Un telèfon sense fil és bàsicament un aparell de ràdio que es connecta sense cables a una base, que al seu torn està connectada a la xarxa telefònica local (fixa).[1] Generalment tenen un rang de 100 metres o menys des de la seva estació base i funcionen en les freqüències de 900 MHz (a Amèrica Llatina i Europa), en les freqüències de 2,4 GHz, 5, 8 GHz i actualment 1,9 GHz amb la tecnologia DECT.[2]
La base del telèfon necessita estar connectada tant a una línia fixa com connectada a una presa de corrent elèctric, el telèfon funciona mitjançant bateries recarregables que normalment es carreguen al deixar-lo a la seva base quan no s'usa.
A més a més el Telèfon sense fil també es pot connectar a una Central Telefònica que no utilitzi línia fixa de telèfon exterior. La central fa funcionar diversos telèfons sense fil entre si.
Història
El primer model de telèfon sense fil va ser patentat pel sacerdot brasiler Roberto Landell de Moura el 1901;[3] aquest havia demostrat públicament aquest sistema el 3 de juny de 1900.[4]
Els telèfons sense fil tal com els coneixem ara van començar a comercialitzar-se a principis de la dècada dels quaranta. Van sorgir com una resposta a la necessitat de moure lliurement en fer una trucada telefònica (ja sigui per aconseguir documents, portar objectes, trucar a una altra persona), i després van pensar en telèfons marca sony però amb l'auricular a la mà. En un inici els telèfons sense fil, fàcilment confosos amb els primers telèfons mòbils, eren de grans dimensions i en general s'adquirien en poca quantitat.[5]
27 MHz (assignada el 1980, fins a 10 canals, Sistema FM)
43-50 MHz (assignada el 1986, fins a 25 canals, Sistema FM)
900 MHz (902-928 MHz) (assignada el 1990)
1,9 GHz (1920-1930 MHz) (desenvolupada el 1993 i assignada als Estats Units l'octubre de 2005)
2,4 GHz (assignada el 1998)
5,8 GHz (assignada el 2003)
Actualment tots els telèfons venuts en els Estats Units fan servir les bandes de 900 MHz, 2,4 GHz i 5,8 GHz. A Europa la majoria de proveïdors utilitzen les bandes de 900 MHz i 1800 MHz La GSM-900 és la més àmpliament usada. Pocs operadors fan servir la DCS-1800 o la GSM-1800. Es necessita un telèfon de banda dual 900/1800 per a ser compatible amb gairebé tots els operadors. Almenys s'ha de suportar la banda GSM-900 per ser compatible amb molts operadors.[7]
