durada.[21]

La mencionada gran capacitat codificadora fa que les diferents soques del paràsit tinguin una gran versatilitat a l'hora de desenvolupar resistència a diferents medicaments i que sigui difícil identificar els subtils mecanismes gènics que participen en el procés de la seva inducció i que segurament poden ser distints sota condicions aeròbiques o anaeròbiques, fet que complica bastant l'obtenció de dades homogènies als laboratoris.[22]

Per adherir-se a les cèl·lules que infecta, T. vaginalis fa servir una reacció d'acilació proteica particular, la palmitoilació,[23] la qual fa possible l'agregació dels paràsits i la subseqüent formació de microcolònies en el teixit. Un possible objectiu farmacològic per tractar la tricomoniasi és inhibir dita reacció emprant 2-bromopalmitat (un anàleg halogenat no metabolitzable de l'àcid palmític).[24] L'adhesió dels trofozoïts de T. vaginalis a les cèl·lules de l'hoste és un procés altament específic en el que participen diverses proteïnes cohesives, entre elles AP120,[25] AP65,[26] AP51, AP23 i AP33.[27]

La seva mida fa difícil que els neutròfils el puguin fagocitar; per això aquests leucòcits intenten combatre el paràsit utilitzant la trogocitosi (un procés que permet a les cèl·lules del sistema immune arrencar parts de la cèl·lula presentadora d'antigen).[28] El coneixement dels mecanismes moleculars que determinen aquesta forma de resposta leucocitària davant T. vaginalis pot ajudar a comprendre millor la patogènesi causada pel paràsit i al desenvolupament de noves vacunes contra la infecció per tricomones.[29]

El ferro que hi ha a la sang és un nutrient important que les tricomones necessiten per mantenir el seu metabolisme energètic i té un paper crític en les interaccions entre el paràsit i l'hoste.[30] El protozou posseeix una cisteïna-proteïnasa específica de 60-kDa que li permet obtenir dit element de l'hemoglobina continguda en els eritròcits, provocant l'hemòlisi per ruptura del citoesquelet de dites cèl·lules i separant tot seguit el grup hemo de la globina.[31] És un component essencial per mantenir l'estructura normal dels trofozoïts. Una depleció de ferro interromp la proliferació de T. vaginalis, ja que indueix canvis morfològics en els trofozoïts multiplicatius típics que els transformen en pseudoquists esfèrics no proliferatius amb escassa o nul·la motilitat i resistents a la lisi osmòtica,[32] provocant també l'aturada de la divisió cel·lular en diferents estadis del seu cicle de vida. És destacable que els pseudoquists originats per la manca de ferro són formes viables i reversibles, amb la possibilitat d'interactuar eficaçment amb les cèl·lules epitelials humanes malgrat tenir una configuració esfèrica.[33]

S'ha descobert que T. vaginalis codifica i secreta una isoforma funcional de la Hsp90, un fet no observat fins ara en un protozou paràsit d'importància clínica. Aquesta proteïna de la família de les xaperones és essencial en la regulació de l'homeòstasi cel·lular dels eucariotes. A banda de les seves funcions intracel·lulars, la Hsp90 extracel·lular també està implicada en els processos d'invasió i migració de les cèl·lules tumorals.[34] En el cas de T. vaginalis, dita proteïna és imprescindible pel creixement i la posterior vitalitat del microorganisme i es creu que té un paper fonamental en la seva virulència i en la modulació de les interaccions hoste-paràsit.[35]

Cicle vital

El T. vaginalis viu exclusivament en el tracte urogenital dels éssers humans. És un paràsit monoxè (tot el seu cicle biològic té lloc en un hoste únic). Es reprodueix per fissió binària. En les dones es pot trobar a la vagina i en la uretra, mentre que en els homes pot trobar-se en la uretra, la pròstata[36] i l'epidídim. No pot viure en cap altre òrgan, líquid corporal o mitjà, a excepció d'un cultiu de laboratori. T. vaginalis necessita per al seu desenvolupament òptim un pH de 5,5, de manera que no serà capaç de sobreviure en una vagina sana (de pH 4-4,5). No obstant això, una vegada que prospera la infecció el mateix paràsit produeix un augment de l'alcalinitat del medi per afavorir el seu creixement. Des d'aquest moment, els trofozoïts es divideixen incrementant el seu nombre. En el moment en què es produeixi un contacte sexual dels trofozoïts estaran en disposició d'infectar al nou hoste.

La bipartició és un mecanisme de reproducció asexual. Ara bé, s'han observat canvis ultraestructurals en T. vaginalis que indiquen que el protozou té diferents formes de transmissió gènica, fet que orienta cap a que el paràsit podria tenir uns processos reproductius més complexos dels que fins ara es coneixien.[37] A més, el descobriment de retrotransponsons en el paràsit és una evidència que posa de manifest que T. vaginalis manté algun tipus de cicle sexual actiu, possiblement críptic, o el va tenir en un passat evolutiu recent. Això podria ser un dels factors potencialment implicats en la seva especial capacitat de desenvolupar soques hipervirulentes o resistents als fàrmacs.[38]

Diagnòstic

El muntatge humit ha estat el procediment clàssic per diagnosticar el paràsit microscòpicament. Si bé la seva sensibilitat és baixa -(51%–65%) en extensions vaginals i menor en mostres masculines d'orina, semen i uretrals- és senzill i econòmic. Es recomanable avaluar les preparacions com més aviat millor després de la recollida del material, ja que en poques hores disminueix molt la fiabilitat dels resultats.[39]

  • S'ha de prendre una petita mostre del fluix vaginal col·locant-la en una gota de sèrum fisiològic sobre un portaobjectes i es cobreix amb un cobreobjectes i s'observa al microscòpic. Si existeixen aquests paràsits se'ls veurà movent-se àgilment d'un costat a un altre. També s'observarà que parasiten algunes cèl·lules epitelials, usualment en grup.
  • En la preparació citològica amb tinció de Papanicolau s'observen els paràsits de forma allargada infectant la cèl·lula epitelial. Cal tenir en compte que la manca de detecció de protozous en el frotis no exclou de forma definitiva la seva presència en l'organisme del pacient.[40]

La sensibilitat diagnòstica augmenta amb l'ús de la tinció de Giemsa (80%) i de la de taronja d'acridina (100%)[41] en frotis fixats amb metanol, sempre que les preparacions es realitzin de forma ràpida i siguin estudiades per personal expert.[42]

Les tècniques immunohistoquímiques aplicades a la citologia de diferents tipus de mostres permeten assolir una millora dels nivells de sensibilitat i especificitat en la detecció d'infeccions per T. vaginalis, inclús en els casos d'una baixa presència del paràsit en el material analitzat.[43] Ja que augmentaven la sensibilitat obtinguda amb el mètode del muntatge humit, els sistemes específics de cultiu en diferents medis del protozou van ser considerats l'estàndard d'or diagnòstic fins al perfeccionament i la generalització de les proves biomoleculars.[44] Avui dia, existeixen tests basats en mètodes d'amplificació molecular que identifiquen el paràsit en l'orina de dones i homes.[45] Alguns d'ells fan possible l'obtenció de resultats positius en 40 minuts, sent d'especial interès pel cribratge de la malaltia en centres d'atenció primària.[46] Segons un estudi xinès, l'ús de programes d'aprenentatge automàtic adaptats als sistemes automatitzats de detecció rutinària de T. vaginalis en sediments d'orina augmenta la fiabilitat diagnòstica i disminueix el cost de l'anàlisi.[47]

