Aquestes construccions, generalment amb merlets, van ser erigides en la seva majoria entre el segle xiii i segle xv per famílies d'hidalgos i van influir notablement en l'arquitectura muntanyesa, passant algunes a ser cases fortes, preludi de la futura casona muntanyesa.[2] Una dada curiosa és que no existeixen en la regió torres circulars (tret en algunes esglésies), com sí passa a la veïna comunitat d'Astúries.[1] Actualment la majoria d'aquest tipus de torres segueixen en peu, o estan en un estat deplorable de conservació o han estat transformades.
Les torres i els castells, que apareixen en els documents medievals com castellum, van ser molt populars com fortaleses i com residències d'hidalgos, alcaldes i senyors, i van acabar generalitzant-se a les valls baixes de Cantàbria, construint-se sobre els tossals i als pobles; un dels millors exemples de torres urbanes és la desapareguda Torre de la Vega, gènesi de Torrelavega.[3]
Les torres defensives de Cantàbria, per les seves característiques arquitectòniques, només es poden comparar amb les d'Encartaciones, comarca de Biscaia.[1]
Evolució de les torres càntabres
Les fortificacions de l'Alta Edat Mitjana
En el territori ocupat actualment per Cantàbria es pot distingir tres etapes en l'arquitectura militar medieval.
La primera etapa, al voltant del segle vii fins al segle xii, està documentada amb una vintena de jaciments que es corresponen amb petits castells, presumiblement lligats a sengles ravals, i que constitueixen la primera organització del territori càntabre d'índole no monacal. Aquests castells es disposen en llocs alts, fàcilment defensables i sovint visibles entre si. Al final de l'etapa, els nous castells, relacionats amb la fundació de les quatre viles (Castro Urdiales, Santander, Laredo i San Vicente de la Barquera), són ja més complexos i se situen en els mateixos centres urbans. Successivament reformats, protagonitzaran segles després la tercera fase juntament amb l'emmurallament de les villes.[4]
A partir del segle xiii, amb el progressiu augment del poder senyorial, apareixen per tota Cantàbria una gran quantitat de torres, més o menys fortificades, que cobreixen tot el territori i de les que encara es conserven bastants mostres. De l'època baix medieval tan sols hi ha un exemple a Cantàbria que s'escapa d'aquesta tipologia, el castell d'Argüeso.[4]
La torre medieval
En l'escenari baixmedieval, les fortificacions familiars van esquitxar la geografia càntabra amb edificacions destinades a defensar la costa i a la protecció enfront de les lluites de bàndols.[5] Es tracta de torres aïllades construïdes entre finals del segle xii i principis del segle xv, que responen a certa funció militar i de talaia sobre el territori. Responen a un estil gòtic, en moltes ocasions tardà, i no solen aparèixer en nuclis urbans.
Tenen, com a característiques comunes, plantes quadrades i murs de maçoneria amb reforços de carreus, finestres estretes, ja geminades o espitlleres, normalment amb una entrada única i pisos de fusta. Solen posseir entre tres i quatre plantes, estant els serveis a la baixa (celler, saladero), una sala de banquets i recepció en la primera i les dependències senyorials en les successives; l'escala principal se situava prop de l'entrada i era generalment de fusta. Probablement cada pis estava lliure de divisions, a excepció dels tapissos que ocultaven el llit senyorial, ja que no s'han trobat rastres d'envans.[6] Algunes van posseir muralla i fossat. En algun cas, pràcticament tots els murs són de carreus. L'entrada la constituïa un arc rebaixat flanquejat d'espitlleres; a l'interior, l'escala que arrenca al costat d'ella avança dos trams per planta enganxada a façana. El volum general té pocs buits i genera una aparença de pesadesa. La decoració és pràcticament inexistent. Normalment estaven rematades per merlets. A l'interior es deixa un espai obert en el mur al costat de la finestra, amb un banc, cobert per un arc rebaixat.[7]
L'estructura interior consistia en un tronc central de fusta que sostenia una gran biga de fusta a cada planta, a partir de la qual es forjava entre ella i els murs de pedra. Només de vegades apareix un mur de maçoneria interior sobre el qual forjar, substituint al pilar de fusta.[7]
En alguns casos, pocs, aquestes torres estaven envoltades d'una alta barbacana que les feia semblar castells a l'estil dels d'Àlaba.[1] L'existència o no d'aquests sistemes defensius (muralles, fossats, contrafossats, barbacanes...) marca la diferència tipològica de les torres.[4]
La casa-torre
Les fortaleses senyorials van mantenir les tipologies medievals al llarg del segle xvi tot i que, davant d'aquestes, els habitatges moderns van conjugar la tradició gòtica de volum cúbic, desenvolupat en alçada, amb una major obertura a l'exterior pròpia dels palaus moderns.[8]
A partir del segle xvi, amb la unió dels Reis Catòlics, que va portar un període de major pau a la regió, ja no va interessar la funció militar,[6] però les torres es van seguir construint i conservant com a signe de poder senyorial. És llavors quan apareix la casa-torre (la casa forta típica de Cantàbria) i s'amplien o modifiquen algunes de les talaies existents.
Són torrasses prismàtiques i baixes, de vegades reforçades amb cossos cilíndrics cantoners. La seva evolució donarà lloc al segle xviii a la casona muntanyesa, típic exemple de palau càntabre. És així que alguns palaus barrocs, com el de Soñanes, es van construir respectant les ruïnes d'antigues torres medievals.
Destrucció de les cases-torre
Se sap que el rei Enric IV de Castella va manar enderrocar en 1403 la torre d'Arce; unes altres van ser enderrocades per ordre dels Reis Catòlics, especulant que van ser bastants, tal com va succeir a Guipúscoa i Galícia. La veritat és que en 1437 Enric IV va començar una campanya per a enderrocar aquells castells, fortaleses i cases-torre construïdes sense llicència reial. En 1457 es va ordenar demolir les cases-torre de Guipúscoa. Al 1500, Isabel i Ferran van continuar aquest llegat.[9]
Torres defensives de Cantàbria
En aquesta llista apareixen torres, torres fortificades i cases-torre (cases fortes) de Cantàbria construïdes entre el segle xii i el segle xvii. No es llisten els castells de la regió; quan apareix l'apel·latiu castell es refereix al nom popular, que no reflecteix la tipologia real.
XII-XIII
XIV-XV
XVI-XVII
XVIII
sense determinar
Torres defensives de Cantàbria Construïdes entre els segles XII i XVI
Hi ha dues torres similars en el camí al barri de Campo (Bores). Una d'elles es troba mitjanament ben conservada, mentre que l'altra li falten parts i amenaça ruïna.
Díaz Herrera, Carmen. La formación de la sociedad feudal en Cantabria: la organización del territorio en los siglos IX al XIV (en castellà). Universidad de Cantabria, 1990. ISBN 978-84-87412-15-8.
Gutiérrez Domínguez, César. Ayuntamiento de Medio Cudeyo. Medio Cudeyo. Catálogo monumental. Primera (en castellà). Santander: Imprenta Cervantina S.L. ISBN 84-607-7568-2.
Muñoz Jiménez, José Miguel. Torres y castillos en la Cantabria medieval (en castellà). Santander: Ayuntamiento de Santander, 1993.
Ortiz de la Torre, Elías. Diputación Provincial. Arquitectura Civil. La Montaña artística. Primera (en castellà). Santander: Talleres Tipográficos J. Martínez, 1927.
.jpg)
.jpg)