Des del punt de vista anatomopatològic, a les biòpsies de cèrvix de les dones infectades rarament s'aprecia un infiltrat inflamatori important. Existeix congestió dels vasos interpapil·lars, sobretot en malaltes postmenopàusiques. La papil·litis amb canvis hemorràgics i elongació és freqüent. S'observa edema a l'epiteli esquamós i separació de les seves cèl·lules. Es poden veure halos perinuclears a totes les capes de l'epiteli i no és inusual l'existència de zones de metaplàsia esquamosa. Per regla general, el teixit connectiu estromal subjacent no presenta alteracions. Poques vegades es veuen tricomones en els talls histològics.[48]

Patologia

La principal causa de la patogenicitat produïda per T. vaginalis es troba en l'acció mecànica del paràsit sobre les mucoses genitals, que deriva en processos inflamatoris, i en la reacció tòxicoal·lèrgica produïda per les alteracions citoplasmàtiques i nuclears de les cèl·lules de les mucoses. Aquesta capacitat de causar microlesions en la mucosa vaginal augmenta significativament el risc d'infecció pel VIH;[49] per això, el paràsit es considera un factor coadjuvant en la transmissió i adquisició d'aquesta virasi.[50]

Els efectes citopàtics d'aquest protozou depenen d'un ampli degradoma (el conjunt de proteases produïdes per una cèl·lula en una determinada circumstància) format per una gran quantitat d'enzims.[51] Entre ells, cisteïna-proteases com ara la TvCP65 i la TvCP39. La seva expressió està regulada principalment per la putrescina, una poliamina essencial en els processos nutritius de molts patògens.[52] Dit fet ha impulsat la recerca de nous fàrmacs contra el paràsit basats en compostos que inhibeixin la biosíntesi de la putrescina.[53]

En la dona

Té un període d'incubació de 5 a 25 dies que desemboca sovint en una vulvovaginitis amb leucorrea, pruïja vulvar i ardor vaginal, encara que un nombre considerable de dones pot presentar només un augment del fluix vaginal sense altres símptomes d'importància. Apareixen petèquies i es produeixen secrecions groguenques en la fase aguda i blanquinoses en la fase crònica, on abunden els trofozoïts, glòbuls blancs i cèl·lules mortes de les mucoses.[54] Si la infecció arriba a la uretra podrà produir-se una uretritis amb disúria (un 30-50% dels casos). Un 10-40% de les dones amb tricomoniasi pateix disparèunia. De vegades, la infecció s'associa a endometritis, cervicitis i/o erosió cervical.[55] Els principals factors que determinaran el curs de la infecció són el pH i la flora bacteriana de la vagina. L'existència d'una vaginosi bacteriana és un dels elements que més afavoreixen el desenvolupament de la tricomonasi, ja que altera les condicions normals de la mucosa i condiciona la seva resposta inflamatòria.[56] També, la presència de certs bacteris en la microbiota vaginal (Prevotella amnii i Sneathia sanguinegens) facilita de forma significativa l'adquisició del protozou.[57]

En les dones embarassades les infeccions per T. vaginalis incrementen les possibilitats de ruptura prematura de membranes i d'un part preterme.[58] Rarament, la infecció materna ocasiona una tricomonosi neonatal.[59] S'han registrat casos, però, de vaginitis, pneumònies i infeccions urinàries greus en prematurs originades per T. vaginalis.[60] El protozou ha estat aïllat en material broncoscòpic d'aspirats bronquials de nadons amb dificultats respiratòries i es creu que és un dels microorganismes que poden estar implicats en el desenvolupament de la síndrome del destret respiratori neonatal.[61] S'ha descrit la presència del paràsit en abscessos cerebrals de nounats.[62]

Les recidives de la infecció són freqüents (5-31%). Poden ser conseqüència de la reinfecció en un company sexual habitual o de la manca de tractament d'aquest, de nova infecció adquirida d'un company diferent o d'un fracàs de la medicació prescrita. El adequat tractament de la parella disminueix un 75% l'índex de recidives.[63]

Per se, sense la concurrència d'altres MTS -en especial la infecció pel VPH- T. vaginalis no es directament relacionable amb el càncer cervical, però pot causar anomalies inespecífiques en les cèl·lules del cèrvix que dificultin el diagnòstic citològic.[64] La vaginitis per tricomones és una de les patologies a tenir en compte en cas de malaltia pelviana inflamatòria.[65] El paràsit és responsable de nombrosos casos de salpingitis (infecció de les trompes de Fal·lopi) i d'endometritis postpart.[66] Ara per ara, però, no existeixen suficients evidències que facin considerar la tricomoniasi com un factor de risc independent (és a dir, sense associació amb altres comorbilitats infeccioses o no) en la gènesi de la infertilitat femenina.[67]

En l'home

En aquest cas, el paràsit no troba unes condicions òptimes per al seu desenvolupament pel que la infecció cursa en l'home gairebé sempre de forma asimptomàtica, pel que és considerat portador. En els excepcionals casos que presenten símptomes, aquests són produïts per una uretritis (de vegades recurrent), una prostatitis[68] o una epididimitis,[69] que cursen amb coissor en orinar, secrecions uretrals i edema prepucial. En aquests casos, el paràsit es veu afavorit quan hi ha estretor uretral.

Malgrat la curta exposició del semen al paràsit durant el seu trànsit per la uretra, un nombre relativament reduït de T. vaginalis arriba a dit fluid. A 37 °C, el protozou sobreviu íntegre entre 12-24 hores en el líquid seminal i també resisteix bé la congelació, sense alterar la quantitat d'espermatozous o disminuir significativament la seva motilitat. Per això, es considera que aquest medi té la capacitat de transmetre la infecció, un fet a tenir en compte abans de seleccionar i crioprotegir semen de donants per inseminació artificial.[70]

In vitro, els subproductes secretats extracel·lularment per T. vaginalis alteren molt la motilitat de les cèl·lules espermàtiques del ratolí albí, disminuint la seva capacitat fertilitzant.[71] Diversos treballs indiquen que la infecció testicular en humans pot originar azoospèrmia i ser causa d'esterilitat masculina.[72]

S'han donat casos d'infeccions orals i del tracte respiratori en individus que practicaven sexe oral.[73] La coinfecció pulmonar per T. vaginalis i Pneumocystis sp. ha estat descrita en malalts amb SIDA.[74]

Malgrat els resultats d'alguns estudis epidemiològics, els mecanismes moleculars que lliguen el paràsit amb la carcinogènesi no es coneixen bé[75] i, ara per ara, no hi cap evidència que associï la seroposivitat a T. vaginalis amb un increment del risc de desenvolupar un càncer de pròstata d'alt grau.[76] La seroposivitat al paràsit és relativament alta en persones amb hiperplàsia nodular benigna prostàtica asimptomàtica, però no prou significativa per ser un criteri indicador d'una relació causal. És possible que en certs casos un estat inflamatori crònic comporti una hiperproliferació de les cèl·lules epitelials que indueixi l'esmentat tipus d'hiperplàsia.[77] En cèl·lules estromals prostàtiques cultivades, el protozou provoca determinats canvis inflamatoris que donen suport a aquesta hipòtesi.[78] Aquesta tricomona té la capacitat de secretar una citocina proinflamatòria (TvMIF) similar al factor inhibitori de la migració macrofàgica humà (HuMIF), proteïna implicada en la gènesi de diverses neoplàsies.[79] La TvMIF podria ser la responsable de la hiperplàsia epitelial prostàtica abans esmentada i, per tant, de l'aparició de carcinomes en determinats individus.[80] A banda d'això, la sobreexpressió de TvMIF facilita la supervivència del paràsit en condicions adverses, ja que altera el mecanisme d'apoptosi de les cèl·lules hoste.[81]

Epidemiologia

T. vaginalis només afecta a humans, de manera que aquests són els seus reservoris. Es considera que l'home és en la majoria dels casos un portador asimptomàtic causant de la propagació de la infecció. S'estima que uns 250 milions d'individus són infectats cada any. La prevalença de la tricomonosi varia molt d'unes regions a altres depenent de factors com l'edat, l'estat de salut, la promiscuïtat sexual, la higiene i les condicions socioeconòmiques. Hi ha països en els que a penes existeixen registres de la infecció o que no disposen de les infraestructures sanitàries per diagnosticar-la adequadament.[82] En qualsevol cas, la major prevalença la presenten les dones d'edats compreses entre els 16 i els 35 anys i especialment aquelles dedicades a la prostitució (prevalença ≈ 50-70%). Encara que la transmissió és exclusivament venèria, hi ha hagut casos de dones infectades per l'ús d'esponges o tovalloles humides infectades, només explicables per la capacitat de T. vaginalis de sobreviure algunes hores en ambients càlids i hidratats i ser transmès per fòmits en circumstàncies molt poc habituals. L'aparició de la SIDA ha fomentat l'ús de mesures profilàctiques i això ha generat un descens lògic dels casos de tricomonosi a molts països, encara que les estimacions globals de l'OMS preveuen una incidència d'uns 240 milions nous casos/any.[83]

Globalment, la prevalença mostra una tendència a minvar gràcies també als programes d'educació i l'ampliació general de l'atenció primària. Àfrica i Oceania tenen les majors xifres de prevalença, seguides pel continent americà. Europa i Àsia registren el menor nombre de casos.

Als EUA és la infecció parasitària més comuna i es calcula que afecta a 3,7 milions d'habitants arreu del país (2,3 milions de dones i 1,4 milions d'homes), tot i que es creu que és una malaltia infradiagnosticada,[84] segons estimacions dels CDC corresponents a l'any 2014. Un 4,3% dels casos serien provocats per T. vaginalis resistents al metronidazole.[85]

A Catalunya, segons l'informe del Sistema Integrat de Vigilància Epidemiològica de la SIDA/VIH/ITS de 2015, la taxa d'infeccions pel paràsit és de 11,5 casos/100.000 habitants.[86] Després d'uns anys d'increment, a hores d'ara la taxa es manté estable.

Tractament

Les irrigacions vaginals amb aigua amb sal destrueixen els paràsits ràpidament, però la solució salina no arriba al cèrvix, per això s'han de combinar amb medicació sistèmica amb metronidazole o tinidazole.[87] També s'utilitzen òvuls intravaginals d'aquests antibiòtics. En cas de resistència als nitroimidazoles[88] les opcions terapèutiques són limitades, sent la paromomicina un dels fàrmacs més emprats. També s'ha avaluat l'eficàcia de la pentamicina (un macròlid) contra aquestes infeccions resistents.[89] Les irrigacions amb àcid bòric han donat bons resultats en dones amb infeccions recurrents i al·lèrgiques al metronidazole.[90] Estudis in vivo i in vitro indiquen que alguns compostos antireumàtics molt específics i ja comercialitzats podrien inhibir amb eficàcia els mecanismes de creixement del paràsit.[91]

Habitualment, la infecció per aquest protozou remet després d'una única dosi del compost nitroimidazòlic adequat. En dones amb disbiosi vaginal[92] i en persones coinfectades pel VIH, simptomàtiques o no, es recomana perllongar el tractament una setmana.[93]

Segons mètodes d'acoblament molecular, una alternativa terapèutica viable seria el desenvolupament de nous productes antiprotozoaris fitoquímics dirigits contra proteïnes molt concretes de T. vaginalis.[94] L'oli essencial del pròpolis vermell brasiler mostra in vivo i in vitro una alta activitat antiparasitària, que podria ser útil per desenvolupar en el futur fàrmacs tòpics contra la tricomoniasi vaginal.[95] Certes fraccions purificades de les saponines extretes de la planta Manilkara rufula, pertanyent a la família Sapotaceae, provoquen la mort de les tricomones induint canvis a la seva membrana que impossibiliten la viabilitat del microorganisme sense causar efectes citotòxics en l'epiteli vaginal.[96] A l'Índia, les saponines de l'arbre Sapindus mukorossi s'utilitzen com a substància espermicida i mostren igualment una notable acció anti-T. vaginalis.[97] Experimentalment, diferents extrets d'Eucalyptus camaldulensis -en especial el d'acetat d'etil- són notablement actius contra T. vaginalis cultivades.[98] També s'han investigat les propietats de l'àcid betulínic (abundant en l'arbre Betula pubescens) i d'altres triterpenoides contra el paràsit.[99] In vitro, l'extret etanòlic de Zingiber officinale indueix l'apoptosi del protozou.[100] Un treball brasiler basat en l'anàlisi molecular de diversos anàlegs sintètics monocarbonílics de la curcumina[101] indica que alguns d'ells tenen una activitat antiparasitària davant T. vaginalis similar a la del metronidazole. L'estudi suggereix que aquests anàlegs podrien ser útils per crear nous fàrmacs contra el paràsit.[102]

Una altra estratègia que ha donat uns resultats clínics preliminars prometedors tractant la tricomoniasi és l'ús de teràpia fotodinàmica amb blau de metilè com a substància fotosensibilitzadora.[103]

Referències

  1. ↑ ITIS «Trichomonadida» (en anglès). Standard Report Page, 2019 Ag 30; TSN43837 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 1r gener 2020].
  2. ↑ Kissinger, P «Epidemiology and Treatment of Trichomoniasis» (en anglès). Curr Infect Dis Rep, 2015 Jun; 17 (6), pp: 484. DOI: 10.1007/s11908-015-0484-7. PMC: 5030197. PMID: 25925796 [Consulta: 26 abril 2022].
  3. ↑ Thorburn, AL «Alfred François Donné, 1801-1878, discoverer of Trichomonas vaginalis and of leukaemia» (en anglès). Br J Vener Dis, 1974 Oct; 50 (5), pp: 377-380. DOI: 10.1136/sti.50.5.377. PMC: 1045069. PMID: 4138951 [Consulta: 11 desembre 2019].
  4. ↑ Carlton, JM; Hirt, RP; Silva, JC; Delcher, AL; Schatz, M; Zhao, Q; et al «Draft Genome Sequence of the Sexually Transmitted Pathogen Trichomonas vaginalis» (en anglès). Science, 2007 Gen 12; 315 (5809), pp: 207-212. DOI: 10.1126/science.1132894. PMC: 2080659. PMID: 17218520 [Consulta: 8 març 2022].
  5. ↑ Alderete JF, Demĕs P, Gombosová A, Valent M, et al «Phenotypes and protein-epitope phenotypic variation among fresh isolates of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Infect Immun, 1987 Maig; 55 (5), pp: 1037-1041. ISSN 0019-9567. PMC: 260464. PMID: 2437029 [Consulta: 10 gener 2020].
  6. ↑ Conrad MD, Gorman AW, Schillinger JA, Fiori PL, Arroyo R, Malla N, Dubey ML, Gonzalez J, et al «Extensive genetic diversity, unique population structure and evidence of genetic exchange in the sexually transmitted parasite Trichomonas vaginalis» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2012 Mar; 6 (3), pp: e1573. DOI: 10.1371/journal.pntd.0001573. PMC: 3313929. PMID: 22479659 [Consulta: 31 març 2018].
  7. ↑ Swygard H, Seña AC, Hobbs MM, Cohen MS «Trichomoniasis: clinical manifestations, diagnosis and management» (en anglès). Sex Transm Infect, 2004 Abr; 80 (2), pp: 91-95. ISSN: 1368-4973. PMC: 1744792. PMID: 15054166 [Consulta: 10 desembre 2017].
  8. ↑ Parent KN, Takagi Y, Cardone G, Olson NH, et al «Structure of a Protozoan Virus from the Human Genitourinary Parasite Trichomonas vaginalis» (en anglès). mBio, 2013 Mar-Abr; 4 (2), pp: e00056-13. DOI: 10.1128/mBio.00056-13. PMC: 3622925. PMID: 23549915 [Consulta: 10 desembre 2017].
  9. ↑ Hirt, RP «Trichomonas vaginalis virulence factors: an integrative overview» (en anglès). Sex Transm Infect, 2013 Set; 89 (6), pp: 439-443. DOI: 10.1136/sextrans-2013-051105. PMC: 3749517. PMID: 23694938 [Consulta: 18 febrer 2018].
  10. ↑ Ioannidis, A; Papaioannou, P; Magiorkinis, E; Magana, M; Ioannidou, V; Tzanetou, K; et al «Detecting the Diversity of Mycoplasma and Ureaplasma Endosymbionts Hosted by Trichomonas vaginalis Isolates» (en anglès). Front Microbiol, 2017 Jun 28; 8, pp: 1188. DOI: 10.3389/fmicb.2017.01188. PMC: 5487939. PMID: 28702014 [Consulta: 18 febrer 2018].
  11. ↑ Margarita V, Rappelli P, Dessì D, Pintus G, et al «Symbiotic Association with Mycoplasma hominis Can Influence Growth Rate, ATP Production, Cytolysis and Inflammatory Response of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Front Microbiol, 2016 Jun 20; 7, pp: 953. DOI: 10.3389/fmicb.2016.00953. PMC: 4913105. PMID: 27379081 [Consulta: 18 febrer 2018].
  12. ↑ Fürnkranz U, Henrich B, Walochnik J «Mycoplasma hominis impacts gene expression in Trichomonas vaginalis» (en anglès). Parasitol Res, 2018 Mar; 117 (3), pp: 841-847. DOI: 10.1007/s00436-018-5761-6. PMC: 5846828. PMID: 29368037 [Consulta: 3 maig 2018].
  13. ↑ Fürnkranz U, Walochnik J, Henrich B «Mycoplasma hominis shows strain-dependent increase of resistance to selected antibiotics after symbiosis with Trichomonas vaginalis» (en anglès). J Glob Antimicrob Resist, 2018; Abr 13, pii: S2213-7165(18)30070-5. DOI: 10.1016/j.jgar.2018.04.003. ISSN: 2213-7165. PMID: 29660412 [Consulta: 3 maig 2018].
  14. ↑ Lilly, E «Trichomonas vaginalis» (en anglès). MicroWiki. University of Massachusetts Dartmouth, 2010; Ag 20, pàgs: 5 [Consulta: 15 desembre 2017].
  15. ↑ Schneider RE, Brown MT, Shiflett AM, Dyall SD, et al «The Trichomonas vaginalis hydrogenosome proteome is highly reduced relative to mitochondria, yet complex compared with mitosomes» (en anglès). Int J Parasitol, 2011 Nov; 41 (13-14), pp: 1421–1434. DOI: 10.1016/j.ijpara.2011.10.001. PMC: 4437511. PMID: 22079833 [Consulta: 15 desembre 2017].
  16. ↑ Hrdý, I; Cammack, R; Stopka, P; Kulda, J; Tachezy, J «Alternative pathway of metronidazole activation in Trichomonas vaginalis hydrogenosomes» (en anglès). Antimicrob Agents Chemother, 2005 Des; 49 (12), pp: 5033-5036. DOI: 10.1128/AAC.49.12.5033-5036.2005. PMC: 1315937. PMID: 16304169 [Consulta: 28 març 2022].
  17. ↑ Paulish-Miller TE, Augostini P, Schuyler JA, Smith WL, Mordechai, E, Adelson ME, Gygax SE, et al «Trichomonas vaginalis Metronidazole Resistance Is Associated with Single Nucleotide Polymorphisms in the Nitroreductase Genes ntr4Tv and ntr6Tv» (en anglès). Antimicrob Agents Chemother, 2014 Maig; 58 (5), pp: 2938–2943. DOI: 10.1128/AAC.02370-13. PMC: 3993245. PMID: 24550324 [Consulta: 21 febrer 2018].
  18. ↑ Bradic, M; Warring, SD; Tooley, GE; Scheid, P; Secor, WE; Land, KM; Huang, PJ; Chen, TW; Lee, CC; et al «Genetic Indicators of Drug Resistance in the Highly Repetitive Genome of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Genome Biol Evol, 2017 Jun 1; 9 (6), pp: 1658-1672. DOI: 10.1093/gbe/evx110. PMC: 5522705. PMID: 28633446 [Consulta: 21 febrer 2018].
  19. ↑ Vázquez, F; García, MJ; Pérez, F; Palacio, V «Trichomonas vaginalis: tratamiento y resistencia a nitroimidazoles» (en castellà). Enferm Infecc Microbiol Clin, 2001 Mar; 19, pp: 114-124. DOI: 10.1016/S0213-005X(01)72580-3. ISSN: 0213-005X [Consulta: 20 febrer 2018].
  20. ↑ Smith, AJ; Chudnovsky, L; Simoes-Barbosa, A; Delgadillo-Correa, MG; Jonsson, ZO; Wohlschlegel, JA; Johnson, PJ «Novel Core Promoter Elements and a Cognate Transcription Factor in the Divergent Unicellular Eukaryote Trichomonas vaginalis» (en anglès). Mol Cell Biol, 2011 Abr; 31 (7), pp: 1444-1458. DOI: 10.1128/MCB.00745-10. PMC: 3135286. PMID: 21245378 [Consulta: 15 desembre 2017].
  21. ↑ Zubáčová, Z «Chromosomes of parasitic protist Trichomonas vaginalis -Tesi doctoral-» (en anglès). Department of Parasitology. Faculty of Science, Charles University, 2011; Nov 23, pàgs: 45 [Consulta: 12 març 2018].
  22. ↑ Dunne RL, Dunn LA, Upcroft P, O'Donoghue PJ, Upcroft JA «Drug resistance in the sexually transmitted protozoan Trichomonas vaginalis» (en anglès). Cell Res, 2003 Ag; 13 (4), pp: 239-249. DOI: 10.1038/sj.cr.7290169. ISSN: 1001-0602. PMID: 12974614 [Consulta: 17 desembre 2017].
  23. ↑ Basu, J «Protein palmitoylation and dynamic modulation of protein function» (en anglès). Current Science, 2004 Jul 25; 87 (2), pp: 212-217. ISSN 0011-3891 [Consulta: 13 desembre 2018].
  24. ↑ Nievas, YR; Vashisht, AA; Corvi, MM; Metz, S; Johnson, PJ; et al «Protein palmitoylation plays an important role in Trichomonas vaginalis adherence» (en anglès). Mol Cell Proteomics, 2018 Feb 14; 17 (11), pii: mcp.RA117.000018. DOI: 10.1074/mcp.RA117.000018. ISSN: 1535-9484. PMID: 29444981 [Consulta: 18 febrer 2018].
  25. ↑ Song, HO «Influence of 120 kDa Pyruvate:Ferredoxin Oxidoreductase on Pathogenicity of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Korean J Parasitol, 2016 Feb; 54 (1), pp: 71-74. DOI: 10.3347/kjp.2016.54.1.71. PMC: 4792314. PMID: 26951982 [Consulta: 20 abril 2022].
  26. ↑ Garcia, AF; Alderete, JF «Characterization of the Trichomonas vaginalis surface-associated AP65 and binding domain interacting with trichomonads and host cells» (en anglès). BMC Microbiol, 2007 Des 25; 7, pp: 116. DOI: 10.1186/1471-2180-7-116. PMC: 2222631. PMID: 18158858 [Consulta: 16 abril 2022].
  27. ↑ Zhang, Z; Li, Y; Wang, S; Hao, L; Zhu, Y; Li, H; Song, X; Duan, Y; et al «The Molecular Characterization and Immunity Identification of Trichomonas vaginalis Adhesion Protein 33 (AP33)» (en anglès). Front Microbiol, 2020 Jun 30; 11, pp: 1433. DOI: 10.3389/fmicb.2020.01433. PMC: 7338309. PMID: 32695085 [Consulta: 16 abril 2022].
  28. ↑ Mercer, F; Ng, SH; Brown, TM; Boatman, G; Johnson, PJ «Neutrophils kill the parasite Trichomonas vaginalis using trogocytosis» (en anglès). PLoS Biol, 2018 Feb 6; 16 (2), pp: e2003885. DOI: 10.1371/journal.pbio.2003885. ISSN: 1545-7885. PMID: 29408891 [Consulta: 18 febrer 2018].
  29. ↑ Bhakta, SB; Moran, JA; Mercer, F «Neutrophil interactions with the sexually transmitted parasite Trichomonas vaginalis: implications for immunity and pathogenesis» (en anglès). Open Biol, 2020 Set; 10 (9), pp: 200192. DOI: 10.1098/rsob.200192. PMC: 7536067. PMID: 32873151 [Consulta: 28 març 2022].
  30. ↑ de Brum Vieira, P; Feijó Silva, NL; Wilges Kist, L; Medeiros Tavares de Oliveira, G; et al «Iron from haemoglobin and haemin modulates nucleotide hydrolysis in Trichomonas vaginalis» (en anglès). Mem Inst Oswaldo Cruz, 2015 Abr; 110 (2), pp: 201-208. DOI: 10.1590/0074-02760140320. PMC: 4489450. PMID: 25946243 [Consulta: 28 març 2022].
  31. ↑ Hernández HM, Marcet R, Sarracent J «Biological roles of cysteine proteinases in the pathogenesis of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Parasite, 2014 Oct; 21, pp: 54. DOI: 10.1051/parasite/2014054. PMC: 4209856. PMID: 25348828 [Consulta: 3 març 2018].
  32. ↑ Beri, D; Yadav, P; Devi, HRN; Narayana, C; et al «Demonstration and Characterization of Cyst-Like Structures in the Life Cycle of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Front Cell Infect Microbiol, 2020 Gen 14; 9, pp: 430. DOI: 10.3389/fcimb.2019.00430. PMC: 6972724. PMID: 32010634 [Consulta: 25 febrer 2022].
  33. ↑ Dias-Lopes G, Saboia-Vahia L, Margotti ET, Fernandes NS, de Faria Castro CL, Oliveira Junior FO, et al «Morphologic study of the effect of iron on pseudocyst formation in Trichomonas vaginalis and its interaction with human epithelial cells» (en anglès). Mem Inst Oswaldo Cruz, 2017 Oct; 112 (10), pp: 664-673. DOI: 10.1590/0074-02760170032. PMC: 5607515. PMID: 28953994 [Consulta: 12 març 2018].
  34. ↑ Song, X; Wang, X; Zhuo, W; Shi, H; Feng, D; Sun, Y; et al «The Regulatory Mechanism of Extracellular Hsp90α on Matrix Metalloproteinase-2 Processing and Tumor Angiogenesis» (en anglès). J Biol Chem, 2010 Des 17; 285 (51), pp: 40039-40049. DOI: 10.1074/jbc.M110.181941. PMC: 3000986. PMID: 20937816 [Consulta: 25 febrer 2022].
  35. ↑ Singh, M; Beri, D; Nageshan, RK; Chavaan, L; Gadara, D; Poojary, M; et al «A secreted Heat shock protein 90 of Trichomonas vaginalis» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2018 Maig 16; 12 (5), pp: e0006493. DOI: 10.1371/journal.pntd.0006493. PMC: 5973626. PMID: 29768419 [Consulta: 14 juny 2018].
  36. ↑ Kim, JH; Han, IH; Kim, SS; Park, SJ; Min, DY; Ahn, MH; Ryu, JS «Interaction between Trichomonas vaginalis and the Prostate Epithelium» (en anglès). Korean J Parasitol, 2017 Abr; 55 (2), pp: 213-218. DOI: 10.3347/kjp.2017.55.2.213. PMC: 5450966. PMID: 28506046 [Consulta: 20 abril 2022].
  37. ↑ Strese A, Backlund A, Alsmark C «A recently transferred cluster of bacterial genes in Trichomonas vaginalis - lateral gene transfer and the fate of acquired genes» (en anglès). BMC Evol Biol, 2014 Jun 5; 14, pp: 119. DOI: 10.1186/1471-2148-14-119. PMC: 4082486. PMID: 24898731 [Consulta: 11 març 2018].
  38. ↑ Bradic M, Carlton JM «Does the common sexually transmitted parasite Trichomonas vaginalis have sex?» (en anglès). PLoS Pathog, 2018 Mar 8; 14 (3), pp: e1006831. DOI: 10.1371/journal.ppat.1006831. ISSN: 1553-7374. PMID: 29518151 [Consulta: 11 març 2018].
  39. ↑ CDC «Trichomoniasis. Diagnostic Considerations» (en anglès). 2015 Sexually Transmitted Diseases Treatment Guidelines. US Department of Health & Human Services, 2016: Ag 12 (rev), pàgs: 8 [Consulta: 11 desembre 2017].
  40. ↑ Avwioro, OG «Diagnosis of trichomoniasis in pap smears; How effective is it?» (en anglès). Eur J Exp Biol, 2011; 1 (1), pp: 10-13. ISSN: 2248-9215 [Consulta: 12 desembre 2018].
  41. ↑ PubChem «Acridine orange» (en anglès). NCBI, US National Library of Medicine, 2018 Jun 30; Compound Summary CID 62344 (rev), pàgs: 23 [Consulta: 1r juliol 2018].
  42. ↑ Khatoon R, Jahan N, Khan HM, Rabbani T, Ahmad S «Evaluation of Different Staining Techniques in the Diagnosis of Trichomonas vaginalis Infection in Females of Reproductive Age Group» (en anglès). J Clin Diagn Res, 2014 Des; 8 (12), pp: DC05–DC08. DOI: 10.7860/JCDR/2014/9765.5261. PMC: 4316250. PMID: 25653944 [Consulta: 1r juliol 2018].
  43. ↑ Fonseca THS, Oliveira FMS, Alacoque M, Rocha MI, Leite HV, Guimarães Santos JF, et al «Immunocytochemistry Improving the Diagnosis of Trichomonas vaginalis Infections» (en anglès). Biomed Res Int, 2017 Mar; 2017, pp: 5642535. DOI: 10.1155/2017/5642535. PMC: 5382293. PMID: 28424786 [Consulta: 9 desembre 2017].
  44. ↑ Patil, MJ; Nagamoti, JM; Metgud, SC «Diagnosis of Trichomonas vaginalis from Vaginal Specimens by Wet Mount Microscopy, In Pouch TV Culture System, and PCR» (en anglès). J Glob Infect Dis, 2012 Gen; 4 (1), pp: 22-25. DOI: 10.4103/0974-777X.93756. PMC: 3326953. PMID: 22529623 [Consulta: 26 abril 2022].
  45. ↑ Gaydos CA, Klausner JD, Pai NP, Kelly H, et al «Rapid and point-of-care tests for the diagnosis of Trichomonas vaginalis in women and men» (en anglès). Sex Transm Infect, 2017; Jul 6, pii: sextrans-2016-053063. DOI: 10.1136/sextrans-2016-053063. ISSN: 1472-3263. PMID: 28684611 [Consulta: 10 desembre 2017].
  46. ↑ Schwebke JR, Gaydos CA, Davis T, Marrazzo J, Furgerson D, Taylor SN, Smith B, Bachmann LH, Ackerman R, et al «Clinical Evaluation of the Cepheid Xpert® TV Assay for detection of Trichomonas vaginalis with Prospectively Collected Female and Male Specimens» (en anglès). J Clin Microbiol, 2017; Nov 22, pii: JCM.01091-17. DOI: 10.1128/JCM.01091-17. ISSN: 1098-660X. PMID: 29167292 [Consulta: 11 desembre 2017].
  47. ↑ Wang, HY; Hung, CC; Chen, CH; Lee, TY; Huang, Y; Ning, HC; Lai, NC; Tsai, MH; et al «Increase Trichomonas vaginalis detection based on urine routine analysis through a machine learning approach» (en anglès). Sci Rep, 2019 Ag 19; 9 (1), pp: 11074. DOI: 10.1038/s41598-019-47361-8. PMC: 6698480. PMID: 31423009 [Consulta: 19 desembre 2019].
  48. ↑ Klassen-Fischer, MK; Ali, IS «Trichomoniasis» (en anglès). A: Topics on the Pathology of Protozoan and Invasive Arthropod Diseases, Chap. 7 (e-book) AFIP Press, 2011 Jun; ADA545141, pàgs: 9 [Consulta: 31 març 2018].[Enllaç no actiu]
  49. ↑ Menezes CB, Frasson AP, Tasca T «Trichomoniasis - are we giving the deserved attention to the most common non-viral sexually transmitted disease worldwide?» (en anglès). Microb Cell, 2016 Jun 27; 3 (9), pp: 404-419. DOI: 10.15698/mic2016.09.526. PMC: 5354568. PMID: 28357378 [Consulta: 9 desembre 2017].
  50. ↑ Masha SC, Cools P, Sanders EJ, Vaneechoutte M, Crucitti T «Trichomonas vaginalis and HIV infection acquisition: a systematic review and meta-analysis» (en anglès). Sex Transm Infect, 2019 Feb; 95 (1), pp: 36-42. DOI: 10.1136/sextrans-2018-053713. PMC: 6580735. PMID: 30341233 [Consulta: 15 gener 2020].
  51. ↑ Ryan CM, de Miguel N, Johnson PJ «Trichomonas vaginalis: current understanding of host-parasite interactions» (en anglès). Essays Biochem, 2011; 51, pp: 161-175. DOI: 10.1042/bse0510161. PMC: 6445371. PMID: 22023448 [Consulta: 15 gener 2020].
  52. ↑ Carvajal-Gamez BI, Quintas-Granados LI, Arroyo R, Vázquez-Carrillo LI, Ramón-Luing LDLA, et al «Putrescine-dependent re-localization of TvCP39, a cysteine proteinase involved in Trichomonas vaginalis cytotoxicity» (en anglès). PLoS One, 2014 Set 24; 9 (9), pp: e107293. DOI: 10.1371/journal.pone.0107293. PMC: 4175073. PMID: 25251406 [Consulta: 12 març 2018].
  53. ↑ Pérez-Villanueva, J; Hernández-Campos, A; Yépez-Mulia, L; Méndez-Cuesta, C; Méndez-Lucio, O; et al «Synthesis and antiprotozoal activity of novel 2-{[2-(1H-imidazol-1-yl)ethyl-sulfanyl}-1H-benzimidazole derivatives» (en anglès). Bioorg Med Chem Lett, 2013 Jul 15; 23 (14), pp: 4221-4224. DOI: 10.1016/j.bmcl.2013.05.012. ISSN: 0960894X. PMID: 23731944 [Consulta: 12 març 2018].
  54. ↑ Carrada-Bravo, T «Tricomoniasis vaginal. Informe de un caso y revisión de la literatura» (en castellà). Rev Mex Patol Clin, 2006 Jul-Set; 53 (3), pp: 151-156. ISSN 0185-6014 [Consulta: 11 desembre 2019].
  55. ↑ Malla, N «Human Trichomoniasis due to Trichomonas vaginalis - Current Perspectives» (en anglès). A: Sexually Transmitted Infections, Chap. 6 (Malla, N; Editor). InTechOpen Books, 2012; Mar 21, pàgs: 19 ISBN 978-953-51-0258-8. DOI: 10.5772/32447 [Consulta: 4 març 2018].
  56. ↑ Rathod SD, Krupp K, Klausner JD, Arun A, et al «Bacterial vaginosis and risk for Trichomonas vaginalis infection: a longitudinal analysis» (en anglès). Sex Transm Dis, 2011 Set; 38 (9), pp: 882-886. DOI: 10.1097/OLQ.0b013e31821f91a1. PMC: 3156984. PMID: 21844747 [Consulta: 15 desembre 2017].
  57. ↑ Ghizzone, M «Bacterial species in vaginal microbiota may increase risk for T. vaginalis» (en anglès). Healio.com, 2019; Jul 24, pàgs: 2 [Consulta: 12 desembre 2019].
  58. ↑ Smith LM, Wang M, Zangwill K, Yeh S «Trichomonas vaginalis infection in a premature newborn» (en anglès). J Perinatol, 2002 Set; 22 (6), pp: 502-503. DOI: 10.1038/sj.jp.7210714. ISSN: 0743-8346. PMID: 12168131 [Consulta: 9 desembre 2017].
  59. ↑ Trintis J1, Epie N, Boss R, Riedel S «Neonatal Trichomonas vaginalis infection: a case report and review of literature» (en anglès). Int J STD AIDS, 2010 Ag; 21 (8), pp: 606-607. DOI: 10.1258/ijsa.2010.010174. ISSN: 0956-4624. PMID: 20975098 [Consulta: 12 desembre 2017].
  60. ↑ Hoffman DJ, Brown GD, Wirth FH, Gebert BS, et al «Urinary tract infection with Trichomonas vaginalis in a premature newborn infant and the development of chronic lung disease» (en anglès). J Perinatol, 2003 Gen; 23 (1), pp: 59-61. DOI: 10.1038/sj.jp.7210819. ISSN: 0743-8346. PMID: 12556929 [Consulta: 18 febrer 2018].
  61. ↑ Carter JE, Whithaus KC «Neonatal respiratory tract involvement by Trichomonas vaginalis: a case report and review of the literature» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2008 Gen; 78 (1), pp: 17-19. DOI: 10.4269/ajtmh.2008.78.17. ISSN: 1476-1645. PMID: 18187779 [Consulta: 30 juny 2018].
  62. ↑ Hamilton, H; Pontiff, KL; Bolton, M; Bradbury, RS; Mathison, BA; Bishop, H; de Almeida, M; Ogden, B; Barnett, E; et al «Trichomonas vaginalis Brain Abscess in a Neonate» (en anglès). Clin Infect Dis, 2018 Feb 1; 66 (4), pp: 604-607. DOI: 10.1093/cid/cix908. ISSN: 1058-4838. PMID: 29069338 [Consulta: 30 juny 2018].
  63. ↑ Kissinger, P «Trichomonas vaginalis: a review of epidemiologic, clinical and treatment issues» (en anglès). BMC Infect Dis, 2015 Ag 5; 15, pp: 307. DOI: 10.1186/s12879-015-1055-0. PMC: 4525749. PMID: 26242185 [Consulta: 13 març 2018].
  64. ↑ Donders GG, Depuydt CE, Bogers JP, Vereecken AJ «Association of Trichomonas vaginalis and Cytological Abnormalities of the Cervix in Low Risk Women» (en anglès). PLoS One, 2013 Des 30; 8 (12), pp: e86266. DOI: 10.1371/journal.pone.0086266. PMC: 3875579. PMID: 24386492 [Consulta: 9 desembre 2017].
  65. ↑ Soper, DE «Enfermedad Inflamatoria Pélvica» (en castellà). Obstetrics and Gynecology, 2010 Ag; 116 (2 Pt 1), pp: 419-428. DOI: 10.1097/AOG.0b013e3181e92c54. ISSN: 0029-7844. PMID: 20664404 [Consulta: 9 desembre 2017].
  66. ↑ Coleman, JS; Gaydos, CA; Witter, F «Trichomonas vaginalis vaginitis in obstetrics and gynecology practice: new concepts and controversies» (en anglès). Obstet Gynecol Surv, 2013 Gen; 68 (1), pp: 43-50. DOI: 10.1097/OGX.0b013e318279fb7d. PMC: 3586271. PMID: 23322080 [Consulta: 11 desembre 2017].
  67. ↑ Tsevat DG, Wiesenfeld HC, Parks C, Peipert JF «Sexually transmitted diseases and infertility» (en anglès). Am J Obstet Gynecol, 2017 Gen; 216 (1), pp: 1-9. DOI: 10.1016/j.ajog.2016.08.008. PMC: 5193130. PMID: 28007229 [Consulta: 24 febrer 2018].
  68. ↑ Abdolrasouli A, Amin A, Baharsefat M, Roushan A, Mofidi S «Persistent urethritis and prostatitis due to Trichomonas vaginalis: A case report» (en anglès). Can J Infect Dis Med Microbiol, 2007 Set; 18 (5), pp: 308-310. ISSN: 1918-1493. PMC: 2533556. PMID: 18923725 [Consulta: 31 març 2018].
  69. ↑ Fisher, I; Morton, RS «Epididymitis due to Trichomonas vaginalis» (en anglès). Br J Vener Dis, 1969 Set; 45 (3), pp: 252-253. DOI: 10.1136/sti.45.3.252. PMC: 1048476. PMID: 5388153 [Consulta: 31 març 2018].
  70. ↑ Daly JJ, Sherman JK, Green L, Hostetler TL «Survival of Trichomonas vaginalis in human semen» (en anglès). Genitourin Med, 1989 Abr; 65 (2), pp: 106-108. ISSN: 0266-4348. PMC: 1194298. PMID: 2787774 [Consulta: 18 desembre 2017].
  71. ↑ Roh J, Lim YS, Seo MY, Choi Y, Ryu JS «The secretory products of Trichomonas vaginalis decrease fertilizing capacity of mice sperm in vitro» (en anglès). Asian J Androl, 2015 Mar-Abr; 17 (2), pp: 319-323. DOI: 10.4103/1008-682X.145070. PMC: 4650456. PMID: 25578937 [Consulta: 31 març 2018].
  72. ↑ Gong, YH; Liu, Y; Li, P; Zhu, ZJ; Hong, Y; Fu, GH; Xue, YJ; et al «A nonobstructive azoospermic patient with Trichomonas vaginalis infection in testes» (en anglès). Asian J Androl, 2018 Gen-Feb; 20 (1), pp: 97-98. DOI: 10.4103/1008-682X.195561. PMC: 5753565. PMID: 28051042 [Consulta: 31 març 2018].
  73. ↑ Santos Diéguez, I «Tricomoniasis: una visión amplia» (en castellà). Iatreia, 2014 Abr-Jun; 27 (2), pp: 198-205. ISSN: 0121-0793 [Consulta: 18 febrer 2018].
  74. ↑ Duboucher, C; Noël, C; Durand-Joly, I; Gerbod, D; Delgado-Viscogliosi, P; Jouveshomme, S; et al «Pulmonary coinfection by Trichomonas vaginalis and Pneumocystis sp. as a novel manifestation of AIDS» (en anglès). Hum Pathol, 2003 Maig; 34 (5), pp:508-511. DOI: 10.1016/s0046-8177(03)00088-1. ISSN: 1532-8392. PMID: 12792927 [Consulta: 8 març 2022].
  75. ↑ Sutcliffe S, Neace C, Magnuson NS, Reeves R, Alderete JF «Trichomonosis, a Common Curable STI, and Prostate Carcinogenesis — A Proposed Molecular Mechanism» (en anglès). PLoS Pathog, 2012 Ag; 8 (8), pp: e1002801. DOI: 10.1371/journal.ppat.1002801. PMC: 3415452. PMID: 22912571 [Consulta: 18 febrer 2018].
  76. ↑ Shui IM, Kolb S, Hanson C, Sutcliffe S, et al «Trichomonas vaginalis infection and risk of advanced prostate càncer» (en anglès). Prostate, 2016 Maig; 76 (7), pp: 620-623. DOI: 10.1002/pros.23153. PMC: 5002353. PMID: 26818005 [Consulta: 18 febrer 2018].
  77. ↑ Iqbal J, Al-Rashed J, Kehinde EO «Detection of Trichomonas vaginalis in prostate tissue and serostatus in patients with asymptomatic benign prostatic hyperplasia» (en anglès). BMC Infect Dis, 2016 Set 23; 16 (1), pp: 506. DOI: 10.1186/s12879-016-1843-1. PMC: 5034458. PMID: 27660027 [Consulta: 13 març 2018].
  78. ↑ Im SJ, Han IH, Kim JH, Gu NY, et al «Inflammatory response of a prostate stromal cell line induced by Trichomonas vaginalis» (en anglès). Parasite Immunol, 2016 Abr; 38 (4), pp: 218-227. DOI: 10.1111/pim.12308. ISSN: 0141-9838. PMID: 26832322 [Consulta: 25 març 2018].
  79. ↑ UniProt «Macrophage migration inhibitory factor» (en anglès). Protein knowledgebase. UniProt Consortium, 2018 Jun 20; P14174 (MIF_HUMAN), pàgs: 13 [Consulta: 29 juny 2018].
  80. ↑ Twu, O; Dessí, D; Vu, A; Mercer, F; Stevens, GC; de Miguel, N; Rappelli, P; et al «Trichomonas vaginalis homolog of macrophage migration inhibitory factor induces prostate cell growth, invasiveness, and inflammatory responses» (en anglès). Proc Natl Acad Sci USA, 2014 Jun 3; 111 (22), pp: 8179-8184. DOI: 10.1073/pnas.1321884111. PMC: 4050605. PMID: 24843155 [Consulta: 29 juny 2018].
  81. ↑ Chen YP, Twu O, Johnson PJ «Trichomonas vaginalis Macrophage Migration Inhibitory Factor Mediates Parasite Survival during Nutrient Stress» (en anglès). MBio, 2018 Jun 26; 9 (3), pii: e00910-e00918. DOI: 10.1128/mBio.00910-18. ISSN: 2150-7511. PMID: 29946046 [Consulta: 29 juny 2018].
  82. ↑ McGowin, CL; Rohde, RE; Redwine, G «Trichomonas vaginalis: common, curable and in the diagnostic spotlight» (en anglès). Clin Lab Sci, Hivern 2014; 27 (1), pp: 53-56. DOI: 10.29074/ascls.27.1.53. ISSN: 1945-3574. PMID: 24669448 [Consulta: 25 gener 2022].
  83. ↑ Poole DN, McClelland RS «Global epidemiology of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Sex Transm Infect, 2013 Set; 89 (6), pp: 418-422. DOI: 10.1136/sextrans-2013-051075. ISSN: 1368-4973. PMID: 23744960 [Consulta: 9 desembre 2017].
  84. ↑ Rogers, SM; Turner, CF; Hobbs, M; Miller, WC; Tan, S; Roman, AM; Eggleston, E; Villarroel, MA; et al «Epidemiology of Undiagnosed Trichomoniasis in a Probability Sample of Urban Young Adults» (en anglès). PLoS One, 2014 Mar 13; 9 (3), pp: e90548. DOI: 10.1371/journal.pone.0090548. PMC: 3953116. PMID: 24626058 [Consulta: 19 febrer 2022].
  85. ↑ Secor WE, Meites E, Starr MC, Workowski KA «Neglected parasitic infections in the United States: trichomoniasis» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2014 Maig; 90 (5), pp: 800-804. DOI: 10.4269/ajtmh.13-0723. PMC: 4015567. PMID: 24808247 [Consulta: 12 març 2018].
  86. ↑ CEEISCAT «Informe epidemiològic. Document tècnic núm. 22». Agència de Salut Pública de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2015, pags: 122 [Consulta: 12 març 2018].
  87. ↑ PubChem «Tinidazole» (en anglès). NCBI, US National Library of Medicine, 2019 Des 8; Compound Summary CID 5479 (rev), pàgs: 56 [Consulta: 12 desembre 2019].
  88. ↑ Schwebke JR, Barrientes FJ «Prevalence of Trichomonas vaginalis Isolates with Resistance to Metronidazole and Tinidazole» (en anglès). Antimicrob Agents Chemother, 2006 Des; 50 (12), pp: 4209–4210. DOI: 10.1128/AAC.00814-06. PMC: 1693974. PMID: 17000740 [Consulta: 9 desembre 2017].
  89. ↑ Leitsch, D «Recent Advances in the Trichomonas vaginalis Field» (en anglès). F1000Res, 2016 Feb 11; 5, pii: F1000 Faculty Rev-162. DOI: 10.12688/f1000research.7594.1. PMC: 4755396. PMID: 26918168 [Consulta: 12 desembre 2017].
  90. ↑ Backus KV, Muzny CA, Beauchamps LS «Trichomonas vaginalis Treated With Boric Acid in a Metronidazole Allergic Female» (en anglès). Sex Transm Dis, 2017 Feb; 44 (2), pp: 120. DOI: 10.1097/OLQ.0000000000000559. ISSN: 1368-4973. PMID: 27984554 [Consulta: 12 desembre 2017].
  91. ↑ Hopper, M; Yun, JF; Zhou, B; Le, C; Kehoe, K; Le, R; Hill, R; et al «Auranofin inactivates Trichomonas vaginalis thioredoxin reductase and is effective against trichomonads in vitro and in vivo» (en anglès). Int J Antimicrob Agents, 2016 Des; 48 (6), pp: 690–694. DOI: 10.1016/j.ijantimicag.2016.09.020. PMC: 5154799. PMID: 27839893 [Consulta: 9 desembre 2017].
  92. ↑ Kissinger, P; Muzny, CA; Mena, LA; Lillis, RA; et al «A randomized trial of metronidazole in a single 2 g dose versus 500 mg twice daily for 7 days for the treatment of trichomoniasis in women» (en anglès). Lancet Infect Dis, 2018 Nov; 18 (11), pp: 1251-1259. DOI: 10.1016/S1473-3099(18)30423-7. PMC: 6279510. PMID: 30297322 [Consulta: 19 febrer 2022].
  93. ↑ Meites E, Gaydos CA, Hobbs MM, Kissinger P, et al «A Review of Evidence-Based Care of Symptomatic Trichomoniasis and Asymptomatic Trichomonas vaginalis Infections» (en anglès). Clin Infect Dis, 2015 Des 15; 61 (Supl 8), pp: S837-S848. DOI: 10.1093/cid/civ738. PMC: 4657597. PMID: 26602621 [Consulta: 18 febrer 2018].
  94. ↑ Setzer MS, Byler KG, Ogungbe IV, Setzer WN «Natural Products as New Treatment Options for Trichomoniasis: A Molecular Docking Investigation» (en anglès). Sci Pharm, 2017 Gen 27; 85 (1), pii: E5. DOI: 10.3390/scipharm85010005. PMC: 5388143. PMID: 28134827 [Consulta: 17 desembre 2017].
  95. ↑ Sena-Lopes, Â; Bezerra, FSB; das Neves, RN; de Pinho, RB; de Oliveira Silva, MT; Savegnago, L; Collares, T; Seixas, F; et al «Chemical composition, immunostimulatory, cytotoxic and antiparasitic activities of the essential oil from Brazilian red propolis» (en anglès). PLoS One, 2018 Feb 1; 13 (2), pp: e0191797. DOI: 10.1371/journal.pone.0191797. PMC: 5794096. PMID: 29390009 [Consulta: 18 febrer 2018].
  96. ↑ de Brum Vieira, P; Silva, NLF; Menezes, CB; da Silva, MV; Silva, DB; et al «Trichomonicidal and parasite membrane damaging activity of bidesmosic saponins from Manilkara rufula» (en anglès). PLoS One, 2017 Nov 30; 12 (11), pp: e0188531. DOI: 10.1371/journal.pone.0188531. PMC: 5708768. PMID: 29190689 [Consulta: 24 febrer 2018].
  97. ↑ Tiwari, P; Singh, D; Singh, MM «Anti-Trichomonas activity of Sapindus saponins, a candidate for development as microbicidal contraceptive» (en anglès). J Antimicrob Chemother, 2008 Set; 62 (3), pp: 526-534. DOI: 10.1093/jac/dkn223. ISSN: 0305-7453. PMID: 18544604 [Consulta: 24 març 2018].
  98. ↑ Hassani, S; Asghari, G; Yousefi, H; Kazemian, A; et al «Effects of different extracts of Eucalyptus camaldulensis on Trichomonas vaginalis parasite in culture medium» (en anglès). Advanced Biomedical Research, 2013 Jun 29; 2, pp: 47. DOI: 10.4103/2277-9175.114187. PMC: 3905333. PMID: 24516847 [Consulta: 12 març 2018].
  99. ↑ Innocente AM, de Brum Vieira P, Frasson AP, Casanova BB, et al «Anti-Trichomonas vaginalis activity from triterpenoid derivatives» (en anglès). Parasitol Res, 2014 Ag; 113 (8), pp: 2933-2940. DOI: 10.1007/s00436-014-3955-0. ISSN: 0932-0113. PMID: 24880238 [Consulta: 24 març 2018].
  100. ↑ Arbabi, M; Delavari, M; Fakhrieh Kashan, Z; Taghizadeh, M; Hooshyar, H «Ginger (Zingiber officinale) induces apoptosis in Trichomonas vaginalis in vitro» (en anglès). International Journal of Reproductive Biomedicine, 2016 Nov; 14 (11), pp: 691-698. ISSN: 2476-3772. PMC: 5153574. PMID: 27981254 [Consulta: 24 març 2018].
  101. ↑ Shetty D, Kim YJ, Shim H, Snyder JP «Eliminating the Heart from the Curcumin Molecule: Monocarbonyl Curcumin Mimics (MACs)» (en anglès). Molecules, 2014 Des 24; 20 (1), pp: 249-492. DOI: 10.3390/molecules20010249. PMC: 4312668. PMID: 25547726 [Consulta: 12 desembre 2019].
  102. ↑ Carapina da Silva, C; Silveira Pacheco, B; Nascimento das Neves R; Dié Alves, MS; Sena-Lopes, Â; Moura, S; et al «Antiparasitic activity of synthetic curcumin monocarbonyl analogues against Trichomonas vaginalis» (en anglès). Biomed Pharmacother, 2019 Mar; 111, pp: 367-377. DOI: 10.1016/j.biopha.2018.12.058. ISSN: 1950-6007. PMID: 30594049 [Consulta: 12 desembre 2019].
  103. ↑ Silva Fonseca, TH; Alacoque, M; Silva Oliveira, FM; Soares, BM; et al «Photodynamic therapy as a new approach to Trichomonas vaginalis inactivation» (en anglès). Photodiagnosis Photodyn Ther, 2018; Feb 11, pii: S1572-1000(17)30360-5. DOI: 10.1016/j.pdpdt.2018.02.006. ISSN: 1572-1000. PMID: 29444462 [Consulta: 17 febrer 2018].

Bibliografia

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Trichomonas vaginalis

Strategi Solo vs Squad di Free Fire: Cara Menang Mudah!